CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dilluns, 15 de maig de 2017

Provant una joguina llaminera: el Swarovski BTX

Aquest cap de setmana he estat a Extremadura convidat per Esteller S.L., distribuïdor de Swarovski-Optik a Espanya i Portugal, provant la nova joguina que el fabricant d'òptica austríac ha tret al mercat. Uf! Tela!

Vam participar unes 15 persones en l'esdeveniment, tots ansiosos d'experimentar per primera vegada a la vida què és això de mirar per un cata amb els dos ulls, en lloc d'haver de mantenir-te amb un ull tancat.

Els telescopis SWAROVSKI són modulars; com si es tractés d'una càmera de fotos a la que hi canvies objectius amb un pas de baioneta, pots intercanviar els objectius del cata per si hi vols funcionalitats diferents. Aquesta prestació va sortir amb els telescopis ATX (ocular acolzat) i STX (ocular recte), de forma que tens telescopis amb lens de 65, 85 i 95mm (més gran=més lluminositat (i més car)) als quals els pots posar objectius de zooms majors o menors.

Doncs bé, el BTX ve en un format també modular en el que si ja tens un ATX o STX podràs acoblar-hi el nou objectiu binocular sense haver de canviar tot el cata. Està prou bé, tot i que el preu del mòdul BTX és prou alt com perquè això no sigui un xollo.

El primer moment que vaig posar els meus ulls en el cata, la sensació va ser raríssima, la gorra em va xocar contra el reposa-front (ara explicaré què és), la distància interpupil·lar que havia deixat la persona anterior feia que jo ho veiés tot negre, les copes oculars baixades per als qui portem ulleres no m'anaven a la mida i allò que penses... ostres, això s'adaptarà a mi o jo m'hauré d'adaptar a ell? Doncs bé, vaig necessitar uns moments de calma i de mirar com adaptar cada cosa a les meves característiques biomètriques, que ja sabeu que són més aviat generoses.

El reposa-front (l'he batejat jo així) és la peça ampla que hi ha sobre els oculars. Un dels grans arguments de venda del BTX és que serà molt útil quan l'usuari ha d'estar observant moltes hores. El fet de no haver d'estar amb un ull tancat i poder disposar d'un lloc on recolzar el front permetrà no deixar esgotats els músculs de la parpella tancada i descansar les cervicals i músculs del coll que han d'estar en tensió per aguantar el cap quan mirem pel cata. Un cop vaig acomodar el reposa-front amb la rosca a tal efecte, vaig ajustar la distància interpupil·lar i l'alçada del telescopi realment em vaig sentir còmode. Si bé continuava sent una sensació especial, podia veure que si m'hagués de passar hores mirant per un cata preferiria estar així que no de la forma habitual.

A la trobada va venir Antonio Sandoval (autor del conegut llibre "¿Para qué sirven las aves?"), qui ens va explicar que en l'observació d'aus marines a Galícia ell pot estar fins a 11 hores mirant per telescopi (estem xalats o què?) i que aquesta funcionalitat, lògicament, a ell li podia vindre com aigua caiguda del cel. 

Un servidor tenia molta curiositat per utilitzar una mena de mirilla per apuntar el cata cap el teu objectiu i encertar-la a la primera. És una funció que trobo interessant. Si bé amb l'experiència aprens a apuntar el cata cap on tu vols amb certa rapidesa, trobo que segons on estigui l'objectiu pot ser difícil. En concret, coses que estan bastant a prop i entre mig del brancam dels arbres poden presentar certa dificultat. Vaig estar jugant una estona amb la mirilla i em va costar uns quants intents agafar-li el tranquillo però quan vaig tenir-ho controlat em va semblar una característica útil. Vaig apuntar a una pinya a l'interior del brancam d'un arbre a només 10m i, zas! la vaig encertar a la primera. 

El SWAROVSKI BTX en tot el seu esplendor amb el multiplicador de 1,7. Artilleria pesada!
Detall on s'hi veu el reposa-front, la mirilla i els dos oculars.
Una cosa que no us agradarà és que l'òptica és fixa, no zoom. Als tres cossos bàsics existents de SWAROVSKI de 65mm, 85mm i 95mm se'ls pot acoblar un mòdul d'objectiu de 30x als dos primers (65mm i 85mm) i de 35x a l'últim (95mm). Tenint en compte que generalment estem acostumats a endinyar zoom cap als 40x, 50x o més augments, això ens frenaria una mica, així que SWAROVSKI també proporciona un multiplicador de 1,7x que ens convertiria els 30x i 35x en 50x i 60x, respectivament. Augments de 50 i 60 en una òptica de tanta qualitat ja són paraules majors.

Les dioptries dels ulls es graduen de la forma habitual, tal i com faríem amb un binocles normals i les copes oculars per mirar amb o sense ulleres també es pugen i baixen de la forma estàndard.

Després d'aquesta descripció cal dir el següent: la qualitat de visió era senzillament ES-PEC-TA-CU-LAR; poder mirar amb els dos ulls oberts per aquella òptica tan impressionant era una nova experiència a la que no em costaria acostumar-m'hi. Amb el duplicador no semblava que es perdés qualitat d'imatge, només una mica de lluminositat (poca però perceptible) que no crec que arribi a ser un inconvenient en un dia fosc; de fet, vaig tenir ocasió de provar l'aparell amb poca llum perquè un dels dies el cel estava ben tapat.

Un nen que va venir a la trobada i s'ho va passar pipa jugant amb el BTX. L'hi van haver d'arrencar de les mans mentre patalejava pel terra.
Doncs bé, després d'aquestes provatures, aquí us deixo una llista de PROS i CONTRES que un servidor considera que té el nou SWAROVSKI BTX:

PROS
La màxima qualitat òptica habitual de la marca.
La visió binocular et permet apreciar millor les distàncies.
Descans de la parpella que hauria d'estar tancada i del coll.
Interessant prestació d'apuntar i localitzar.
Ideal per sessions llargues mirant pel cata.
El seguiment d'ocells volant és més fàcil que amb un cata monocular.

CONTRES
El pes és considerable (600g més que el ATX de 95mm).
Necessitat d'ajustos de personalització, cosa que fa difícil el seu ús en grups. Per exemple, no és pràctic per als meus cursos.
En aquests moments no hi ha possibilitat de digiscoping. Només adaptador per mòbil iPhone.
Òptica fixa de 30x o 35x que es pot convertir a 50x o 60x.
No he parlat de preus, més que res per no espantar-vos. Ja ho descobrireu...

Cal agrair a Esteller l'organització d'aquestes jornades, les deferències que van tenir cap a tots nosaltres i la facilitat amb la que van posar a disposició nostra tot el seu material per fer provatures, no només el BTX sinó també els ATX, STX i tota la gamma de binocles diversos (gràcies Xavier, Jordi i companyia). Cal també agrair la dedicació de Naturaleza del Sur, que van fer la feina sobre el terreny de portar-nos als llocs on fer les proves, ajudant a buscar els ocells més complicats, amb Adolfo, Almudena i Fernando al peu del canó com uns campions.

Espero que això us hagi estat d'ajut i si esteu pensant "Ostres! A mi també em molaria poder ficar els meus ells en aquesta bèstia de l'òptica" us haig de dir que tindreu l'oportunitat de fer-ho sense cap problema. SWAROVSKI estarà present al Delta Birding Festival (22,23 i 24 setembre) amb el BTX com a estrella de l'any però també amb tota la resta de material per poder provar-lo tant com vulgueu. Així, que... a per ell!

Bon birding!

dimarts, 18 d’abril de 2017

La tórtora turca, que ja és catalana

Quan parlem d'espècies exòtiques, com les conegudes cotorretes de pit gris o les de Kramer, els becs de corall o el rossinyol del Japó, sovint algú pregunta d'on han sortit les famoses tórtores turques, que ara són abassegadorament comunes al llarg de tota la geografia catalana.

Cal tenir clar que la tórtora turca no és una espècie exòtica, escapada de captivitat, que hagi colonitzat el nou hàbitat on hagi estat teletransportada. Aquest ocell estava restringit a l'Àsia fins a finals del s. XIX, sent Turquia el seu extrem occidental de la seva distribució geogràfica. A principi de segle XX, aquest colomet va anar colonitzant Europa poc a poc, des de les seves àrees contigües, avançant cap a l'oest amb calma però sense pausa. Curiosament, malgrat venir de zones càlides, la colonització europea va tenir lloc primer per tota Europa central i septentrional abans que els països del sud, especialment la Península Ibèrica on va trigar a entrar-hi. La seva colonització tenia una marcada direcció nord-oest que semblava ignorar el que quedava més al sud o més al nord en una primera instància.
 
Va ser aquesta tórtora turca que vaig anellar al jardí de casa la que em va incitar a escriure sobre aquest ocell. El seu bell plomatge amb tonalitats graduades en diferents tons em va semblar francament atractiu i vaig pensar que es mereixia un petit homenatge.
 
Oi que mola l'ull vermell?



Va arribar als Balcans durant els anys 20, citant-se a Alemanya per primer cop el 1945 i a Gran Bretanya el 1953; sorprenentment, a principis de la dècada dels 1970 ja arribava a les remotes illes Faroe i tot seguit anava colonitzant els països escandinaus fins al cercle polar àrtic. 
 
Recordo que quan jo tenia 14 anys vaig anar a Anglaterra a estudiar anglès, en un viatge d'aquells on l'objectiu principal és qualsevol cosa menys estudiar l'idioma i et dediques -per aquest ordre- a tres coses:
  • 1) lligar.
  • 2) anar de juerga.
  • 3) fer el gamberro.
En el meu cas hi havia un quart objectiu que era bimbar el que pogués al voltant de l'escola on érem o en les sortides organitzades pels soferts educadors. Doncs bé, en aquest context em vaig quedar de pedra de la quantitat de tórtora turca que hi havia als parcs de Birmingham i Londres l'any 1977, on es veia que era un ocell ben establert i comú.
 
Aquí va començar-se a citar a principis dels 1980 però de forma molt escadussera fins que en la dècada dels 1990 va començar la invasió en tota regla per culminar la conquesta amb l'entrada del s. XXI. Al meu poble, Palau-solità i Plegamans, la vaig observar per primera vegada el 1997 -tot i que hi havia cites properes des d'uns quants anys abans- i va començar a esclatar a partir de l'any 2000 (per cert, això són avantatges d'apuntar sempre el que veig i haver-ho passat tot a Ornitho). Ara la tenim pertot; des del Delta de l'Ebre fins la Vall d'Aran.
 
On sí que és una espècie exòtica és al continent americà. Resulta que a les Bahames hi havia una botiga d'animals que tenia un gran nombre de tórtores turques per vendre com animals de companyia. Uns lladres van entrar a robar a la botiga i sembla que després de l'enrenou que van causar es va quedar oberta la gàbia amb 50 tórtores, que van escapar en la seva direcció preferida, el nord-oest, arribant a Florida i protagonitzant una gran expansió en la dècada dels 1980. La colonització dels Estats Units ha estat també espectacular.

L'any 2000 va colonitzar els estats del sud però el 2003 ja arribava fins a Colorado i el sud de California, el 2010 a l'estat de Washington i el 2014 ja estava a la Columbia Britànica canadenca, llocs amb un clima i unes condicions ambientals molt diferents de les dels seus orígens a les Bahames i Florida. Ara, milions de tórtores turques ocupen els Estats Units i estan allí per quedar-se. Ni tan sols Donald Trump aconseguirà fer fora aquests immigrants persistents (ok, acudit dolent i facilot però no ho he pogut evitar!).

Seguint el mateix model de colonització cap al nord-oest, la tórtora turca va colonitzar Nord-Amèrica i ara s'està expandint cap al sud i cap el nord (Font: Living Bird. Cornell Lab of Ornithology)).

Per tant, a diferència del continent americà, les tórtores turques de Catalunya han arribat aquí per colonització natural, no com a ocells exòtics escapats. Potser una cosa que caldria fer és canviar-li el nom; això de tórtora turca dona lloc a confusió, especialment tenint en compte que en altres idiomes se sol destacar la característica del mig collaret que té al lateral del coll, Collared Dove en anglès, que podríem traduir com a tórtora de collar.
 
Són un exemple d'adaptabilitat al medi urbà i a la proximitat humana. Nidifiquen en un niu molt bàsic que solen fer en arbres però també a lleixes de cases, fanals i altres llocs a vegades una mica insòlits. I, com sabeu, són molt, molt comunes, tot el contrari que la nostrada tórtora vulgar a la que realment sí que se li hauria de canviar el nom perquè és un ocell que podem qualificar de moltes coses menys, precisament, vulgar: està desapareixent a marxes forçades!

Bon birding!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Prepara't per als ocells estivals

La tècnica d'identificació dels ocells no s'aprèn per ciència infusa. Cal treballar, dedicar-hi hores, aguditzar les nostres capacitats d'observació i tenir l'oïda a punt, entre d'altres coses. Sempre he pensat que si forcéssim l'aprenentatge de la identificació d'ocells de la mateixa manera que es fa en una assignatura universitària o, simplement, com el carnet de conduir, n'aprendríem tots molt més. Fer tests i més tests, hores de pràctica al volant (bé als prismàtics en aquest cas), consultes amb profes, etc., etc. serien de gran utilitat per aprendre a identificar ocells amb més eficàcia.

Aiii... però som gandulots, preferim estar al camp pardalejant que a casa estudiant i moltes vegades també no sabríem ni per on començar a organitzar-nos si volguéssim seguir una metodologia clara. Una cosa que m'agrada que fan els anglosaxons és preparar-se per l'arribada dels migrants, fent un repàs de les característiques visuals i sobretot auditives dels ocells que estan arribant aquells dies. En aquest article us proposo fer això mateix per unes poques espècies.

En primer lloc, els qui sou seguidors d'aquest blog sabeu que teniu la web noruega  www.birdid.no en la que podeu fer tests seleccionant diferents nivells i zona geogràfica per practicar els vostres coneixements. Us recomano anar practicant, especialment quan hàgiu tingut dies de no poder sortir al camp per tal que no perdeu les vostres habilitats, tant durament adquirides.

Aquests dies, com dèiem, arriben algunes espècies que ens poden enganxar despistats i de les que valdria la pena repassar els seus cants o reclams. En posaré aquí alguns en la versió, diguem-ne fàcil i us recomanaria que us els treballéssiu una mica més (escoltant altres reclams, complicant-ho una mica, etc.).

Aquests dies ja han arribat els mosquiters de passa (Phylloscopus trochilus), força semblants al mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que és l'únic mosquiter que hem tingut durant tot l'hivern (quin xollo, eh?). També ja han arribat els mosquiters pàl·lids (Phylloscopus bonelli). No entro en espècies més escasses o accidentals, incloent-hi el mosquiter ibèric.

El cant del mosquiter de passa està xupat: http://www.xeno-canto.org/347413 
és un xiulet en cascada melòdica i, a més, tenim la sort que aquest ocell sol cantar en migració (diferència de molts altres ocells que no ho fan). Completament diferent del sib-sab-sib-sab del mosquiter comú.
El reclam és també relativament fàcil de distingir, tot i que requereix una mica més de pràctica: http://www.xeno-canto.org/334308. Un uuiit! que fa una pujada al fina distintiva, diferent del xiulet més homogeni del mosquiter comú.

El passat dijous 30 de març vam anellar (i escoltar cantant) els primers mosquiters de passa. La mà i el rellotge vermell llampant corresponen a Oriol Baltà, màster de l'anellament que ha format carretades d'anelladors catalans (Foto: Abel Julien)
El mosquiter pàl·lid ha començat a arribar també fa pocs dies. El seu cant és completament inconfusible respecte als altres mosquiters que tenim al nostre país: http://www.xeno-canto.org/312590
No el podem confondre amb cap altre mosquiter, tot i que atenció que el cant del gratapalles pot a vegades induir a confusió si no l'escoltem bé o l'ocell el fa més sec que de costum (té un tintineig característic): http://www.xeno-canto.org/315841

El reclam del mosquiter pàl·lid és també un xiulet com els altres mosquiters, però més disil·làbic i molt fàcil de distingir: http://www.xeno-canto.org/270106. Practica a escoltar-los una estona comparant els reclams dels diferents mosquiters i fliparàs de lo fàcil que els distingeixes amb només una mica de pràctica.

Mosquiter pàl·lid amb les parts inferiors pràcticament blanques i un característic to groguenc a les ales. (Foto: Wikimedia commons).
Ara que ja has repassat els mosquiters habituals per les nostres contrades, mirem un parell de tallarols.

Durant tot l'any haurem tingut l'abundantíssim tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), del qual durant l'hivern haurem escoltat un reclam que és com una matraca: http://www.xeno-canto.org/350631 però no haurà cantat en cap moment. Ara, els mascles ja estan cantant fent una cosa bastant embarbussada que pot sonar estrany a qui no s'hi hagués fixat abans: http://www.xeno-canto.org/245731.

Doncs bé, aquests dies ens arriba el tallarol de garriga (Sylvia cantillans), que també serà un ocell abundant en molts llocs d'hàbitat mediterrani. El seu cant és aquest: http://www.xeno-canto.org/319916 o http://www.xeno-canto.org/319913. Oooopsss... aquests ja s'assemblen més...

Fixeu-vos que el cant del tallarol de garriga és un pèl més agut que el del capnegre i que en mig de les estrofes hi posa algun component més melòdic, menys aspre que el del tallarol capnegre.

Tallarol de garriga mascle. (Foto: Gary L. Clark - Wikimedia Commons)
Preparem-nos també per l'arribada dels rossinyols, amb un cant fàcilment distingible per ser tan melòdic i potent: http://www.xeno-canto.org/353698. Un bon mnemònic per si encara et lies és fixar-s'hi que hi ha un fragment, quan sembla que vulgui arrencar un cant més fort, que recorda el so angoixant de les ganivetades a la dutxa de Psicosis de Hitchcok! Ok, li posem una mica d'imaginació però si serveix per recordar el so ja va bé. En l'àudio que he posat aquí és l'inici del tercer fragment del cant.

Reconeixes el so de les ganivetades de Psicosis en el cant del rossinyol? Admeto que cal una certa imaginació però no està malament com a mnemònic...
En els cursos, a vegades algun alumne es lia amb els cants melòdics del rossinyol, la merla, la griva o fins i tot el tallarol de casquet o el pit roig. Fixeu-vos en la complexitat del cant del rossinyol, que és molt variat, emetent una gran gamma de sons (cosa que ajuda a la seva identificació) i, encara que té variacions, no en té tantes com els cants d'altres ocells.

En falten molts més (altres tallarols, com l'emmascarat, la bosqueta vulgar, l'oriol i tota la colla de boscarles, entre d'altres). En parlarem en altres entrades, per no saturar-vos ara. Però feu-me cas: practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu...

Bon birding!

diumenge, 19 de març de 2017

Pulveritzar un récord

Malgrat que no sóc lister, ni bimbero, ni twitcher i que només persegueixo rareses ocasionalment (si l'ocell és especialment cool o si està prou a prop de casa com perquè semblis tonto si no hi vas, per exemple) sempre he sentit un gran respecte i admiració per aquells que tenen la perseverància de fer un Big Year. Començar a mirar ocells a les 0h de l'1 de gener i acabar a les 23:59h del 31 de desembre sense pausa, sense treva, sense temps per relaxar-se és una cosa que mereix la meva màxima admiració. El fons de pantalla del meu ordinador ha estat molt de temps la frase de Winston Churchill "Never, never, never give up" (Mai, mai, mai no abandonis) perquè sempre he pensat que la perseverància és la clau per assolir els teus objectius.

