CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

Cargando...

lunes, 5 de diciembre de 2016

El vol silenciós dels rapinyaires nocturns

Tots els ocells són uns éssers vius dignes d'admiració. Fins i tot espècies molt comunes presenten formidables adaptacions per poder volar, sobreviure en condicions molt dures o esquivar els depredadors, entre moltes altres. Però hi ha un grup d'ocells que, al meu parer, és el que atresora uns majors misteris. Em refereixo als rapinyaires nocturns.

Lògicament, el fet que surtin de nit, amb la lluna, homes llop i criatures misterioses, contribueix a dotar-los d'una aureola de misteri molt especial. Durant molts anys es va especular amb el fet que poguessin tenir algun supersentit que els permetés veure en la plena foscor perquè realment sembla impossible que aquests animals puguin sobreviure en la foscor gairebé total. De fet, no és només sobreviure: és caçar, volar, fer niu, aparellar-se. Es van fer dotzenes d'experiments per veure com s'ho feien, per acabar concloent que tenen els mateixos sentits que nosaltres però potenciats a uns nivells que ens costa imaginar.

Els seus ulls capten molt millor la llum que els animals diürns, amb una alta densitat de bastons a la retina que els permeten veure relativament bé en condicions de penombra; això sí, mai en la foscor total. Curiosament, es van necessitar bastants experiments per arribar a aquesta conclusió perquè molt sovint els subjectes de l'experiment resolien bé caçar un ratolí en plena foscor o les altres proves a les que els investigadors els sotmetien.Allò que provocava els errors en els experiments era que els rapinyaires nocturns són capaços de caçar d'oïda en la plena foscor. Les seves orelles (que no tenen res a veure amb les plomes tipus banyetes que tenen algunes espècies) estan en una posició assimètrica en el crani, de forma que es maximitzi la diferència de temps i intensitat amb la que arriba un so a les dues oïdes. La diferència en microsegons d'arribada del so a una orella o altra permet al cervell calcular la posició exacta de la font del so. 

Les oïdes dels rapinyaires nocturns són assimètriques respecte el cap per maximitzar la diferència de temps i intensitat d'arriada del so. Imatge: Science Blogs
 Si no et queda clar com el cervell calcula això, diga-li a algú que piqui de mans darrere teu, desplaçat cap a la dreta o l'esquerra. Veuràs que et gires cap al costat correcte. El teu cervell està fent el mateix càlcul que el d'una òliba; el so haurà arribat mol lleugerament abans a un oïda i amb una intensitat lleugerament més alta i el teu cervell haurà estat capaç d'interpretar aquesta discrepància. La diferència entre una òliba i nosaltres és que la precisió amb la que l'òliba calcular el punt on s'ha produït el soroll és molt més precisa que la nostra.

A l'àrtic molts rapinyaires nocturns cacen de dia però igualment les seves preses no estan visibles. Molts d'aquests rapinyaires cacen rosegadors que viuen sota la neu durant l'hivern, possiblement creient-se immunes als depredadors. Però determinades espècies de rapinyaires nocturns de l'àrtic poden arribar a escoltar els rosegadors sota la neu i trobar amb precisió la seva localització. Aquest vídeo de la BBC explica molt gràficament això que estem dient: https://www.youtube.com/watch?v=yps7pgq1TAk
Hi ha un detall del vídeo molt interessant quan explica que el vol del rapinyaire és completament silenciós. Les plomes de l'animal tenen uns serrells que trenquen les turbulències que provoquen soroll quan un ocell vola. Aquests serrells fan que el vol sigui molt més silenciós que el de qualsevol altre ocells. Sempre recordaré que quan començava a anellar ens vam trobar que havíem capturat una òliba a primera hora del matí. Després de l'emoció d'anellar aquest magnífic ocell per primer cop, allò que més ens va impressionar a l'amic Ferran Latre i un servidor és que quan la vam alliberar en lloc de sentir el característic "flap-flap...", l'ocell va sortir volant sense fer el més mínim soroll. Sota la tènue llum de la matinada, el moment es podria qualificar de gic.

Com sempre, en ciència ens preguntem el per què de les coses. Per què els rapinyaires nocturns tenen un vol tan silenciós? La primera resposta que ens ve al cap, lògicament, és que el soroll posaria en alerta la presa. Malgrat que això és, sens dubte, un avantatge, sembla que el motiu principal del vol silenciós dels rapinyaires és no interferir en la seva pròpia capacitat d'escoltar la presa. Mentre volen han de seguir escoltant el soroll que pugui fer el ratolí de torn, que segurament s'estarà movent i desplaçant-se respecte el primer lloc on ha estat localitzat. Si el vol fes soroll, interferiria amb l'audició del depredador i li dificultaria molt la localització precisa de la presa. El rapinyaire va en tot moment "enfocat" a la font del soroll mentre fa el seu vol d'atac.

Malgrat que sapiguem d'aquesta gran capacitat d'utilitzar el so per caçar i sobreviure, francament se'm fa molt difícil imaginar-me com deu buscar-se la vida un gamarús en la foscor dels boscos. I per cert, el meu rapi nocturn preferit és el xot. És tan mono...

Bon birding!






lunes, 7 de noviembre de 2016

Matar el teu germà

Està clar que matar algú és molt lleig però si a sobre és el teu germà és ja un altre nivell de maldat que no sabria com qualificar. En canvi, en el món dels ocells existeixen unes quantes espècies ocells en les que és freqüent que el pollet més gran mati el el seu germà o germans més petits al niu.

Tal i com ja hem remarcat sovint en aquest blog quan parlem de fenòmens en el món de les aus dignes de pel·lícules "gore", els ocells no són ni bons ni dolents. Senzillament, en el món animal no hi ha regles i el combinat evolució-selecció natural a vegades porta a situacions que en el món humà, ple de regles, normes, autoritats i poders, serien completament immorals i execrables.

En determinades espècies d'aus es produeix el fenomen conegut com caïnisme; té lloc normalment en espècies de grans dimensions amb postes petites de dos ous o, a vegades, tres. Està ben documentat en grans rapinyaires, com el trencalòs, l'àguila daurada i l'àguila marina americana, però també en algunes espècies d'ardèides, especialment l'esplugabous, i ocells marins, com algunes espècies de mascarell. Tots ells són ocells grossos amb postes petites.

En aquesta estratègia de nidificació la femella pon el primer ou i comencen a covar-lo immediatament, amb la qual cosa l'embrió comença a desenvolupar-se des del primer moment. Pensem que la majoria d'ocells no comencen a covar fins que la posta està completa, precisament per sincronitzar l'eclosió, cosa que els fa anar com a bojos per alimentar els pollets però redueix la probabilitat de predació tant dels polls com dels adults covant. Les espècies que ens ocupen aquí, el segon ou el ponen al cap de 48 hores i llavors continuen covant tots dos ous de la posta. Si hi ha un tercer ou (no és habitual en rapinyaires), segueixen el mateix procediment, de forma que la posta es desincronitza.


L'imponent trencalòs és una espècie en la que el caïnisme és habitual.



L'esplugabous, una espècie on el caïnisme està ben documentat, encara que depèn de les poblacions (Font: inaturalist.org)

48 hores d'avantatge en la incubació és una eternitat en el món dels pollets perquè quan neix el segon, mig cec i molt desvalgut, es troba amb un germà molt més espavilat, gairebé el doble de gros i, el que és pitjor per ell, tremendament agressiu. Des del mateix moment que veu el poll petit, el germà gran el picoteja i acapara tot el menjar dels adults, impedint-li fer una sola mossegada del menjar que aporten al niu.

Però no només és més gran; també té una quantitat d'andrògens (entre ells testosterona) notablement més alta que el pollet petit. Això el fa molt més agressiu i dispara aquest comportament homicida amb més intensitat. Em sembla curiós que els andrògens estiguin alts tant en pollets mascles com femelles i no he trobat documentació que esmenti cap implicació d'això en el futur desenvolupament de l'individu. No crec que a les femelles els surti barba per l'excés d'andrògens però, en qualsevol cas, les fa molt agressives.

Quina finalitat té aquest comportament? Quins són els seus avantatges evolutius?

Hem d'imaginar que el segon poll és un "extra" que normalment la parella no es pot permetre. Normalment, hi haurà recursos d'aliment només per un d'ells però si aquella temporada hi ha aliment en màxima abundància, els adults podran alimentar els dos polls. Portaran aliment amb freqüència, de forma que el gran estarà tip, completament satisfet, i no tindrà interès en acaparar més menjar, cosa que li donarà un temps preciós al segon poll per créixer i engreixar-se. El comportament caïnita del germà gran es va atenuant conforme passen els dies -els andrògens baixen-, de forma que cada vegada emprenya menys el seu germà petit. Si el segon poll sobreviu, la parella tindrà més descendència i aquest segon poll extra haurà valgut la pena. En situació normal, amb aliment més car de trobar, repartir l'aliment entre els dos podria significar que cap d'ells es desenvolupés amb normalitat, així que l'estratègia és assegurar-ne un i no posar-ne dos en risc.

Un altre avantatge d'aquest comportament l'hem de veure també com una temptativa que aquest poll extra tingui utilitat si el primer ou és infèrtil o si el poll mor per malaltia o la raó que sigui. Aquest segon poll assegura que la temporada de cria no es perdrà, en unes espècies amb un cicle de nidificació llarguíssim que no dóna marge per postes de reposició tal i com poden fer fàcilment els ocellets petits.

No aptes per sensibilitats massa fines, us deixo aquí alguns vídeos de caïnisme en ocells. Haig de dir que el comportament que més em xoca és quan veus que l'adult mira com un poll mata l'altre sense immutar-se però, si ho reflexiones, ell/ella haurà fet el mateix amb el seu germà petit en el seu moment.

Àguila daurada
https://www.youtube.com/watch?v=OnXN8uUAWzI
Àguila pescadora (només algunes poblacions mostre caïnisme):
https://www.youtube.com/watch?v=KGjcKzPamTk
Àguila calçada (poc freqüent)
https://www.youtube.com/watch?v=zxNp6MMVXUU


I per cert, caïnisme, com és fàcil deduir, prové del nom de Caïm, que va assassinar el seu germà Abel. Vaja...

Bon birding!

miércoles, 19 de octubre de 2016

Matem tots els pardals!

Hi ha una història molt interessant sobre la qual fa temps que volia escriure i gràcies a l'amiga Sílvia Pascual, que em va parlar del tema, he preparat aquest post. És una història d'aquestes per flipar sobre la tonteria humana i per reflexionar sobre les delicades relacions ecològiques entre tots els éssers vius.

A la Xina de Mao Zedong (o Tse-tung) es portaven a terme programes massius sota les ordres del gran líder. De cop, un dia, ell o el partit (bé, eren el mateix...) es llevaven dient "a partir d'ara tots farem això!" i tots els milions de xinos es posaven a fer allò que els havien ordenat, sense excepció.

Doncs bé, durant la dècada dels 1950s Mao va decidir que la Xina havia de modernitzar-se, tot convertint-se en una potència industrial, militar i nuclear. A més, s'havia de fer neteja de carrers, embellir pobles i ciutats i, en definitiva, donar al món una imatge d'una Xina moderna, neta i polida.

Van anomenar aquest programa "El gran sant endavant" i entre les actuacions que preveia hi havia la d'eliminar plagues d'animals indesitjables que, segons el fletxa de Mao eren mosquits, mosques, rates i ni més ni menys que els pardals. Per què Mao posava els nostres estimats pardals al mateix nivell que les rates o els pesats dels mosquits? Doncs, senzillament, perquè es menjaven el gra dels pagesos, cosa que segons ell estava frenant el desenvolupament econòmic del país. D'entre aquestes quatre plagues, a més, els pardals eren considerats la més perillosa. Principalment, la campanya anava dirigida contra el pardal xarrec, més abundant a Xina que el pardal comú en aquella època.

Així que el gran líder va decretar que s'havien d'exterminar tots els pardals del país i els seus compatriotes, disciplinats com sempre, van seguir les instruccions per fer-ho. Les tàctiques consistien en actuacions com sortir tots els habitants de les ciutats amb banderes, espantalls, escopetes, tira-xines (m'haig de reprimir per no fer un acudit fàcil aquí...) i fer volar els pardals contínuament, sense deixar-los posar-se en cap arbre, teulada o poste fins que queien esgotats. Podríeu pensar que els pardals sempre podien volar fins un lloc on no hi hagués gent però aquesta no era una opció: sortien gairebé TOTS els habitants de les ciutats, incloent-hi els treballadors de les fàbriques, els nens de les escoles, l'exèrcit... No deixaven un metre quadrat sense algú espantant ocells!

Reprodueixo aquí un article que he trobat d'un diari de Shangai que ho descriu:

"A primera hora del matí del 13 de desembre va començar la batalla de tota la ciutat per destruir els pardals. En tots els carrers, grans o petits, van començar a onejar banderes rojes. Als edificis, patis, espais oberts, carreteres i camps de les granges hi  havia nombrosos espantalls, vigilants, estudiants d'escoles elementals o de grau mig, empleats d'oficines governamentals, treballadors de fàbriques, pagesos i l'Exèrcit d'Alliberament Popular cridant ben fort els seus crits de guerra.

Al districte de Xincheng, van fer més de 80.000 espantalls i més de 100.000 banderes de colors d'un dia per l'altre. Els residents dels districtes de Xuhui i Yulin també van produir un gran nombre d'espantalls mòbils. A la ciutat i rodalies, gairebé la meitat de la força laboral es va mobilitzar en la guerra contra els pardals. Generalment, els joves eren responsables de capturar, enverinar i atacar els pardals, mentre que la gent gran i els nens muntaven guàrdia.

Les fàbriques de la ciutat es van comprometre a mantenir els nivells de producció mentre participaven en aquesta guerra. Als parcs, cementiris i cases aïllades on hi havia menys gent, es van definir 150 zones on es podia disparar als pardals. L'equip de tiradors de l'Escola de Noies Nanyang va fer un entrenament especial per disparar als pardals. La guerra contra els pardals va ser total. Es calcula que a les 8 del vespre s'havien matat 194.432 pardals."

Cartell de l'època que, com es pot llegir clarament, insta a l'extermini dels pardals

Després de seguir aquesta política a gran escala, l'objectiu de Mao es va acomplir amb eficiència: el pardal xarrec pràcticament s'havia extingit a la Xina. Es calcula que cap a 1958 s'havien matat uns 2.000 milions de pardals! Un gran èxit que demostra com la voluntat de tot un poble, dirigit per un gran líder, pot assolir fites extraordinàries.

Llàstima que el gran líder no tingués la més remota idea de les relacions ecològiques dels éssers vius ni, simplement, del cicle biològic del pardal. Com pràcticament tots els ocells granívors, durant la primavera l'alimentació dels pardals és bàsicament insectívora. Els pollets necessiten proteïna per créixer i desenvolupar-se, així que els seus progenitors es converteixen en voraços depredadors de tota mena d'insectes que serien autèntiques plagues per les explotacions agrícoles si se'ls deixés sense depredadors naturals.

Doncs això és exactament el que va passar. Després del gran èxit en l'eliminació dels pardals van venir unes plagues d'insectes molt més destructives que el gra que es poguessin menjar els pardals en tot l'any. Les collites van ser autènticament minses, especialment les d'arròs, un aliment fonamental a la Xina. Això va provocar una fam terrible en les zones rurals que va acabar amb la vida de molts éssers humans i van proliferar malalties associades a la desnutrició. Mao va rectificar i va treure el pardal de la llista de les quatre plagues, substituint-lo per les xinxes, decisió que em sembla molt intel·ligent.

Alguns científics havien advertit que podia passar aquest desastre i van recomanar no fer la gran matança de pardals però van ser acusats d'activitats anti-maoístes, anti-patriotes, anti-gran salt endavant, anti-instruccions del Suprem, anti-tot... i van ser purgats com els mateixos pardals.



Xina va acabar important pardals de Rússia per restaurar les seves poblacions, òbviament no per qüestions proteccionistes sinó per interès econòmic. Cal tenir en compte que el comunisme considerava la natura com una mena de força que calia dominar i subjugar. Marx deia que la natura havia de ser explotada tant com calgués de forma que s'aconseguís treure'n la màxima producció per als humans.

És molt interessant veure les imatges de l'època amb tota la gent sortint en massa a espantar pardals. En aquests enllaços en teniu algunes:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/evolucion-del-mal-3/3757720/. A partir del minut 26, tot i que ho tracta breument; en les imatges estàtiques es veu molt bé que els pardals són xarrecs. També és recomanable veure el documental sencer!
https://www.youtube.com/watch?v=LjRZIW_hRlM En alemany subtitulat en anglès però amb imatges interessantíssimes.

Doncs ja ho sabeu:

Bon birding!



lunes, 3 de octubre de 2016

Aturem la massacre!

Els últims anys hi ha hagut profusió de notícies sobre un fet escabrós que se sabia des de fa molts anys però que encara ningú no s'havia decidit a aturar. Em refereixo a la massacre d'ocells migradors que es produeix a la conca mediterrània, especialment al centre i est (cosa rara, per una vegada nosaltres no estem en la pitjor part de l'escenari).

A les illes del Mediterrani i a la costa nord africana es maten il·legalment uns 25 milions d'ocells cada any. Xipre, Creta, estret de Messina, Egipte i el Líban són autèntiques trampes mortals per als ocells. Si aquí ens escandalitzem quan trobem alguns il·legals amb xarxes japoneses capturant indiscriminadament qualsevol tipus d'ocell (fet cada vegada menys freqüent) ens agafaria un infart si veiéssim què està passant en aquests indrets esmentats.

Milers d'oriols són capturats cada any en migració (Font: Birdlife)

Llegeixo a la revista Birdwatch que la filera de xarxes japoneses a la costa egípcia pot arribar a tenir... 650 kms! gairebé sense espais intermitjos lliures de xarxes. Lògicament, la quantitat d'ocells de totes les espècies que es capturen aquí van des d'ocells comuns a migrants, rapinyaires, aus nocturnes... i tot va a parar a la cassola! On no hi ha xarxes japoneses hi ha milers de caçadors d'escopeta que maten àguiles imperials, falcons camarojos, capons reials, martinets de nit, blauets o cigonyes. De fet, agafeu la guia d'ocells i segur que totes les espècies han estat liquidades amb xarxes o amb escopeta en les zones esmentades.

Cigonyes exposades després de ser matades en migració pel Líban (Font: Raptor Politics)

Autèntic impresentable la mar d'orgullós després d'haver matat un voltor en migració pel Líban (Font: Raptor Politics)
No cal dir que tot això està prohibit. Tots aquests països tenen lleis estrictes que marquen bé quines formes de captura es poden fer servir, les èpoques de caça, les restriccions en reserves i parcs naturals... En realitat, la legislació al Líban és modèlica. jajaja! fa riure (per no plorar, òbviament). Ningú no compleix les lleis, els governs no tenen recursos per fer-les complir i els policies de torn miren cap un altre costat quan troben aquests caçadors il·legals. De fet, molts d'ells també són caçadors o sigui que no es pot esperar res d'ells, ni de les autoritats, ni de ningú, ni tan sols de la població, que veu això com una activitat tradicional que no fa cap mal.

Si voleu que us vinguin arcades -o vomitar directament- poseu a google "ambelopoulia", el nom del plat tradicional, estil "pajaritos fritos", que se serveix profusament als bars i restaurants de Xipre. Són ocellets (tallarols de casquet, pit rojos, mosquiters, tords) adobats, en escabetx, rostits o bullits que se serveixen sols o acompanyats amb altres delicadeses locals. Es mengen sencers, amb ossos i tot. 

 
Ambelopoulia, versió xipriota dels pajaritos fritos que a Xipre es consumeix a gran escala.


Després ens preguntem per què algunes espècies estan disminuint les seves poblacions. Està clar que la pèrdua d'habitat a Europa i les sequeres i destrucció d'hàbitat a les zones d'hivernada són fonamentals per entendre la davallada de molts ocells però la massacre que es produeix durant la migració pel Mediterrani és el toc de gràcia, l'estocada final que esborrarà definitivament algunes espècies d'ocells de la nostra fauna.

A Europa i a la resta del món conscienciat per la protecció dels ocells s'estan duent multitud d'accions de pressió sobre els governs i de recaptació de fons per dur a terme campanyes en les zones conflictives. La BirdFair l'any passat, la marató Champions of the Flyway d'Israel, escriptors com Jonathan Franzen i altres estan posant en marxa iniciatives per aturar la massacre. En el recent Delta Birding Festival, el carismàtic ornitòleg israelià Yossi Leshem ens explicava que els diners recaptats cada any per la marató Champions of the Flyway es destinen a emprendre actuacions en els diferents llocs on hi ha la problemàtica. Segur que aquestes actuacions acabaran donant els seus fruits, no d'una forma immediata però estic convençut que en els propers anys començarem a tenir bones notícies.


I què hi farem, ja sabem que tot això són activitats tradicionals, com torturar un toro amb una llança. Però aquest ja és un altre tema...


viernes, 30 de septiembre de 2016

Albinisme, leucisme i altres variacions cromàtiques

Feia temps que volia escriure sobre l'albinisme i certes aberracions cromàtiques dels ocells; justament ara ha caigut a les meves mans l'últim número de Dutch Birding amb un article amb una explicació diàfana sobre el tema, cosa que m'ha motivat a mirar de sintetitzar-ho.

Els anelladors sovint trobem ocells amb alguna ploma o unes quantes plomes totalment blanques. A vegades només són un parell de primàries (les primeres 10 plomes de l'ala, que són les que fan la màxima força per volar) i en ocasions són moltes plomes del cos, generalment de forma predominant en alguna regió concreta del cos (esquena, parts inferiors, cap).

