CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

divendres, 21 de juliol de 2017

Kilian Jornet vs. Oca de l'Índia

Aquest xicotet, Kilian Jornet, ens ha impressionat a tots. Mentre que per pujar a l'Everest la majoria d'alpinistes (tot i que la majoria són turistes buscant una experiència) necessiten oxigen i un exèrcit de sherpas que carreguin tot l'avituallament, en Kilian puja i baixa de l'Everest com si res. Jo visc en una casa de dues plantes amb les golfes en una tercera, on hi tinc el despatx. Si quan estic a baix recordo que m'he deixat alguna cosa a les golfes, deixo anar algun renec força explícit. Ell, en canvi, arriba al campament base i diu "Uix, m'he deixat les claus del cotxe a dalt" i amb quatre saltironets torna al cim tranquil·lament.

Però en Kilian Jornet ens pot vacil·lar als humans però, com sempre, els ocells ens superen fins i tot en això. Pel que fa a moure's en alçades, l'oca de l'Índia (Anser indicus) ens passa la mà per la cara a tots, Kilian inclòs.

Kilian Jornet és una bèstia parda però l'oca de l'Índia, amb aquesta carona innocent, té una increïble resistència física a grans alçades. (Font: www.kilianjornet.cat / Wikipedia)
Aquesta oca cria a l'altiplà del Tibet, a uns 5.000 metres d'alçada i passa l'hivern a zones baixes a l'Índia i per arribar a la seva destinació ha de creuar la serralada de l'Himàlaia volant activament, no com els rapinyaires i cigonyes que es remunten aprofitant les tèrmiques. És, per tant, una tasca que requereix un gran esforç físic i unes adaptacions fisiològiques, com ara veurem, que no estan a l'abast de cap altre ésser viu, ocells inclosos. Per creuar l'Himàlaia, les oques han de pujar a alçades de 7.000m o fins i tot més de 8.000 m. sobre el nivell del mar. L'Everest està a 8.848 m. i se les ha vist passar volant per sobre, o sigui que probablement puguin superar els 9.000 m. d'alçada de vol.

A partir de 8.000 m. la temperatura baixa per sota de -50ºC i la densitat de l'oxígen és de menys d'una tercera part de la que hi ha a nivell del mar. Pocs animals suporten viure a aquestes alçades i gairebé cap pot aguantar el vol sostingut de centenars de kms. per creuar l'imponent Himàlaia. Les oques de l'Índia ho fan a 150 kms/h aprofitant vents de cua i arriben a recórrer entre 700 i 1.000 kms en un dia! Què, ho superes Kilian?

Com ho fan? Cap altre ésser viu, sigui ocell, mamífer, insecte o ectoplasma, no és capaç de fer-ho. Per suportar el fred de -50ºC ho tenen xupat (això sí que no és problema per moltíssims ocells); el seu abric de plomes ultra-aïllants manté les oques còmodament instal·lades en una confortable temperatura corporal d'uns 40ºC. Però per mantenir el metabolisme i alimentar els músculs amb la quantitat d'oxigen necessària per fer-los funcionar necessiten alguna cosa més.

L'hemoglobina és el component de la sang que transporta l'oxigen al cos, així que sembla que la clau d'aquesta super-capacitat ha d'estar aquí, però les anàlisis de sang d'oques de l'Índia demostren que tenen la mateixa densitat d'hemoglobina que els altres ocells, que seria completament insuficient per subministrar la quantitat d'oxigen necessària. La natura és sàvia i no ho ha fet perquè augmentar la densitat de l'hemoglobina provoca un increment de la viscositat de la sang que faria treballar molt més el cor i seria perillós per la integritat de l'animal. La clau és que tenen una hemoglobina capaç de transportar una quantitat d'oxigen extraordinària (és a dir, hemoglobina molt més eficient) i un cor potentíssim capaç de bategar inusualment ràpid, a més d'una gran eficiència en la respiració. Els ocells i altres animals que es veuen exposats a aquestes situacions de gran alçada de forma temporal (p.ex., ocells migradors que en un moment donat pugen a 4.000-6.000 m. o estivals que pugen a aquestes alçades per criar en 3-4 mesos) sí que incrementen la seva densitat d'hemoglobina però només el poc temps que ho necessiten per evitar els riscos de la major viscositat de la sang.

L'hemoglobina, que està dintre dels glòbuls rojos, s'enllaça amb l'oxigen subministrat pels pulmons i l'allibera per les necessitats metabòliques. Font: interessant article d'Elizabeth Brown sobre les adaptacions dels tibetans a les alçades, especialment de les dones embarassades, aquí
A més, tots els animals necessiten aclimatar-se per pujar d'altitud, si no tenen un gran risc de patir l'anomenat mal d'alçada, que pot provocar una parada cardio-respiratòria sobtada, entre d'altres coses. Podeu veure la llista de les 15-20 persones que moren cada any pujant a l'Everest a la Wikipedia. Déu n'hi do!

En canvi, les oques de l'Índia poden estar a la seva zona d'hivernada gairebé a nivell del mar, emprendre el vol, i en poques hores estar a més de 7.000 metres d'alçada. Una persona normal comença a tenir problemes si el fem passar del nivell del mar a només 4.000 m sense aclimatació; si està molt entrenada podrà "saltar" als 5.000 o més però ja no a més de 6.000. Les oques de l'Índia han estat sotmeses a experiments en les que se les ha posat a cambres hipobàriques i continuen sense problemes aparents amb pressions baromètriques equivalents a alçades de 12.000 m.

Merescuda portada per a l'oca de l'Índia a la prestigiosa revista Science.
Quan puja a aquestes alçades, el cos de Kilian Jornet augmenta la concentració d'hemoglobina per subministrar més oxigen als músculs, ja que és un animal que s'exposa a la situació de manca d'oxigen només temporalment. El cor de Kilian llavors troba una sang molt més espessa que li dificulta la feina, malgrat l'excel·lent estat de forma física del xicot. Això faria impossible que Kilian s'estigués allà dalt molt de temps, en canvi, les oques podrien estar-s'hi tant com volguessin.

En conclusió, Kilian Jornet no està tan ben adaptat a les alçades com una oca de l'Índia però això no treu que el tio és una autèntica bèstia parda de la resistència física i es mereix tot el nostre respecte i admiració!

Bon birding!

dijous, 29 de juny de 2017

Els ocells del món en català

Els de la meva generació vam començar en ornitologia anomenant els ocells pràcticament sempre amb el seu nom científic. No vèiem mai una merla, pit-roig o picot verd sinó un Turdus merula, un Erithacus rubecula o un Picus viridis. El raonament per fer-ho així era molt lògic i proporcionava dos avantatges principals: si els ornitòlegs de tot el món coneixíem el noms científics en llatí ens podríem entendre entre nosaltres sense necessitat d'aprendre els noms en l'idioma de l'altre i el segon avantatge no menys important era que els noms populars són un lio, varien a cada comarca (o a cada poble) i, a més, els mateixos noms es fan servir per diferents ocells en diferents llocs. El pit-roig és el barba-roja, el rupit o la mosquera segons el lloc. A vegades també en diuen caga-mànecs, nom que comparteix amb el bitxac comú en altres indrets. Total, un caos.

També, els noms en llengua vernàcula d'ocells que no tenen nom popular poden sonar mega-artificials. No hi ha nom popular en català (ni en espanyol, ni alemany, ni francès, etc.) per al mosquiter de doble ratlla o el nictibi alablanc i el seu nom en la nostra llengua es veu que clarament ha estat creat "artificialment". Això, fins fa 20 anys sonava molt rar i els ornitòlegs es posaven a riure. Ara, en canvi, quan es veu un Phylloscopus inornatus has de d'avisar que hi ha un mosquiter de doble ratlla sinó els qui no són purament del ram no saben de què estàs parlant. El canvi ha estat radicalment en la direcció contrària.

Està clar que els nictibis no tenen nom comú en català. Això no ho hem vist mai per aquestes contrades!
El fenomen no és català. Ha passat això en tot el món i, de fet, en les llengües potents i amb tradició ornitològica ja fa molt temps que passa, sent els ornitòlegs britànics els que més ens han sorprès en aquest aspecte. Recordo ja fa anys que parlaves amb algun ornitòleg anglès professional o molt ficat en l'ornitologia i no tenia ni hi idea dels noms científics. El desconeixement dels noms científics és realment problemàtic quan parles amb ornitòlegs de països on l'idioma ens és desconegut. Fa uns pocs anys vaig anar a Dinamarca i era un drama parlar amb els danesos: no tenien ni idea dels noms científics! Amb molta sort se sabien el nom en anglès però del nom científic en llatí, ni parlar-ne. Fins i tot un paio que estava anellant no en sabia cap, mentre que aquí els anelladors posen el nom dels ocells a les fitxes en llatí.

Doncs bé, jo volia parlar d'una altra cosa i m'estic enrotllant com una persiana! Volia explicar que aquest any ha vist la llum el Diccionari dels Ocells del Món - No passeriformes, que posa nom català a 4.510 espècies d'ocells de les aproximadament 10.000 espècies d'ocells existents, seguint la classificació de la Illustrated Checklist of the birds of the World, de Lynx Edicions i BirdLife International. Els qui estem en el ram sabem que ja portaven molt de temps treballant-hi i demano disculpes a algú a qui he preguntat unes quantes vegades, quan tindreu la llista de noms en català? per quan els noms catalans? etc., etc.

Però també pel fet de ser del ram, entenc que la feina és monumental si es vol fer ben feta, ja que no es tracta d'agafar els noms anglesos, per exemple, i traduir-los a la brava al català sense ordre ni concert (com he fet jo en aquest blog quan no sabia el nom català). L'associació dels experts (val la pena creditar-los: Raül Aymí, Rafael Cebrian, Jordi Clavell, Manuel-Enric Jiménez i Àlex Mascarell) amb el TERMCAT ha estat fonamental per fer la feina ben feta. Prèviament hi va haver la tasca de definir els criteris terminològics que va veure la llum en la publicació Criteris per a la denominació catalana d'ocells, en la que s'establien les bases de tot plegat. Haig de reconèixer que el vaig mirar i vaig veure que el document no estava fet per mi, donats els seus tecnicismes lingüístics però això no em va impedir veure que el TERMCAT i aquesta colla d'experts han fet una feina excel·lent. Cal també esmentar la col·laboració de la Fundació Barcelona Zoo, cosa que em permet insistir en la importància del Zoo de Barcelona com a element important en el suport a la investigació en el camp de la fauna.

Tornant al Diccionari, me l'he estat mirant i remirant buscant els noms de les espècies que més em criden l'atenció i jugant amb els noms més raros que recordava. Francament m'ha semblat interessant veure com s'ha resolt la denominació d'algunes espècies. D'entrada no apareixen noms mega-artificials com s'ha fet en la llista de noms en espanyol, on surten coses abjectes com "águila-azor", "busardo-ratonero" i altres que semblen més aviat noms de cyborgs que d'ocells.

M'agrada veure que ha desaparegut completament el qualificatiu de "vulgar", que sempre m'havia semblat fins i tot ofensiu per l'ocell batejat amb tal nom. Les espècies comunes ara són "comú" o "comuna" segons el gènere del nom, cosa que fa que algun d'ells soni una mica raro senzillament perquè no estem acostumats a fer servir bé aquest adjectiu (per exemple, arpella comuna o fotja comuna). En qualsevol cas, molt millor que "vulgar". Força espècies porten ara el qualificatiu de "eurasiàtic" (jo hauria dit, erròniament, euroasiàtic), com per exemple, el xot eurasiàtic o la tórtora eurasiàtica. Algunes espècies queden sense qualificatiu ulterior, com el siboc, mentre que tots els altres caprimulgids són enganyapastors+qualificatiu. Em sembla bé. Què li hem de posar, comú? euro-nordafricà? Perfecte.

Hi ha molt bones il·lustracions d'Àlex Mascarell i Jordi Fàbregas que permeten conèixer l'aspecte que tenen molts dels ocells del diccionari. Només hi ha una part de les espècies il·lustrades, no sé quantes però està clar que no podien ser les més de 4.000 referenciades. Bons dibuixos que, a més, es presenten junts en una infografia interactiva que recull tots els ordres i totes les famílies amb el dibuix d'una espècie representativa de cada família. Realment està molt bé i això de "interactiva" em pensava que no significava res però, en canvi, és una funció molt interessant: quan passes el ratolí per davant del dibuix, aquest t'apareix més gran en una finestra i si li fas clic et porta a la fitxa de l'ocell. A més, aquesta infografia la pots descarregar en pdf per fer-te'n un pòster, per exemple. Cool...

Infografia amb tots els ordres i famílies dels no passeriformes. Quan cliques un ocell, s'obre una finestra que engrandeix el dibuix i si el tornes a clicar et dirigeix a la fitxa de l'espècie. A la imatge, dibuix del Mascarell fet per Àlex Mascarell (com no podia ser d'una altra manera!).
Com que sóc un pere-punyetes, he buscat errors en els noms científics, noms dels altres idiomes (els tenim en 4 idiomes més), dibuixos que no concordin, etc. i no he trobat res. No sé si estic perdent facultats o és que realment s'ha fet bé la feina. Crec que és el segon cas. Només hi ha una cosa que no m'agrada: quan fas una cerca en la que t'apareixen molts resultats, només se'n llisten 10 a la pantalla i has d'anar clicant a passar més i més pantalles per arribar a més lluny en el llistat d'espècies. Això és pecata minuta però no estaria de més que es modifiqués això a la web.


Resumint, ens trobem amb el llistat dels noms catalans dels ocells no passeriformes, molt ben fet, ben il·lustrat i amb extres força interessants i útils. Posant-me corporatiu i patriòtic permeteu-me també fer la reflexió que és un honor que la llengua catalana entri en el club dels idiomes que tenen els noms dels ocells del món traduïts, demostrant una maduresa que ens hem guanyat entre tots i que en aquest cas recau sobre tota la colla de persones i institucions que han produït aquest diccionari. Enhorabona!

Bon birding!

Enllaç al diccionari: http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/233/Presentacio/



dilluns, 19 de juny de 2017

Dies de mussols banyuts

Els últims dies he pardalejat bastant de nit, cercant aus nocturnes. He estat fent censos nocturns per al Nou Atles dels Ocells Nidificants de Catalunya, que s'han de fer a partir de mitja hora després de la posta de sol durant una hora en una quadrícula determinada de 1km x 1km. Això vol dir que si l'hora de posta oficial és a les 21:25 podràs començar a fer el cens a les 21:55 com a molt aviat i l'acabaràs a les 22:55. Després pots continuar fent censos d'una hora en altres quadrícules fins mitja hora abans de la sortida de sol. Per fer-ho així els teus bioritmes han de funcionar de forma bastant semblant als propis mussols i òlibes. En aquesta època, a més, el sol es pon tan tard i surt tan d'hora que si vols observar ocells al matí et queden poques hores de descans. En aquests dies en què també feia els censos diürns de l'Atles, que els començava a les 6:30 del matí, anava més aviat curtet de son. Bé, com sempre dic, la vida de l'ornitòleg és dura.

Haig de dir, però, que m'ho he passat bomba. He fet quadrícules al Segrià limítrofes amb Aragó en les que hi ha encara bones poblacions de nocturnes. El mussol comú és encara molt abundant, observable sovint a ple dia, i en segons quines zones en el moment en que cau el capvespre comencen a sortir mussolets graciosíssims per tot arreu. Ok, sí, és una valoració molt humanitzada, molt subjectiva i tot el que vulguis però quan et miren fixament amb aquells enormes ulls grocs són realment còmics i no puc evitar un somriure. Sempre penso "no sé si entén el que passa al seu voltant, però fixar-s'hi, s'hi fixa..."

També m'han aparegut òlibes -menys- en graners, coberts i masos dispersos. L'òliba, que s'ha pegat una clatellada important en moltes comarques, sembla que aguanta a ponent. De tota manera, potser és una impressió meva en comparació amb altres llocs que conec i potser si li ho preguntes a algú que porti molts anys veient òlibes a la zona ens diria que abans era molt més abundant.

El que deia pel mussol comú també s'aplica al banyut. Jo no sé si entén alguna cosa però fixar-s'hi, s'hi fixa. Les seves dues "banyetes" són molt característiques, que òbviament no són banyes sinó dos plomalls que tenen una funció social important en les interaccions amb altres individus. (Font: Wikipedia).
Però bé, l'estrella d'aquests dies, i no només al Segrià, és el mussol banyut. Aquest és un ocell molt discret durant tot l'any que si no li dona la gana que el veiem passa tan desapercebut com un ectoplasma. És de vol molt silenciós, és discret i força tímid, defugint els humans d'una forma molt elegant sempre que té oportunitat (val a dir, que veient com es comporten segons quins humans jo també marxaria). Quan s'aparella a finals d'hivern és bastant més detectable. El mascle fa un udol monosil·làbic, d'un estil com el duc, no com el gamarús, però bastant fluixet i lleugerament agut. La veritat és que no impressiona molt però permet detectar-lo bastant bé.

Ara es troba en una altra fase en la que és molt detectable. Els joves, com passa en altres rapinyaires nocturns, salten del niu quan encara no són capaços de volar. Durant unes quantes setmanes, revolotegen entre les branques dels arbres fins que són capaços de fer vols cada vegada més consistents i aprenen a volar mentre els van creixent les plomes de vol. En aquest moment del seu cicle biològic els mussols banyuts són força escandalosos, a part de reclams diversos que emeten els adults, els joves no paren de fer un xiulet molt característic, agut i relativament llarg. És completament inconfusible. No hi ha cap altre mussol o bitxo que faci res similar.

Podeu escoltar dos exemples aquí jove a Les Garrigues (Xavier Riera), o aquí jove a Càceres (Carlos Fernández) Fàcil, eh?

On buscar-lo? L'hàbitat preferit del mussol banyut és el mosaic agroforestal que combina camps de conreu, sovint de cereal, amb boscos preferentment de pi o roure tot i que també el trobarem en alzinars o altres. Les brolles mediterrànies, els fruiterars i la vinya també poden ser hàbitat del banyut. Curiosament, té molta predilecció pels boscos-illa, és a dir, boscos relativament petits encerclats de camps per totes bandes. És aquest hàbitat on la vostra cerca de mussol banyut té majors probabilitat d'èxit.

Aneu a pinedes o rouredes envoltades de cereal després del crepuscle i pareu l'orella a veure si escolteu el so que teniu en els exemples que he posat més amunt. Si no teniu experiència amb l'espècie segurament el trobareu més fàcilment que no penseu. I si els localitzeu no els emprenyeu: res de reclams, focus o apropar-se massa. Escolteu-los i espereu amb paciència si apareixen els adults a tenir cura dels seus pimpollos. També, segurament apareixeran més fàcilment que no penseu: tenen feina a alimentar uns jovenets empipadors que no paren de pidolar que els portin ratolins, talpons i mussaranyes.

Bon birding!




dilluns, 15 de maig de 2017

Provant una joguina llaminera: el Swarovski BTX

Aquest cap de setmana he estat a Extremadura convidat per Esteller S.L., distribuïdor de Swarovski-Optik a Espanya i Portugal, provant la nova joguina que el fabricant d'òptica austríac ha tret al mercat. Uf! Tela!

Vam participar unes 15 persones en l'esdeveniment, tots ansiosos d'experimentar per primera vegada a la vida què és això de mirar per un cata amb els dos ulls, en lloc d'haver de mantenir-te amb un ull tancat.

Els telescopis SWAROVSKI són modulars; com si es tractés d'una càmera de fotos a la que hi canvies objectius amb un pas de baioneta, pots intercanviar els objectius del cata per si hi vols funcionalitats diferents. Aquesta prestació va sortir amb els telescopis ATX (ocular acolzat) i STX (ocular recte), de forma que tens telescopis amb lens de 65, 85 i 95mm (més gran=més lluminositat (i més car)) als quals els pots posar objectius de zooms majors o menors.

Doncs bé, el BTX ve en un format també modular en el que si ja tens un ATX o STX podràs acoblar-hi el nou objectiu binocular sense haver de canviar tot el cata. Està prou bé, tot i que el preu del mòdul BTX és prou alt com perquè això no sigui un xollo.

El primer moment que vaig posar els meus ulls en el cata, la sensació va ser raríssima, la gorra em va xocar contra el reposa-front (ara explicaré què és), la distància interpupil·lar que havia deixat la persona anterior feia que jo ho veiés tot negre, les copes oculars baixades per als qui portem ulleres no m'anaven a la mida i allò que penses... ostres, això s'adaptarà a mi o jo m'hauré d'adaptar a ell? Doncs bé, vaig necessitar uns moments de calma i de mirar com adaptar cada cosa a les meves característiques biomètriques, que ja sabeu que són més aviat generoses.

El reposa-front (l'he batejat jo així) és la peça ampla que hi ha sobre els oculars. Un dels grans arguments de venda del BTX és que serà molt útil quan l'usuari ha d'estar observant moltes hores. El fet de no haver d'estar amb un ull tancat i poder disposar d'un lloc on recolzar el front permetrà no deixar esgotats els músculs de la parpella tancada i descansar les cervicals i músculs del coll que han d'estar en tensió per aguantar el cap quan mirem pel cata. Un cop vaig acomodar el reposa-front amb la rosca a tal efecte, vaig ajustar la distància interpupil·lar i l'alçada del telescopi realment em vaig sentir còmode. Si bé continuava sent una sensació especial, podia veure que si m'hagués de passar hores mirant per un cata preferiria estar així que no de la forma habitual.

A la trobada va venir Antonio Sandoval (autor del conegut llibre "¿Para qué sirven las aves?"), qui ens va explicar que en l'observació d'aus marines a Galícia ell pot estar fins a 11 hores mirant per telescopi (estem xalats o què?) i que aquesta funcionalitat, lògicament, a ell li podia vindre com aigua caiguda del cel. 

Un servidor tenia molta curiositat per utilitzar una mena de mirilla per apuntar el cata cap el teu objectiu i encertar-la a la primera. És una funció que trobo interessant. Si bé amb l'experiència aprens a apuntar el cata cap on tu vols amb certa rapidesa, trobo que segons on estigui l'objectiu pot ser difícil. En concret, coses que estan bastant a prop i entre mig del brancam dels arbres poden presentar certa dificultat. Vaig estar jugant una estona amb la mirilla i em va costar uns quants intents agafar-li el tranquillo però quan vaig tenir-ho controlat em va semblar una característica útil. Vaig apuntar a una pinya a l'interior del brancam d'un arbre a només 10m i, zas! la vaig encertar a la primera. 

El SWAROVSKI BTX en tot el seu esplendor amb el multiplicador de 1,7. Artilleria pesada!
Detall on s'hi veu el reposa-front, la mirilla i els dos oculars.
Una cosa que no us agradarà és que l'òptica és fixa, no zoom. Als tres cossos bàsics existents de SWAROVSKI de 65mm, 85mm i 95mm se'ls pot acoblar un mòdul d'objectiu de 30x als dos primers (65mm i 85mm) i de 35x a l'últim (95mm). Tenint en compte que generalment estem acostumats a endinyar zoom cap als 40x, 50x o més augments, això ens frenaria una mica, així que SWAROVSKI també proporciona un multiplicador de 1,7x que ens convertiria els 30x i 35x en 50x i 60x, respectivament. Augments de 50 i 60 en una òptica de tanta qualitat ja són paraules majors.

Les dioptries dels ulls es graduen de la forma habitual, tal i com faríem amb un binocles normals i les copes oculars per mirar amb o sense ulleres també es pugen i baixen de la forma estàndard.

Després d'aquesta descripció cal dir el següent: la qualitat de visió era senzillament ES-PEC-TA-CU-LAR; poder mirar amb els dos ulls oberts per aquella òptica tan impressionant era una nova experiència a la que no em costaria acostumar-m'hi. Amb el duplicador no semblava que es perdés qualitat d'imatge, només una mica de lluminositat (poca però perceptible) que no crec que arribi a ser un inconvenient en un dia fosc; de fet, vaig tenir ocasió de provar l'aparell amb poca llum perquè un dels dies el cel estava ben tapat.

Un nen que va venir a la trobada i s'ho va passar pipa jugant amb el BTX. L'hi van haver d'arrencar de les mans mentre patalejava pel terra.
Doncs bé, després d'aquestes provatures, aquí us deixo una llista de PROS i CONTRES que un servidor considera que té el nou SWAROVSKI BTX:

PROS
La màxima qualitat òptica habitual de la marca.
La visió binocular et permet apreciar millor les distàncies.
Descans de la parpella que hauria d'estar tancada i del coll.
Interessant prestació d'apuntar i localitzar.
Ideal per sessions llargues mirant pel cata.
El seguiment d'ocells volant és més fàcil que amb un cata monocular.

CONTRES
El pes és considerable (600g més que el ATX de 95mm).
Necessitat d'ajustos de personalització, cosa que fa difícil el seu ús en grups. Per exemple, no és pràctic per als meus cursos.
En aquests moments no hi ha possibilitat de digiscoping. Només adaptador per mòbil iPhone.
Òptica fixa de 30x o 35x que es pot convertir a 50x o 60x.
No he parlat de preus, més que res per no espantar-vos. Ja ho descobrireu...

Cal agrair a Esteller l'organització d'aquestes jornades, les deferències que van tenir cap a tots nosaltres i la facilitat amb la que van posar a disposició nostra tot el seu material per fer provatures, no només el BTX sinó també els ATX, STX i tota la gamma de binocles diversos (gràcies Xavier, Jordi i companyia). Cal també agrair la dedicació de Naturaleza del Sur, que van fer la feina sobre el terreny de portar-nos als llocs on fer les proves, ajudant a buscar els ocells més complicats, amb Adolfo, Almudena i Fernando al peu del canó com uns campions.

Espero que això us hagi estat d'ajut i si esteu pensant "Ostres! A mi també em molaria poder ficar els meus ells en aquesta bèstia de l'òptica" us haig de dir que tindreu l'oportunitat de fer-ho sense cap problema. SWAROVSKI estarà present al Delta Birding Festival (22,23 i 24 setembre) amb el BTX com a estrella de l'any però també amb tota la resta de material per poder provar-lo tant com vulgueu. Així, que... a per ell!

Bon birding!

dimarts, 18 d’abril de 2017

La tórtora turca, que ja és catalana

Quan parlem d'espècies exòtiques, com les conegudes cotorretes de pit gris o les de Kramer, els becs de corall o el rossinyol del Japó, sovint algú pregunta d'on han sortit les famoses tórtores turques, que ara són abassegadorament comunes al llarg de tota la geografia catalana.

Cal tenir clar que la tórtora turca no és una espècie exòtica, escapada de captivitat, que hagi colonitzat el nou hàbitat on hagi estat teletransportada. Aquest ocell estava restringit a l'Àsia fins a finals del s. XIX, sent Turquia el seu extrem occidental de la seva distribució geogràfica. A principi de segle XX, aquest colomet va anar colonitzant Europa poc a poc, des de les seves àrees contigües, avançant cap a l'oest amb calma però sense pausa. Curiosament, malgrat venir de zones càlides, la colonització europea va tenir lloc primer per tota Europa central i septentrional abans que els països del sud, especialment la Península Ibèrica on va trigar a entrar-hi. La seva colonització tenia una marcada direcció nord-oest que semblava ignorar el que quedava més al sud o més al nord en una primera instància.
 
Va ser aquesta tórtora turca que vaig anellar al jardí de casa la que em va incitar a escriure sobre aquest ocell. El seu bell plomatge amb tonalitats graduades en diferents tons em va semblar francament atractiu i vaig pensar que es mereixia un petit homenatge.
 
Oi que mola l'ull vermell?



Va arribar als Balcans durant els anys 20, citant-se a Alemanya per primer cop el 1945 i a Gran Bretanya el 1953; sorprenentment, a principis de la dècada dels 1970 ja arribava a les remotes illes Faroe i tot seguit anava colonitzant els països escandinaus fins al cercle polar àrtic. 
 
Recordo que quan jo tenia 14 anys vaig anar a Anglaterra a estudiar anglès, en un viatge d'aquells on l'objectiu principal és qualsevol cosa menys estudiar l'idioma i et dediques -per aquest ordre- a tres coses:
  • 1) lligar.
  • 2) anar de juerga.
  • 3) fer el gamberro.
En el meu cas hi havia un quart objectiu que era bimbar el que pogués al voltant de l'escola on érem o en les sortides organitzades pels soferts educadors. Doncs bé, en aquest context em vaig quedar de pedra de la quantitat de tórtora turca que hi havia als parcs de Birmingham i Londres l'any 1977, on es veia que era un ocell ben establert i comú.
 
Aquí va començar-se a citar a principis dels 1980 però de forma molt escadussera fins que en la dècada dels 1990 va començar la invasió en tota regla per culminar la conquesta amb l'entrada del s. XXI. Al meu poble, Palau-solità i Plegamans, la vaig observar per primera vegada el 1997 -tot i que hi havia cites properes des d'uns quants anys abans- i va començar a esclatar a partir de l'any 2000 (per cert, això són avantatges d'apuntar sempre el que veig i haver-ho passat tot a Ornitho). Ara la tenim pertot; des del Delta de l'Ebre fins la Vall d'Aran.
 
On sí que és una espècie exòtica és al continent americà. Resulta que a les Bahames hi havia una botiga d'animals que tenia un gran nombre de tórtores turques per vendre com animals de companyia. Uns lladres van entrar a robar a la botiga i sembla que després de l'enrenou que van causar es va quedar oberta la gàbia amb 50 tórtores, que van escapar en la seva direcció preferida, el nord-oest, arribant a Florida i protagonitzant una gran expansió en la dècada dels 1980. La colonització dels Estats Units ha estat també espectacular.

L'any 2000 va colonitzar els estats del sud però el 2003 ja arribava fins a Colorado i el sud de California, el 2010 a l'estat de Washington i el 2014 ja estava a la Columbia Britànica canadenca, llocs amb un clima i unes condicions ambientals molt diferents de les dels seus orígens a les Bahames i Florida. Ara, milions de tórtores turques ocupen els Estats Units i estan allí per quedar-se. Ni tan sols Donald Trump aconseguirà fer fora aquests immigrants persistents (ok, acudit dolent i facilot però no ho he pogut evitar!).

Seguint el mateix model de colonització cap al nord-oest, la tórtora turca va colonitzar Nord-Amèrica i ara s'està expandint cap al sud i cap el nord (Font: Living Bird. Cornell Lab of Ornithology)).

Per tant, a diferència del continent americà, les tórtores turques de Catalunya han arribat aquí per colonització natural, no com a ocells exòtics escapats. Potser una cosa que caldria fer és canviar-li el nom; això de tórtora turca dona lloc a confusió, especialment tenint en compte que en altres idiomes se sol destacar la característica del mig collaret que té al lateral del coll, Collared Dove en anglès, que podríem traduir com a tórtora de collar.
 
Són un exemple d'adaptabilitat al medi urbà i a la proximitat humana. Nidifiquen en un niu molt bàsic que solen fer en arbres però també a lleixes de cases, fanals i altres llocs a vegades una mica insòlits. I, com sabeu, són molt, molt comunes, tot el contrari que la nostrada tórtora vulgar a la que realment sí que se li hauria de canviar el nom perquè és un ocell que podem qualificar de moltes coses menys, precisament, vulgar: està desapareixent a marxes forçades!

Bon birding!

dilluns, 3 d’abril de 2017

Prepara't per als ocells estivals

La tècnica d'identificació dels ocells no s'aprèn per ciència infusa. Cal treballar, dedicar-hi hores, aguditzar les nostres capacitats d'observació i tenir l'oïda a punt, entre d'altres coses. Sempre he pensat que si forcéssim l'aprenentatge de la identificació d'ocells de la mateixa manera que es fa en una assignatura universitària o, simplement, com el carnet de conduir, n'aprendríem tots molt més. Fer tests i més tests, hores de pràctica al volant (bé als prismàtics en aquest cas), consultes amb profes, etc., etc. serien de gran utilitat per aprendre a identificar ocells amb més eficàcia.

Aiii... però som gandulots, preferim estar al camp pardalejant que a casa estudiant i moltes vegades també no sabríem ni per on començar a organitzar-nos si volguéssim seguir una metodologia clara. Una cosa que m'agrada que fan els anglosaxons és preparar-se per l'arribada dels migrants, fent un repàs de les característiques visuals i sobretot auditives dels ocells que estan arribant aquells dies. En aquest article us proposo fer això mateix per unes poques espècies.

En primer lloc, els qui sou seguidors d'aquest blog sabeu que teniu la web noruega  www.birdid.no en la que podeu fer tests seleccionant diferents nivells i zona geogràfica per practicar els vostres coneixements. Us recomano anar practicant, especialment quan hàgiu tingut dies de no poder sortir al camp per tal que no perdeu les vostres habilitats, tant durament adquirides.

Aquests dies, com dèiem, arriben algunes espècies que ens poden enganxar despistats i de les que valdria la pena repassar els seus cants o reclams. En posaré aquí alguns en la versió, diguem-ne fàcil i us recomanaria que us els treballéssiu una mica més (escoltant altres reclams, complicant-ho una mica, etc.).

Aquests dies ja han arribat els mosquiters de passa (Phylloscopus trochilus), força semblants al mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que és l'únic mosquiter que hem tingut durant tot l'hivern (quin xollo, eh?). També ja han arribat els mosquiters pàl·lids (Phylloscopus bonelli). No entro en espècies més escasses o accidentals, incloent-hi el mosquiter ibèric.

El cant del mosquiter de passa està xupat: http://www.xeno-canto.org/347413 
és un xiulet en cascada melòdica i, a més, tenim la sort que aquest ocell sol cantar en migració (diferència de molts altres ocells que no ho fan). Completament diferent del sib-sab-sib-sab del mosquiter comú.
El reclam és també relativament fàcil de distingir, tot i que requereix una mica més de pràctica: http://www.xeno-canto.org/334308. Un uuiit! que fa una pujada al fina distintiva, diferent del xiulet més homogeni del mosquiter comú.

El passat dijous 30 de març vam anellar (i escoltar cantant) els primers mosquiters de passa. La mà i el rellotge vermell llampant corresponen a Oriol Baltà, màster de l'anellament que ha format carretades d'anelladors catalans (Foto: Abel Julien)
El mosquiter pàl·lid ha començat a arribar també fa pocs dies. El seu cant és completament inconfusible respecte als altres mosquiters que tenim al nostre país: http://www.xeno-canto.org/312590
No el podem confondre amb cap altre mosquiter, tot i que atenció que el cant del gratapalles pot a vegades induir a confusió si no l'escoltem bé o l'ocell el fa més sec que de costum (té un tintineig característic): http://www.xeno-canto.org/315841

El reclam del mosquiter pàl·lid és també un xiulet com els altres mosquiters, però més disil·làbic i molt fàcil de distingir: http://www.xeno-canto.org/270106. Practica a escoltar-los una estona comparant els reclams dels diferents mosquiters i fliparàs de lo fàcil que els distingeixes amb només una mica de pràctica.

Mosquiter pàl·lid amb les parts inferiors pràcticament blanques i un característic to groguenc a les ales. (Foto: Wikimedia commons).
Ara que ja has repassat els mosquiters habituals per les nostres contrades, mirem un parell de tallarols.

Durant tot l'any haurem tingut l'abundantíssim tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), del qual durant l'hivern haurem escoltat un reclam que és com una matraca: http://www.xeno-canto.org/350631 però no haurà cantat en cap moment. Ara, els mascles ja estan cantant fent una cosa bastant embarbussada que pot sonar estrany a qui no s'hi hagués fixat abans: http://www.xeno-canto.org/245731.

Doncs bé, aquests dies ens arriba el tallarol de garriga (Sylvia cantillans), que també serà un ocell abundant en molts llocs d'hàbitat mediterrani. El seu cant és aquest: http://www.xeno-canto.org/319916 o http://www.xeno-canto.org/319913. Oooopsss... aquests ja s'assemblen més...

Fixeu-vos que el cant del tallarol de garriga és un pèl més agut que el del capnegre i que en mig de les estrofes hi posa algun component més melòdic, menys aspre que el del tallarol capnegre.

Tallarol de garriga mascle. (Foto: Gary L. Clark - Wikimedia Commons)
Preparem-nos també per l'arribada dels rossinyols, amb un cant fàcilment distingible per ser tan melòdic i potent: http://www.xeno-canto.org/353698. Un bon mnemònic per si encara et lies és fixar-s'hi que hi ha un fragment, quan sembla que vulgui arrencar un cant més fort, que recorda el so angoixant de les ganivetades a la dutxa de Psicosis de Hitchcok! Ok, li posem una mica d'imaginació però si serveix per recordar el so ja va bé. En l'àudio que he posat aquí és l'inici del tercer fragment del cant.

Reconeixes el so de les ganivetades de Psicosis en el cant del rossinyol? Admeto que cal una certa imaginació però no està malament com a mnemònic...
En els cursos, a vegades algun alumne es lia amb els cants melòdics del rossinyol, la merla, la griva o fins i tot el tallarol de casquet o el pit roig. Fixeu-vos en la complexitat del cant del rossinyol, que és molt variat, emetent una gran gamma de sons (cosa que ajuda a la seva identificació) i, encara que té variacions, no en té tantes com els cants d'altres ocells.

En falten molts més (altres tallarols, com l'emmascarat, la bosqueta vulgar, l'oriol i tota la colla de boscarles, entre d'altres). En parlarem en altres entrades, per no saturar-vos ara. Però feu-me cas: practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu, practiqueu...

Bon birding!

diumenge, 19 de març de 2017

Pulveritzar un récord

Malgrat que no sóc lister, ni bimbero, ni twitcher i que només persegueixo rareses ocasionalment (si l'ocell és especialment cool o si està prou a prop de casa com perquè semblis tonto si no hi vas, per exemple) sempre he sentit un gran respecte i admiració per aquells que tenen la perseverància de fer un Big Year. Començar a mirar ocells a les 0h de l'1 de gener i acabar a les 23:59h del 31 de desembre sense pausa, sense treva, sense temps per relaxar-se és una cosa que mereix la meva màxima admiració. El fons de pantalla del meu ordinador ha estat molt de temps la frase de Winston Churchill "Never, never, never give up" (Mai, mai, mai no abandonis) perquè sempre he pensat que la perseverància és la clau per assolir els teus objectius.

Doncs bé, els qui fan Big Years estan fets d'aquesta fusta que et permet arribar a l'èxit. I això és vàlid tant per als qui baten récords com per als qui no, perquè el sol fet de sortir a pardalejar amb aquesta insistència ja és guanyar.

Ara bé, el cas de l'holandès Arjan Dwarshuis ja és entrar en la dimensió desconeguda. El 2015 un ornitòleg americà, Noah Strycker, va impressionar tothom amb un Big Year en què va batre el rècord d'ocells del món vistos en un any amb la impressionant xifra de 6.042 espècies. Això és una autèntica barbaritat! Implica recórrer tot el món, cada dia, cada hora, cada minut durant 365 dies. I quan tots estaven flipant amb el rècord de Strycker, arriba Arjan Dwarshuis. 

Dwarshuis el pulveritza-records... Realment fa cara de feliç (Font: blog de Arjan Dwarshuis).
Dwarhuis va anunciar a finals de 2015 això "El 2016 intentaré arribar al màxim en birding global, batre el rècord mundial de l'ornitologia, cosa que vol dir observar més de 6.000 espècies en un any! Com el meu predecessor Noah Strycker, comptaré els ocells que només escolti però diferenciaré entre els que només hagin estat escoltats i els que hagi vist per assegurar-me que la meva llista és comparable." Per si tot això fos poc, l'holandès es va marcar la fita d'aconseguir recaptar 100.000€ per al projecte de BirdLife Preventing Extinctions, un programa que aplica una nova metodologia, innovadora i efectiva, per protegir les espècies en perill d'extinció.

Total, que el noi (és força jove) s'hi posa de ple, resulta que comença a veure espècies com una autèntica màquina i el 10 de novembre el tio ja havia batut la xifra impressionant de 6.042 espècies de Strycker. Gairebé dos mesos abans de tancar l'any! En realitat, Dwarshuis en portava 6.119 en aquesta data però estava fent servir una llista global que conté més espècies que la de Strycker i comparant amb la d'aquest últim va ser en aquesta xifra en la que el va superar. Al final: 6.841 espècies! Però Dwarshuis és insaciable. No en té prou a batre el rècord mundial: el seu nou objectiu és assolir les 7.000 espècies en un any... Diu "No sé fins on arribaré però 7.000 és possible. Si no apuntes alt, no arribaràs alt." Ostres! Moral no li'n falta!

Aquesta nova fita potser intentarà arribar-hi l'any vinent, de moment, el 2017 s'ho pren més tranquil·lament per poder veure la nòvia, la família, cuinar (el seu altre hobby) i beure cervesa (no sé quanta en beu però en les entrevistes no para de parlar de cerveses). "He fet el que m'agrada més: veure ocells espectaculars en llocs espectaculars. O sigui que sí, encara estic molt motivat. M'encanta!".

A més, va mantenir un blog en el que explicava tot el que havia fet absolutament cada dia. Les peripècies que passa són increïbles. Ho podeu veure aquí: https://www.dutchbirding.nl/arjansbiggestyear/1363/december_25_-_31_japan_taiwan_vietnam Al blog explica que del 29 de juny al 3 de juliol va estar a Espanya, cercant els endemismes del sud-oest de la Península Ibèrica, on va veure entre molts altres, àguila imperial ibèrica i garsa blava. No deixa de ser curiós que se li escapés el siboc, una espècie facilíssima en aquelles contrades. És el que té això de l'ornitologia: els ocells són completament imprevisibles! També esmenta la temperatura de 38ºC a la que havia de pardalejar. Home, és el que té anar a principis de juliol a Andalusia i Extremadura.

Els col·legues d'Extremadura, amb qui es va posar morat a menjar pinxos, truita de patates i vi. Segur que encara va mirar al cel i va fer alguna espècie nova... (Font: blog d'Arjan Dwarshuis)

De moment, ha quedat lluny del seu objectiu de recaptar 100.000€ per al programa de BirdLife. En va aconseguir 15.000 durant el seu periple, majoritàriament provinents d'Holanda i de la regió flamenca de Bèlgica però després, quan la seva fama ja ha transcendit internacionalment, ha aconseguit duplicar aquesta xifra. 30.000€ encara està lluny de l'objectiu final però veient la determinació del fiera aquest, estic segur que hi arribarà quan comenci el seu Big Year encaminat a veure 7.000 espècies d'ocells en un any.

Com ja he dit, no em veureu mai fent un Big Year. No tinc la paciència, motivació i perseverància per fer-lo però la meva admiració és màxima per tots els que s'hi posin, batin rècords o no.

Però hi ha una cosa que heu de saber... ATENCIÓ, PRIMÍCIA EN AQUEST VÍDEO:


Bon Birding!