Doncs bé, els qui fan Big Years estan fets d'aquesta fusta que et permet arribar a l'èxit. I això és vàlid tant per als qui baten récords com per als qui no, perquè el sol fet de sortir a pardalejar amb aquesta insistència ja és guanyar.

Ara bé, el cas de l'holandès Arjan Dwarshuis ja és entrar en la dimensió desconeguda. El 2015 un ornitòleg americà, Noah Strycker, va impressionar tothom amb un Big Year en què va batre el rècord d'ocells del món vistos en un any amb la impressionant xifra de 6.042 espècies. Això és una autèntica barbaritat! Implica recórrer tot el món, cada dia, cada hora, cada minut durant 365 dies. I quan tots estaven flipant amb el rècord de Strycker, arriba Arjan Dwarshuis. 

Dwarshuis el pulveritza-records... Realment fa cara de feliç (Font: blog de Arjan Dwarshuis).
Dwarhuis va anunciar a finals de 2015 això "El 2016 intentaré arribar al màxim en birding global, batre el rècord mundial de l'ornitologia, cosa que vol dir observar més de 6.000 espècies en un any! Com el meu predecessor Noah Strycker, comptaré els ocells que només escolti però diferenciaré entre els que només hagin estat escoltats i els que hagi vist per assegurar-me que la meva llista és comparable." Per si tot això fos poc, l'holandès es va marcar la fita d'aconseguir recaptar 100.000€ per al projecte de BirdLife Preventing Extinctions, un programa que aplica una nova metodologia, innovadora i efectiva, per protegir les espècies en perill d'extinció.

Total, que el noi (és força jove) s'hi posa de ple, resulta que comença a veure espècies com una autèntica màquina i el 10 de novembre el tio ja havia batut la xifra impressionant de 6.042 espècies de Strycker. Gairebé dos mesos abans de tancar l'any! En realitat, Dwarshuis en portava 6.119 en aquesta data però estava fent servir una llista global que conté més espècies que la de Strycker i comparant amb la d'aquest últim va ser en aquesta xifra en la que el va superar. Però Dwarshuis és insaciable. No en té prou a batre el rècord mundial: el seu nou objectiu és assolir les 7.000 espècies en un any... Diu "No sé fins on arribaré però 7.000 és possible. Si no apuntes alt, no arribaràs alt." Ostres! Moral no li'n falta!

Aquesta nova fita potser intentarà arribar-hi l'any vinent, de moment, el 2017 s'ho pren més tranquil·lament per poder veure la nòvia, la família, cuinar (el seu altre hobby) i beure cervesa (no sé quanta en beu però en les entrevistes no para de parlar de cerveses). "He fet el que m'agrada més: veure ocells espectaculars en llocs espectaculars. O sigui que sí, encara estic molt motivat. M'encanta!".

A més, va mantenir un blog en el que explicava tot el que havia fet absolutament cada dia. Les peripècies que passa són increïbles. Ho podeu veure aquí: https://www.dutchbirding.nl/arjansbiggestyear/1363/december_25_-_31_japan_taiwan_vietnam Al blog explica que del 29 de juny al 3 de juliol va estar a Espanya, cercant els endemismes del sud-oest de la Península Ibèrica, on va veure entre molts altres, àguila imperial ibèrica i garsa blava. No deixa de ser curiós que se li escapés el siboc, una espècie facilíssima en aquelles contrades. És el que té això de l'ornitologia: els ocells són completament imprevisibles! També esmenta la temperatura de 38ºC a la que havia de pardalejar. Home, és el que té anar a principis de juliol a Andalusia i Extremadura.

