CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Amb tants GPSs i geolocalitzadors... perquè serveix l'anellament d'ocells?

Feia dies que volia escriure sobre això i, zas, el Ian Newton se m'avança i escriu un article a British Birds parlant sobre si l'anellament tradicional encara té sentit. Si no fos perquè és l'autor d'un dels llibres sobre migració més interessants que he llegit mai, m'enfadaria (The Migration Ecology of Birds. Academic Press. 2008)

Explicaré, doncs, el què jo volia dir però fent comentaris sobre el què diu Newton perquè esmenta coses molt interessants (Is ringing still necessary?).

En primer lloc, hi ha una cosa que és la que ens ha fet a tots plantejar això de "l'anellament encara serveix per alguna cosa?". Cada dia veiem rutes detallades d'ocells marcats amb GPS que ens fan al·lucinar de la capacitat de moviment i de la rapidesa dels ocells. En aquest blog, teniu l'entrada sobre els cucuts de la BTO http://abeljulien.blogspot.com.es/2014/07/cuckoo-tracking.html amb el detall dels megaviatges interessantíssims que fan aquests ocells. Tenim també recreacions 3D que segueixen les rutes dels ocells en els seus vols, etc., etc. Però apart de la sorpresa i interès per qui segueix les notícies sobre aquests ocells, el marcatge amb GPSs i geolocalitzadors ha aportat dades de gran valor científic.

Amb l'anellament tradicional, tens un punt d'origen i un punt final, els uneixes amb una línia recta amb tiralínies i ja està. No tens ni idea sobre quin ha estat el camí que l'ocell ha seguit entre l'origen i destí, ni quan temps ha passat en cada pas; en canvi, el GPS t'ho clava. A mesura que es fan GPSs i geolocalitzadors cada vegada més petits es poden marcar més espècies d'ocells.

Un incís:
Marcatge amb GPS: es col·loca un GPS a l'esquena especialment dissenyat i d'un pes inferior al 3% del pes corporal de l'ocell (per no afectar significativament el seu comportament migratori) que anirà indicant la posició exacta de l'ocell (10 m. d'error) amb una freqüència determinada (diversos cops al dia, cada x minuts, etc.). Ara, els més petits pesen uns 5 g. i el seu cost és d'uns 4.000€ anuals.
Marcatge amb Geolocalitzadors: es col·loca un aparell al dors de l'ocell que conté un mini sensor de llum que registra la longitud del dia i un rellotge. En funció d'això, registra la posició de l'ocell amb una precisió aproximada de 50km (depèn de l'aparell). Aquestes dades s'emmagatzemen al xip, no es transmeten a cap lloc, i per tant, cal tornar a capturar l'ocell i descarregar les dades a un ordinador. Els més petits pesen menys de 1 g. i tenen un preu de només 100€.

Veient això, dius "Ostres, l'anellament no serveix per res". Doncs, efectivament pel què fa al descobriment de les rutes migratòries segurament ja sabem tot el què es podia saber amb l'anellament. Però l'anellament s'utilitza per moltes més coses, que en realitat aporten molt més sobre aspectes relacionats amb la biologia de les aus (especialment aplicables a conservació).

Anellant ballesters a Barcelona. L'ICO participa en un estudi amb l'Institut Ornitològic Suís en el que s'estan posant geolocalitzadors a aquests ocells
Amb la captura de l'ocell podem saber moltes coses que els GPSs no ens aporten: pes, mesures, estat de muda, condició física, acumulació de greix i, anant més enllà, prendre mostres de sang, plomes (és a dir, ADN, isòtops...) que, entre d'altres coses, poden senzillament salvar de l'extinció a més d'una espècie. I a més, ho podem fer en grans quantitats, cosa que és imprescindible quan el què estudiem tingui a veure amb la dinàmica de poblacions i hàgim de calcular taxes de supervivència.

Els estudis d'acumulació de greix i pes, per exemple, han donat la clau sobre les estratègies de defensa davant la predació de moltes espècies i han tingut implicacions que van molt lluny en el coneixement de la seva biologia.

Un exemple molt interessant (que posa Newton en el seu article, robant-me descaradament l'argument...) consisteix en els estudis d'anellament que analitzen la productivitat dels ocells, dit d'una altra manera molt simplificada, quants individus de les niuades de l'any prosperen en els mesos subseqüents. Per exemple, tenim una espècie que veiem que està disminuint amb els censos del SOCC, registres a Ornitho i Ocells dels Jardins i dades d'anellament. A partir de l'edat dels ocells (joves/adults) en el moment d'anellament i fent les anàlisis corresponents, podrem inferir si la disminució és deguda a la productivitat de nidificació (produeixen menys joves) o, si no és així,  a un problema ambiental diferent que afecta totes les edats, inclosos adults.

En el primer cas tindrem un problema circumscrit a la nidificació (manca de llocs apropiats per construir niu, manca d'insectes pels polls, excés de depredació en aquest estatge) i en el segon cas tindrem un problema diferent que abasta més parts de cicle biològic de l'espècie. Si el problema és que manquen llocs de nidificació, per exemple, manquen forats en una espècie cavernícola, ja ens podem imaginar quin resultat tindrà fer aportacions artificials de menjar: possiblement... CAP?!

Així que, amics, l'anellament tradicional encara té un futur interessant per endavant. Tal com avança la tecnologia, no m'atreveixo a dir que els GPSs mai no podran registrar pes, greix o longitud de l'ala i que els podrem posar a milers perquè pesaran 0,1g i costaran 10 cèntims però, sent realista, crec que encara falta un temps per arribar aquí. De moment, això sí, els actuals GPSs detecten la temperatura corporal de l'ocell per indicar si està viu o no...

Bon birding!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada