CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

miércoles, 1 de febrero de 2017

Observar o trobar ocells?

Llegint la revista americana Birdwatching del mes de febrer he vist un article sobre els Big Days en què l'autor exposa des d'un punt de vista personal, quines són les seves motivacions per fer Big Days. Un Big Day consisteix a observar ocells ininterrompudament durant 24 en una àrea acotada, que pot ser el teu municipi, comarca o tot un país. No importa quan gran o petita sigui aquesta zona, sempre i quan quedi definit quina és. Generalment aquí dels Big Days en diem maratons ornitològiques, especialment quan s'organitzen com a competicions, en equips i altres elements que li donen color i notorietat.


El Big Day més gran del món és el que organitza el Cornell Lab of Ornithology cada primavera. L'any passat van veure ni més ni menys que 6.334 espècies en tot el món.
Beau Schaefer, un birder de Chicago, desgrana en 11 punts les coses que ha après dels Big Days, després de fer-ne un cada mes durant tres anys. Déu-n'hi-dó la constància! Penseu que 24 hores de birding desgasten força, si això ho sostens cada mes durant tres anys és una gesta que mereix ser reconeguda. Només es va saltar 3 mesos en el decurs d'aquests 3 anys, per tant, va fer 33 Big Days en aquest temps. De veritat, això és una gesta que jo seria completament incapaç d'acomplir. De fet, em costa tenir prou constància per fer una visita al meu local patch cada mes, tal i com comentava en un altre post al blog (Observant ocells cada dia al mateix lloc, durant 50 anys!).

Aquest són alguns punts que l'autor esmenta que m'han cridat l'atenció i que voldria comentar.

HI HA MOLTS MÉS OCELLS QUE CANTEN O RECLAMEN DE NIT QUE NO HAVIA JO PENSAT. Efectivament, apart de detectar els ocells nocturns, sorprèn anar per la muntanya a les 3 de la matinada i sentir el tic-tic del pit roig, el reclam d'alarma d'una merla o, en època de migració, reclams diversos d'ocells en migració.

BIG DAYS FAN QUE CONEGUIS LA TEVA COMARCA (county a l'original). Tots els qui fem quadrícules d'Atles també ho sabem. És curiós que quan t'has de recórrer la teva quadrícula al detall descobreixes racons que desconeixies completament, a vegades vergonyosament a prop de casa teva (per cert, ja esteu preparats per fer l'últim any de treball de camp del Nou Atles de Catalunya?).

ELS COL·LEGUES PODEN SER RECURSOS DE GRAN VALOR. Totalment d'acord, Beau. La comunicació és importantíssima. Quan jo vaig començar a mirar ocells de jovenet era un solitari i va ser en el moment en què vaig entrar en contacte amb altres aficionats -no necessàriament experts- que vaig fer un salt cap amunt.

Sortir a pardalejar amb col·legues ajuda a intercanviar informació, especialment si vas amb gent del nivell de Killian Mullarney i Magnus Robb! (Foto: Delta Birding Festival 2014).

ELS BIG DAYS AJUDEN A APRENDRE VOCALITZACIONS. Com tots sabem, aprendre les vocalitzacions dels ocells és l'os dur de l'ornitologia per als principiants. Els Big Days, per la seva intensitat, la immersió que comporten i el volum d'ocells que escoltes en poc temps són com un curs accelerat d'aprenentatge de vocalitzacions.

A VEGADES HAS DE DEIXAR UN OCELL SENSE IDENTIFICAR. Apa! Resulta que hi ha ocells que ni els experts identifiquen! Qui ho hauria dit! Beau explica que hi ha certs ocells que ha de veure encara que senti el reclam perquè no l'arriba a distingir d'una altra determinada espècie, els rapinyaires que estan massa lluny se li escapen (afirma que no podria fer censos en una estació d'observació de rapinyaires) i que moltes vegades, si el cant o reclam no és molt proper, gairebé sempre necessita escoltar-lo més d'una vegada per assegurar-se que no és un so de fons. Molt bé, Beau! Aquesta honestetat s'agraeix molt i, sobretot, ens fa adonar-nos que a tots ens passen coses així. Visca!

I l'últim punt que expressa l'autor és el que més m'ha sorprès:

M'AGRADA MÉS TROBAR OCELLS QUE OBSERVAR-LOS. Beau diu que això no deu ser precisament bo però que a ell li agrada trobar els ocells més que observar-los i afirma que allò que li fa pujar l'adrenalina és la caça. Li agrada l'encalç de l'animal, la planificació, l'anticipació i la satisfacció del premi: l'observació de l'ocell; però aviat sent la urgència de passar a buscar el següent ocell, oblidant-se de la troballa anterior. M'agradaria conèixer aquest home! La seva sinceritat m'impressiona.

Precisament, pel que fa a mi, deixar d'observar ocells per només anar a "trobar-los" és força frustrant. Respectant totes les opinions, actituds, gustos, etc., crec que la base de l'ornitologia és observar, que no és altra cosa que el primer pas per aprendre. Lògicament, buscant i trobant ocells també aprens sobre la forma de detectar-los o sobre com identificar-los amb més seguretat. Però... què passa amb el seu comportament, la seva biologia, les seves preferències d'hàbitat, les amenaces tant per l'individu com per l'espècie o les interaccions amb altres tipus d'ocells? Per mi, tot això és part de forma intrínseca del plaer d'observar ocells.

Naturalment, una cosa no treu l'altra. Pots combinar dies més cinegètics i anar a caçar ocells per fer una bona llista amb altres dies de pacient observació d'ocells en un abeurador, els relleus de mascle i femella en un niu o com un picot verd es treballa un formiguer; després de tot... a qui no li agrada fer una llista espectacular en un hot spot o observar una escena digna d'un documental de David Attenborough?

Bon birding! 


domingo, 22 de enero de 2017

Per què tantes noves espècies?

Quan jo vaig començar a mirar ocells fa uns anyets hi havia unes 9.500 espècies d'ocells. Ara n'hi ha més de 10.000. No és que l'evolució s'hagi accelerat en qüestió d'unes dècades sinó que les tècniques per determinar les diferències genètiques entre poblacions d'ocells han avançat molt i ens han fet veure que, realment, molts ocells que semblava que fossin la mateixa espècie resulta que n'eren dues o més de diferents.

Històricament el parentesc dels ocells s'havia determinat per característiques anatòmiques. A més, cal entendre que el concepte "parentesc" necessita que primer s'hagi entès el fet que els animals procedeixen d'un tronc comú, és a dir, que s'han format mitjançant un procés d'evolució al llarg del temps modelat per la selecció natural. Aquests coneixements no es desenvolupen fins la publicació el 1851 de L'Origen de les Espècies de Charles Darwin. Per tant, abans d'aquesta data, els naturalistes senzillament veien que hi havia ocells que s'assemblaven molt entre ells, altres queien en punts intermedis entre dos grups, hi havia fòssils similars a ocells existents en l'actualitat, etc., etc. Semblava que Déu havia dissenyat el món natural per grups...

És molt interessant veure quines característiques anatòmiques feien servir els taxonomistes (taxonomia = classificació dels éssers vius) per classificar els ocells: ossos del paladar, aptèrils (les línies per on creixen les plomes), disposició dels dits, desenvolupament de l'embrió i molts altres que no són els que ens semblarien lògics a nosaltres a primera vista.

Tot això va canviar quan, en la dècada dels 1990s, es van començar a desenvolupar les tècniques de classificació per hibridació d'ADN. En aquesta tècnica revolucionària (en desús avui en dia, ja que n'hi ha d'altres més precises), s'agafava ADN de dos animals. Imaginem, per exemple, ADN d'un martinet blanc i ADN d'un esplugabous. Haureu vist en gràfics i dibuixos diversos que l'ADN consta de dues cadenes helicoidals que estan enllaçades com en un espiral, aplicant calor a la mostra d'ADN aquestes cadenes se separen. Amb aquesta tècnica separaven les cadenes i llavors n'agafaven una del martinet i una altra de l'esplugabous i les ajuntaven. Les dues cadenes es combinaven, intentaven "enganxar-se" per formar una altra cadena estable. Llavors se sotmetia aquesta cadena híbrida a escalfor. Resulta que com més similars siguin les dues espècies més escalfor serà necessària per dissociar la cadena, mentre que, si pel contrari, les dues espècies no són similars es dissociaran més ràpid. Així, per exemple, la cadena martinet-esplugabous aguantarà unida aplicant una escalfor molt més gran que una cadena martinet-falcó pelegrí, que es dissociarà molt més ràpid.

La tècnica de classificació per ADN ha evolucionat i ara s'utilitzen sistemes molt eficients que caracteritzen el genoma de les mostres en estudi en milions de punts, permetent una comparació finíssima entre elles. D'aquesta manera es pot afinar molt en les diferències entre espècies, cosa que permet saber molt bé el grau de parentesc i, en conseqüència, el progrés evolutiu de les espècies.

Jetz et al. van treballar-se aquest arbre evolutiu dels ocells en l'espai i en el temps al seu article "The global diversity of birds in space and time". Si voleu profunditzar us recomano donar una ullada a http://www.nature.com/nature/journal/v491/n7424/full/nature11631.html.

Molts ocells han estat canviats de família o grup gràcies a aquesta tècnica, en molts casos produint resultats sorprenents, especialment en espècies d'ocells de zones del món menys estudiades. Per exemple, un gaig del Tibet, anomenat Gaig de Hume (Pseudopodoces humilis)* es va considerar des de sempre com un còrvid similar al gaig, això sí, una mica atípic. Després d'aplicar tècniques de classificació per ADN s'ha vist que era, ni més ni menys, que una mallerenga! També una mica atípica però una mallerenga com una casa. Hi ha multitud d'exemples de casos com aquest, alguns d'ells molt interessants per entendre la colonització dels diferents continents per part de les espècies. Ens ha sorprès molt que alguns ocells (sempre d'aquests que semblen "atípics") són l'únic representant en aquell continent d'un grup molt estès en un altre continent. Per exemple, el Epornis de ventre blanc (Erpornis zantholeuca) i uns altres ocells del gènere Pteruthius s'ha vist que són els únics membres del grup dels vireos fora del continent americà. Els vireos es consideraven restringits a Amèrica i molts d'ells són tant Ianquis que només els falta posar la bandera de les barres i estrelles al niu. Que n'hi hagi al sud-est asiàtic té moltes implicacions per entendre l'evolució dels ocells i la pròpia deriva dels continents.

Doncs bé, tot això, a més, ha fet que moltes espècies que semblaven exactament -o gairebé- idèntiques resulta que són espècies diferents. El cas més proper que tenim és el mosquiter ibèric. Fins a finals dels 1990 s'havia considerat una subespècie del mosquiter comú, del qual es diferenciava principalment pel cant; en canvi, quan es va classificar genèticament es va veure que és una espècie completament diferent que, a més, és un migrant transaharià molt marcat (el mosquiter comú és migrant parcial que com deveu estar veient aquests dies, té els nassos d'hivernar entre nosaltres encara que foti un fred glacial).

El gavià argentat també ha estat separat en espècies diferents, les boscarles, mosquiters i tallarols ara són famílies diferents (abans totes eren Sylvidae), algunes bosquetes (abans Hippolais) ara no tenen res a veure entre elles i resulta que algunes són de la família de les boscarles (Acrocephalus), etc., etc. El fet de separar una espècie en altres es diu splitting o un split i fem servir l'anglicisme "esplitar" com si fos una nostrada expressió en català, per exemple, "el mosquiter comú ha estat esplitat en dues espècies diferents"

Un cas curiós també és el del cargolet. Sempre m'havia semblat curiós que el Troglodytes troglodytes tingués una distribució extensíssima per tot l'hemisferi nord, comprenent Europa, Nord d'Àfrica, Àsia i Nord-Amèrica. Resulta que els cargolets americans són dues espècies diferents, deixant així tres espècies de Troglogytes, Això no resta importància a la gesta que representa per als primers cargolets originals a colonitzar un territori tan gran.

Distribució del cargolet, abans i després del seu split en tres espècies. (Font: Handbook of Bird Biology, Cornell lab of Ornithology)

En resum, estem vivint un moment en què la taxonomia ha estat revolucionada per la tecnologia. Suposo que ja hem presenciat la part més impactant d'aquesta revolució però tampoc tinc dubte que encara serem testimonis de molts canvis en les relacions filogenètiques dels ocells que ens sorprendran.

Bon birding!


*Els noms d'ocells del món me'ls invento per la cara traduint de l'anglès, a l'espera que surti la llista completa d'ocells del món en català. No val la pena que em posi a deduir com s'haurien de dir correctament. Segur que no n'encertaria cap.

martes, 27 de diciembre de 2016

Evolució en acció amb el mosquiter de doble ratlla

Els darrers anys estem assistint a un increment espectacular de les citacions de mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) a Catalunya i Espanya, seguint la tendència que ja s'havia iniciat uns anys abans a centre-Europa. Tan és així que en uns quants països ja ha caigut de la categoria de "raresa" i té el status "migrant regular".

Aquest ocell nidifica en una extensa àrea entre els Urals i l'Est de Siberia, mentre que hiverna al sud-est asiàtic (Laos, Vietnam, Tailàndia), sent, per tant, un migrador de llarga distància originalment circumscrit a Àsia. Pancho Pou, en el seu blog http://pito-real.blogspot.com.es/ té un excel·lent i complet article sobre el fenomen al que estem assistint. De fet, us recomanaria llegir aquest post del seu blog abans de continuar llegint el present post d'un servidor.

D'altra banda, a la web de rareses Reservoir Birds hi podeu trobar un article molt interessant (https://www.reservoirbirds.com/Articles/RBAR_000017.pdf) que recull i comenta el poderós influx que hi va haver d'aquest ocell en 2014, que va arribar a aportar 145 citacions d'aquest ocell a Espanya. També a Reservoir Birds hi teniu un article sobre les citacions d'aquesta espècie a Lanzarote (https://www.reservoirbirds.com/Articles/RBAR_000013.pdf), on la tardor-hivern de 2013-2014 hi va haver la barbaritat de 29 citacions. També us recomanaria llegir aquests articles abans de continuar.
Distribució al món del mosquiter de doble ratlla (Font: www.birdguides.com)


El mosquiter de doble ratlla. Podeu trobar un munt de fotos dels ocells observats a Catalunya a Ornitho.
Com que segurament no m'heu fet cas i heu passat de llegir els articles que he esmentat, us faig una síntesi telegràfica sobre l'increment de citacions de mosquiter de doble ratlla:
  1. Les citacions a Europa han anat augmentant des de fa unes dècades, primer al nord, després al centre i cada vegada més al sud.
  2. A Catalunya i Espanya ha trigat més però l'increment ha estat sobtadíssim en menys de 10 anys, entensificant-se encara més en els darrers.
  3. Les dates d'arribada s'esglaonen segons la distància a la zona de cria de l'espècie:
  • mitjans-finals de setembre al nord-est d'Europa.
  • finals de setembre-principis d'octubre al Regne Unit
  • mitjans d'octubre a França, nord d'Espanya i Catalunya (*vegeu nota abaix)
  • finals d'octubre al sud d'Espanya
  • de novembre a gener a les Illes Canàries
Observacions de mosquiters de doble ratlla a Ornitho des de 2009 (any d'inici d'Ornitho). No estan filtrades i un mateix individu està repetit tantes vegades com s'hagi introduït però igualment la gràfica ens dóna una proporció de l'increment d'observacions.
Està en discussió a què es deu aquest fenomen i es barregen les interpretacions habituals aplicables a rareses (condicions meteorològiques, errors en la navegació dels ocells, aparició de noves rutes migratòries i increment dels observadors que fa que sembli que hi ha més citacions).

Doncs bé, si us heu llegit l'article de Pito Real, haureu vist que es comenten molt bé totes les raons per les que pot estar succeint aquest fenomen. Jo m'hi jugaria l'orella dreta que el que està passant és que s'està creant una nova ruta migratòria que en lloc d'anar en l'eix nord/sud o nord/sud-est de la ruta migratòria tradicional estem assistint al naixement d'una ruta en l'eix nord/sud-oest amb una sorprenent hivernada a les Illes Canàries.

Com neix aquesta ruta? Doncs a partir del fenomen conegut com a "reverse migration" o "mirror migration", que podríem traduir com migració invertida o migració en mirall (m'agrada més aquest segon terme) en què alguns individus agafen una ruta que és com un mirall respecte la original, tot canviant l'est per l'oest o el nord pel sud. Així, aquests individus s'aventuren a un lloc totalment desconegut i generalment inapropiat pels requeriments ecològics de l'espècie, de forma que acaben morint sense remei. Està clar que l'hàbitat hivernal que els mosquiters de doble ratlla es trobaran a Europa serà molt diferent del calor tropical del sud-est asiàtic. Cal que quedi clar que l'ocell sempre sap on està, per dir-ho d'alguna manera, respecte el mapa. No és que s'hagi perdut i hagi confós l'est amb l'oest sinó que el seu instint ha "decidit" fer-lo anar cap a l'oest.

Si, contràriament al que passa habitualment en individus que tiren per rutes atípiques, resulta que aquesta ruta funciona i després de l'hivern aquests ocells sobreviuen i tornen a les seves àrees de nidificació, aquest comportament (instintiu i codificat als gens) serà passat cap a la seva descendència. Una part dels fills d'aquests ocells seguiran aquesta mateixa ruta que, si torna a anar bé, els permetrà criar de nou i continuar passant, cada vegada més, aquest comportament instintiu i genètic a les generacions següents. Els que no l'encertin moren. En aquest cas els ocells no "aprenen" res, és a dir, no és que hagin "après" una ruta nova sinó que la nova ruta ha estat creada a partir de la selecció natural, que ha fet sobreviure i reproduir-se bé als individus que l'han adoptat.

Total, que estem davant d'un cas de modificació genètica d'una ruta migratòria per l'acció de la selecció natural. És tot un privilegi poder ser testimonis d'aquest fenomen que, a més, ens demostra que pot passar en un temps molt curt. No calen centenars o milers d'anys per tal que la pressió de la selecció natural tingui efecte.

És molt curiós que el mosquiter de doble ratlla -si es confirma aquesta hipòtesi i jo no perdo la meva orella dreta- hagi generat una ruta migratòria que passa per tot Europa durant la tardor i acaba en la consolidació d'una àrea d'hivernada a les Canàries; realment s'ho ha fet difícil! Suposo que donada la manca d'ornitòlegs a Marroc i oest d'Àfrica no ens permet comprovar si allí s'està consolidant també una zona d'hivernada, tot i que si és així, tard o d'hora ho veurem.

Bon birding!


*Nota: Catalunya és tractada aquí com un país diferent en previsió del resultat favorable a la independència del referèndum que segur se celebrarà el proper setembre de 2017. Esteee... què és aquest somriure?

miércoles, 21 de diciembre de 2016

Identificació automàtica d'ocells. I funciona!

El passat mes de juny vam tenir Steve Kelling de visita a Catalunya. Steve és Director Senior de Ciència i Tecnologies de la Informació del Cornell Lab of Ornithology, una combinació de centre d'investigació i associació ornitològica que lidera l'organització de projectes de monitoratge de poblacions, ciència ciutadana i de registre de vocalitzacions d'ocells amb l'arxiu sonor de la Macalau Library.

El seu programa estrella és eBird, equivalent a Ornitho, amb una vocació no només nordamericana sinó també cada vegada més global. Amb un pressupost de 24 milions de dòlars (per cert, procedents en gran part de donacions privades), el Cornell Lab of Ornithology (the Lab, com diuen ells) està portant a terme projectes monumentals utilitzant els milions de dades que aporten els participants dels projectes de ciència ciutadana. Aquest pressupost enorme, la seva vinculació amb els investigadors de la Universitat de Cornell, la col·laboració de milions de ciutadans i un staff de 300 persones amb una quantitat equivalent de becaris i voluntaris a les seves instal·lacions, els permet deixar-nos bocabadats amb la feina que fan.