Els col·legues d'Extremadura, amb qui es va posar morat a menjar pinxos, truita de patates i vi. Segur que encara va mirar al cel i va fer alguna espècie nova... (Font: blog d'Arjan Dwarshuis)

De moment, ha quedat lluny del seu objectiu de recaptar 100.000€ per al programa de BirdLife. En va aconseguir 15.000 durant el seu periple, majoritàriament provinents d'Holanda i de la regió flamenca de Bèlgica però després, quan la seva fama ja ha transcendit internacionalment, ha aconseguit duplicar aquesta xifra. 30.000€ encara està lluny de l'objectiu final però veient la determinació del fiera aquest, estic segur que hi arribarà quan comenci el seu Big Year encaminat a veure 7.000 espècies d'ocells en un any.

Com ja he dit, no em veureu mai fent un Big Year. No tinc la paciència, motivació i perseverància per fer-lo però la meva admiració és màxima per tots els que s'hi posin, batin rècords o no.

Però hi ha una cosa que heu de saber... ATENCIÓ, PRIMÍCIA EN AQUEST VÍDEO:


Bon Birding! 

dilluns, 13 de març de 2017

D'on vénen les cotorres?

Els ocells exòtics proliferen cada vegada més al nostre país, especialment a les zones urbanes i encara més a la ciutat de Barcelona, que ha estat el punt de partida de colonització del territori per part de moltes espècies d'ocells, sobre tot de psitàcids (cotorres i lloros).

Actualment tenim un bon grapat d'ocells amb aquestes característiques, des de les sorolloses cotorretes de pit gris al rossinyol del Japó, passant per una varietat llarga de lloros (aratingues migrada, de cara roja i cap blau, lloro del senegal, agapornis i altres) i els becs de corall senegalès i cuanegre. De forma recurrent, va apareixent noves i sorprenents espècies a la llista d'ocells escapats. La majoria, afortunadament, no passen d'alguna observació aïllada però està clar que les espècies que ja han aconseguit establir nuclis poblacionals estables estan aquí per quedar-se.

Els efectes que puguin tenir els ocells exòtics sobre la fauna nativa existent són molt difícils de precisar, excepte en alguns pocs casos en els que es vegi que usurpen llocs de nidificació a altres ocells o si depreden sobre ells però no sol ser el cas que hi hagi evidències clares. Tanmateix, les xarxes ecològiques són molt subtils i el mal que puguin estar causant als ocells autòctons ens pot passar completament desaperecebut si no hi ha algun estudi concret que ho investigui. Sobre els mecanismes colonització de les espècies exòtiques hi ha un excel·lent article de Miquel Vall-llosera a la Revista Catana d'Ornitologia (2015, vol. 31) titulat "Avian invasions: from basic to applied research" que val la pena llegir. És llarg i una mica dur si no estàs acostumat a llegir articles científics però explica coses realment interessants.


Òbviament aquest ocells són escapats de captivitat però d'on vénen? Doncs bé, anava a recollir comentaris i informació de col·legues, més amb la finalitat de documentar les llegendes urbanes existents que no pas dilucidar quina és la realitat. I, pam!, resulta que em trobo amb un article treballadíssim de Xavier Ferrer a la revista del Zoo de Barcelona (n. 3/2016) que resulta que analitza amb molt detall l'origen de les cotorretes de pit gris a Barcelona. Amb permís de l'autor faig aquí un extens extracte de l'article que, per mi, no té desperdici:

"La primera publicació sobre la cotorra de pit gris a Barcelona [...]  indica l'observació de dos exemplars atalaiats a unes palmeres datileres veïnes a l'aviari del Zoològic el 1975. El 1976 o 1977 dos tècnics del Zoo [...], baixaren d'una palmera del cementiri el primer niu silvestre conegut a la ciutat (S. Filella com. pers.) i el 1981 ja hi havia diversos nius i una vintena d'exemplars silvestres prop del Zoo [...]. Com es veurà més endavant
[...] els lloros lliures a Barcelona hi són almenys des de la dècada dels seixanta del S. XX.

A l'inici l'increment de la població silvestre de la cotorra de pit gris fou suau durant els anys setanta i vuitanta, pujant sobtadament als inicis dels anys noranta, moment en què la  seva existència en llibertat comença a ser percebuda per la ciutadania [...].