Personalment, ho he vist més sovint en merles i pardals que en altres ocells però altra gent que anelli més que jo (cosa no gaire difícil) segur que té multitud d'exemples d'altres espècie però existeix una certa confusió sobre què són aquests ocells. Normalment l'anellador dirà que ha capturat una merla amb albinisme parcial. Veiem què és l'albinisme.

L'albinisme és una mutació genètica en la que el cos és completament incapaç de produir cap tipus de pigmentació (carotenoides, melanina i altres) en cap part del cos de l'ocell, no només les plomes. Una característica de l'albinisme és que els ulls de l'animal són d'un color vermell semitransparent molt característic. De fet, en persones l'albinisme es tracta com una malaltia, ja que els albins tenen molts problemes de visió, des de ceguesa total a intolerància a la llum, passant per multitud de desordres.

Donat que la incapacitat de produir pigmentació és total mai no hi pot haver un "albí parcial". Per tant, si l'ocell no és totalment blanc, segur que no és albí. Quan diem que hem anellat una merla amb "albinisme parcial", ens estem equivocant de totes totes. Senzillament aquest concepte no existeix.

Què són, doncs, aquests ocells amb algunes o moltes plomes totalment blanques? La majoria -però tampoc necessàriament- són ocells que mostren una altra mutació genètica que es diu leucisme, consistent en la completa manca de pigmentació en una àrea determinada. En aquest cas, però, l'ocell té la capacitat de generar pigmentació (en l'albinisme no) però en determinats punts del cos no ho fa. És com si tingués unes taques  a la pell de les que qualsevol ploma que surti d'allí ho farà completament despigmentada, d'un color blanc pur.

El leucisme també és d'origen genètic i no només afecta plomes, també pot afectar ungles, potes i bec, que llavors queden de color rosat. En canvi, no afecta mai els ulls que sempre seran del color normal de l'espècie. La gran majoria d'ocells que capturem amb plomes blanques són ocells leucístics amb algunes plomes blanques.

Hi ha altres tipus d'aberracions cromàtiques, algunes d'origen genètic i altres per problemes d'alimentació. Per exemple, els carotens, que proporcionen les coloracions vermelles i rosades, s'han d'obtenir de l'alimentació. L'exemple clàssic són els flamencs, que obtenen els colors rosats i vermellosos de certes algues i crustacis dels que s'alimenten.

L'aberració cromàtica més comuna després del leucisme és el "gris progressiu" (progressive greying) consistent en una manca total de melanines en tot o part del plomatge i pell, degut a la progressiva pèrdua de pigments. Amb l'edat, l'ocell es torna cada vegada més blanc en cada muda que fa. L'aspecte que hi trobem moltes vegades és semblant a un ocell brut, com si s'hagués banyat en aigua bruta. Les plomes no solen ser blanc pur com al leucisme però amb l'edat, quan la condició de gris progressiu és avançada, poden anar apareixent cada vegada més plomes completament blanques.

És extraordinàriament rar trobar-se un ocell veritablement albí per la senzilla raó que no sobreviuen a la natura. Les seves deficiències visuals els col·loquen en un clar desavantatge respecte els altres ocells i generalment són preses fàcils. Si en els humans l'albinisme provoca problemes greus com la fotofòbia, nistagmus (moviment ràpid i incontrolat dels ulls), ambliopia (visió molt pobra per problemes del nervi òptic) i danys a la retina per l'exposició a la llum, podem imaginar que difícil ho tenen els ocells en estat natural.

Alguns exemples interessants d'aquestes variacions de colors:

Pardal "emblanquinat", possiblement un cas de progressive greying. Fixeu-vos en l'ull negre o fosc. Un ocell albí el tindria vermellós.
Font: Anuari Ornitològic de Catalunya, any 2009.

 Típics ocells leucístics. Un simpàtic pit roig amb "barba" blanca i una merla amb plomes totalment blanques coexistint amb plomes negres del plomatge normal.





Un cas d'un corb leucístic amb el plomatge totalment blanc però observeu l'ull amb coloració normal.


I aquí sí, una garsa albina. Observeu l'ull completament despigmentat de color rosat vermellós.


 Un Homo sapiens albí. Observeu també els ulls extraordinàriament clars, semblant transparents.
(Font: web de Albus Corty)