Quan Steve Kelling va venir el juny ens va ensenyar una aplicació a punt de ser posada en producció que identificava ocells a partir de fotografies. Steve em va ensenyar una foto bastant dolenta d'un sparrow americà (en diuen sparrows, pardals, però en realitat són emberícids, com el gratapalles, cruixidell, hortolà, etc.). Va carregar l'aplicació, li va dir que identifiqués l'ocell de la foto i... zas! l'app ho va saber al moment.

Aquesta app es diu Merlin ID i està disponible gratuïtament per iOS i Android. És molt fàcil d'utilitzar. Quan hi entres, senzillament li dius que vols identificar un ocell d'una foto, et pregunta el lloc on l'has vist i la data, selecciones la foto, marques amb un quadrat on està l'ocell que vols identificar, li dius que endavant i Merlin ID intenta identificar-lo. La seva base de dades inclou més de 500 ocells de Nordamèrica i, segons diuen, la taxa d'encert és molt, molt alta. Encara falten algunes espècies difícils però 500 em sembla ja una xifra respectable. En el vídeo que us carrego aquí, Merlin ID identifica sense problemes un pardal femella. La foto l'he agafada d'Internet i m'invento que està a Nova York.


 Cool, eh? L'app, lògicament, és molt interessant però personalment encara m'impressiona més com l'han fet. No han agafat una base de dades de fotos i uns especialistes han començat a posar paràmetres d'identificació de cada espècie sinó que ho han fet milers de col·laboradors. El Lab va demanar als seus col·laboradors de projectes de ciència ciutadana que comencessin a pujar fotos d'ocells que estiguessin positivament identificats. Un cop allí, els col·laboradors havien d'indicar què era el bec, què era la cua, les ales, el cos, etc., etc. i el programa començava a aprendre solet els trets d'identificació de cada ocells. A més, a les fotos, lògicament, els ocells estaven de costat, de front, d'esquena o vistos des de qualsevol perspectiva així que el programa aprenia on estaven les diferents parts de l'ocell des d'aquestes diferents vistes. Impressionant.

A part d'utilitzar la fotografia, Merlin ID també mira que sigui raonable veure aquell ocell en la zona on estàs connectant-se a eBird i comprovant quina freqüència d'observacions hi ha d'aquella espècie en aquella localitat. Com que ofereix diferents alternatives, col·loca en primer lloc les que semblen lògiques segons les dades de eBird, que en aquests moments compta amb una impressionant base de dades de... 370 milions d'observacions!.

També es pot escoltar el cant de les espècies que Merlin ID creu haver identificar per si t'ajuden en cas de dubte. Cool, cool, cool...

Veient això segur que us heu fet dues preguntes:

1.- Quan diantre podem tenir això per als ocells europeus?
2.- Quan ho tindrem per identificació de cants? (segur que aquesta encara us molaria més!)

Bon birding!   

 





lunes, 5 de diciembre de 2016

El vol silenciós dels rapinyaires nocturns

Tots els ocells són uns éssers vius dignes d'admiració. Fins i tot espècies molt comunes presenten formidables adaptacions per poder volar, sobreviure en condicions molt dures o esquivar els depredadors, entre moltes altres. Però hi ha un grup d'ocells que, al meu parer, és el que atresora uns majors misteris. Em refereixo als rapinyaires nocturns.

Lògicament, el fet que surtin de nit, amb la lluna, homes llop i criatures misterioses, contribueix a dotar-los d'una aureola de misteri molt especial. Durant molts anys es va especular amb el fet que poguessin tenir algun supersentit que els permetés veure en la plena foscor perquè realment sembla impossible que aquests animals puguin sobreviure en la foscor gairebé total. De fet, no és només sobreviure: és caçar, volar, fer niu, aparellar-se. Es van fer dotzenes d'experiments per veure com s'ho feien, per acabar concloent que tenen els mateixos sentits que nosaltres però potenciats a uns nivells que ens costa imaginar.