Està més o menys estesa entre la ciutadania la llegenda urbana que l'origen de les cotorres silvestres a Barcelona, s'originaren en voluntaris o involuntaris escapaments del Zoo de Barcelona. Possiblement part de l'origen d'aquesta llegenda rau en una notícia de premsa que atribuïa a escapaments o alliberaments fets pel Zoo de Barcelona, la colonització de la ciutat de Sabadell per part de cotorres de pit gris silvestres. [...] una cosa és segura, i és que el Zoo de Barcelona no fou la font dels lloros assilvestrats. En efecte, a la història de la col·lecció del Zoo solament hi va haver dos exemplars de cotorres de pit gris que mai arribaren a reproduir-se, a més de no haver-hi hagut mai cap interès tècnic per augmentar la col·lecció (L. Colom com. pers.). Per altra banda aquesta cotorra no estava en perill d'extinció ni inclosa en el conveni CITES [...], signat el 1973. Per tant, en els anys seixanta i vuitanta aquesta cotorra era un lloro barat i sense restriccions d'importació per la qual cosa s'importava massivament. Amb gran diferència era l'espècie de lloro més habitual a les botigues. Com que no calien permisos especials d'importació tampoc es produïren decomisos a la Duana i en conseqüència tampoc l'origen rau en escapaments de gàbies de decomisos duaners.

Molt probablement la població urbana prové d'exemplars engabiats per particulars i alliberats involuntàriament o voluntària. [...] Al ser un lloro molt habitual a les llars, els escapaments segur que foren múltiples. Per exemple a Sant Just Desvern, entre 1977 i 1979 vaig trobar una cotorra de pit gris silvestre que vaig capturar simplement posant a la terrassa una gàbia de lloros amb menjar dins i la porta oberta. La cotorra va entrar ràpidament a la gàbia per menjar, demostrant amb aquest comportament que era un exemplar que coneixia bé les gàbies. 

Niu de cotorretes de pit gris en una torre elèctrica essent retirat per operaris. Font: ENDESA.
En una revisió d'anuncis de particulars sobre escapaments de lloros a la premsa barcelonina des del 1960 a 1975 en una primera ràpida aproximació vaig trobar 17 casos presents als barris de Sarrià, Sant Gervasi, la dreta i l'esquerra de l'Eixample, Gràcia, El Raval, El Gòtic i Sants. La major part dels anuncis eren descripcions genèriques tal com "cotorra o cotorrita verde" (anys 1961, 1963, 1966, 1972), "lorito verde" (1963, 1968) o un altre del 21 d'agost de 1969, on deia: "Perdida cotorra extraviada el día 19, solo chilla". Altres anuncis precisaven més [...] "Perdido lorito de color verde con vientre gris en alrededores de Vía Augusta con plaza Molina el 25 de mayo de 1968" [...]. Els anuncis ens indiquen que els escapaments de gàbies de particulars eren presents a molts barris i anuncis i observacions confirmen que a la ciutat ja les cotorres silvestres s'havien establert des d'almenys mitjans dels anys seixanta. [...]

Finalment podem concloure que la presència de cotorres a la ciutat de Barcelona no està relacionada amb el Zoo però sí que a la Ciutadella s'acumula una gran varietat i abundància de lloros. Aquesta agregació s'explicaria en part per l'antiguitat de l'arbrat i l'aliment de les instal·lacions però principalment per l'efecte crida ja que la cridòria de lloros i altres ocells de la col·lecció zoològica és una potent atracció per a ocells socials com les cotorres silvestres."

Xavier Ferrer pertany al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona i l'Institut per a la Recerca de la Biodiversitat de la UB. Ha investigat i documentat cites històriques d'ocells a les nostres contrades que podeu veure en diferents publicacions, entre ells la Revista Catalana d'Ornitologia de l'ICO.

En definitiva, aquí teniu reproduït un article curradíssim que aclara bastant (per mi, completament) l'origen de les cotorres barcelonines, que després han colonitzat tot el país.

Bon birding!