Els seus ulls capten molt millor la llum que els animals diürns, amb una alta densitat de bastons a la retina que els permeten veure relativament bé en condicions de penombra; això sí, mai en la foscor total. Curiosament, es van necessitar bastants experiments per arribar a aquesta conclusió perquè molt sovint els subjectes de l'experiment resolien bé caçar un ratolí en plena foscor o les altres proves a les que els investigadors els sotmetien.Allò que provocava els errors en els experiments era que els rapinyaires nocturns són capaços de caçar d'oïda en la plena foscor. Les seves orelles (que no tenen res a veure amb les plomes tipus banyetes que tenen algunes espècies) estan en una posició assimètrica en el crani, de forma que es maximitzi la diferència de temps i intensitat amb la que arriba un so a les dues oïdes. La diferència en microsegons d'arribada del so a una orella o altra permet al cervell calcular la posició exacta de la font del so. 

Les oïdes dels rapinyaires nocturns són assimètriques respecte el cap per maximitzar la diferència de temps i intensitat d'arriada del so. Imatge: Science Blogs
 Si no et queda clar com el cervell calcula això, diga-li a algú que piqui de mans darrere teu, desplaçat cap a la dreta o l'esquerra. Veuràs que et gires cap al costat correcte. El teu cervell està fent el mateix càlcul que el d'una òliba; el so haurà arribat mol lleugerament abans a un oïda i amb una intensitat lleugerament més alta i el teu cervell haurà estat capaç d'interpretar aquesta discrepància. La diferència entre una òliba i nosaltres és que la precisió amb la que l'òliba calcular el punt on s'ha produït el soroll és molt més precisa que la nostra.

A l'àrtic molts rapinyaires nocturns cacen de dia però igualment les seves preses no estan visibles. Molts d'aquests rapinyaires cacen rosegadors que viuen sota la neu durant l'hivern, possiblement creient-se immunes als depredadors. Però determinades espècies de rapinyaires nocturns de l'àrtic poden arribar a escoltar els rosegadors sota la neu i trobar amb precisió la seva localització. Aquest vídeo de la BBC explica molt gràficament això que estem dient: https://www.youtube.com/watch?v=yps7pgq1TAk
Hi ha un detall del vídeo molt interessant quan explica que el vol del rapinyaire és completament silenciós. Les plomes de l'animal tenen uns serrells que trenquen les turbulències que provoquen soroll quan un ocell vola. Aquests serrells fan que el vol sigui molt més silenciós que el de qualsevol altre ocells. Sempre recordaré que quan començava a anellar ens vam trobar que havíem capturat una òliba a primera hora del matí. Després de l'emoció d'anellar aquest magnífic ocell per primer cop, allò que més ens va impressionar a l'amic Ferran Latre i un servidor és que quan la vam alliberar en lloc de sentir el característic "flap-flap...", l'ocell va sortir volant sense fer el més mínim soroll. Sota la tènue llum de la matinada, el moment es podria qualificar de gic.

Com sempre, en ciència ens preguntem el per què de les coses. Per què els rapinyaires nocturns tenen un vol tan silenciós? La primera resposta que ens ve al cap, lògicament, és que el soroll posaria en alerta la presa. Malgrat que això és, sens dubte, un avantatge, sembla que el motiu principal del vol silenciós dels rapinyaires és no interferir en la seva pròpia capacitat d'escoltar la presa. Mentre volen han de seguir escoltant el soroll que pugui fer el ratolí de torn, que segurament s'estarà movent i desplaçant-se respecte el primer lloc on ha estat localitzat. Si el vol fes soroll, interferiria amb l'audició del depredador i li dificultaria molt la localització precisa de la presa. El rapinyaire va en tot moment "enfocat" a la font del soroll mentre fa el seu vol d'atac.

Malgrat que sapiguem d'aquesta gran capacitat d'utilitzar el so per caçar i sobreviure, francament se'm fa molt difícil imaginar-me com deu buscar-se la vida un gamarús en la foscor dels boscos. I per cert, el meu rapi nocturn preferit és el xot. És tan mono...

Bon birding!