CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

Cargando...

martes, 27 de diciembre de 2016

Evolució en acció amb el mosquiter de doble ratlla

Els darrers anys estem assistint a un increment espectacular de les citacions de mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) a Catalunya i Espanya, seguint la tendència que ja s'havia iniciat uns anys abans a centre-Europa. Tan és així que en uns quants països ja ha caigut de la categoria de "raresa" i té el status "migrant regular".

Aquest ocell nidifica en una extensa àrea entre els Urals i l'Est de Siberia, mentre que hiverna al sud-est asiàtic (Laos, Vietnam, Tailàndia), sent, per tant, un migrador de llarga distància originalment circumscrit a Àsia. Pancho Pou, en el seu blog http://pito-real.blogspot.com.es/ té un excel·lent i complet article sobre el fenomen al que estem assistint. De fet, us recomanaria llegir aquest post del seu blog abans de continuar llegint el present post d'un servidor.

D'altra banda, a la web de rareses Reservoir Birds hi podeu trobar un article molt interessant (https://www.reservoirbirds.com/Articles/RBAR_000017.pdf) que recull i comenta el poderós influx que hi va haver d'aquest ocell en 2014, que va arribar a aportar 145 citacions d'aquest ocell a Espanya. També a Reservoir Birds hi teniu un article sobre les citacions d'aquesta espècie a Lanzarote (https://www.reservoirbirds.com/Articles/RBAR_000013.pdf), on la tardor-hivern de 2013-2014 hi va haver la barbaritat de 29 citacions. També us recomanaria llegir aquests articles abans de continuar.
Distribució al món del mosquiter de doble ratlla (Font: www.birdguides.com)


El mosquiter de doble ratlla. Podeu trobar un munt de fotos dels ocells observats a Catalunya a Ornitho.
Com que segurament no m'heu fet cas i heu passat de llegir els articles que he esmentat, us faig una síntesi telegràfica sobre l'increment de citacions de mosquiter de doble ratlla:
  1. Les citacions a Europa han anat augmentant des de fa unes dècades, primer al nord, després al centre i cada vegada més al sud.
  2. A Catalunya i Espanya ha trigat més però l'increment ha estat sobtadíssim en menys de 10 anys, entensificant-se encara més en els darrers.
  3. Les dates d'arribada s'esglaonen segons la distància a la zona de cria de l'espècie:
  • mitjans-finals de setembre al nord-est d'Europa.
  • finals de setembre-principis d'octubre al Regne Unit
  • mitjans d'octubre a França, nord d'Espanya i Catalunya (*vegeu nota abaix)
  • finals d'octubre al sud d'Espanya
  • de novembre a gener a les Illes Canàries
Observacions de mosquiters de doble ratlla a Ornitho des de 2009 (any d'inici d'Ornitho). No estan filtrades i un mateix individu està repetit tantes vegades com s'hagi introduït però igualment la gràfica ens dóna una proporció de l'increment d'observacions.
Està en discussió a què es deu aquest fenomen i es barregen les interpretacions habituals aplicables a rareses (condicions meteorològiques, errors en la navegació dels ocells, aparició de noves rutes migratòries i increment dels observadors que fa que sembli que hi ha més citacions).

Doncs bé, si us heu llegit l'article de Pito Real, haureu vist que es comenten molt bé totes les raons per les que pot estar succeint aquest fenomen. Jo m'hi jugaria l'orella dreta que el que està passant és que s'està creant una nova ruta migratòria que en lloc d'anar en l'eix nord/sud o nord/sud-est de la ruta migratòria tradicional estem assistint al naixement d'una ruta en l'eix nord/sud-oest amb una sorprenent hivernada a les Illes Canàries.

Com neix aquesta ruta? Doncs a partir del fenomen conegut com a "reverse migration" o "mirror migration", que podríem traduir com migració invertida o migració en mirall (m'agrada més aquest segon terme) en què alguns individus agafen una ruta que és com un mirall respecte la original, tot canviant l'est per l'oest o el nord pel sud. Així, aquests individus s'aventuren a un lloc totalment desconegut i generalment inapropiat pels requeriments ecològics de l'espècie, de forma que acaben morint sense remei. Està clar que l'hàbitat hivernal que els mosquiters de doble ratlla es trobaran a Europa serà molt diferent del calor tropical del sud-est asiàtic. Cal que quedi clar que l'ocell sempre sap on està, per dir-ho d'alguna manera, respecte el mapa. No és que s'hagi perdut i hagi confós l'est amb l'oest sinó que el seu instint ha "decidit" fer-lo anar cap a l'oest.

Si, contràriament al que passa habitualment en individus que tiren per rutes atípiques, resulta que aquesta ruta funciona i després de l'hivern aquests ocells sobreviuen i tornen a les seves àrees de nidificació, aquest comportament (instintiu i codificat als gens) serà passat cap a la seva descendència. Una part dels fills d'aquests ocells seguiran aquesta mateixa ruta que, si torna a anar bé, els permetrà criar de nou i continuar passant, cada vegada més, aquest comportament instintiu i genètic a les generacions següents. Els que no l'encertin moren. En aquest cas els ocells no "aprenen" res, és a dir, no és que hagin "après" una ruta nova sinó que la nova ruta ha estat creada a partir de la selecció natural, que ha fet sobreviure i reproduir-se bé als individus que l'han adoptat.

Total, que estem davant d'un cas de modificació genètica d'una ruta migratòria per l'acció de la selecció natural. És tot un privilegi poder ser testimonis d'aquest fenomen que, a més, ens demostra que pot passar en un temps molt curt. No calen centenars o milers d'anys per tal que la pressió de la selecció natural tingui efecte.

És molt curiós que el mosquiter de doble ratlla -si es confirma aquesta hipòtesi i jo no perdo la meva orella dreta- hagi generat una ruta migratòria que passa per tot Europa durant la tardor i acaba en la consolidació d'una àrea d'hivernada a les Canàries; realment s'ho ha fet difícil! Suposo que donada la manca d'ornitòlegs a Marroc i oest d'Àfrica no ens permet comprovar si allí s'està consolidant també una zona d'hivernada, tot i que si és així, tard o d'hora ho veurem.

Bon birding!


*Nota: Catalunya és tractada aquí com un país diferent en previsió del resultat favorable a la independència del referèndum que segur se celebrarà el proper setembre de 2017. Esteee... què és aquest somriure?

miércoles, 21 de diciembre de 2016

Identificació automàtica d'ocells. I funciona!

El passat mes de juny vam tenir Steve Kelling de visita a Catalunya. Steve és Director Senior de Ciència i Tecnologies de la Informació del Cornell Lab of Ornithology, una combinació de centre d'investigació i associació ornitològica que lidera l'organització de projectes de monitoratge de poblacions, ciència ciutadana i de registre de vocalitzacions d'ocells amb l'arxiu sonor de la Macalau Library.

El seu programa estrella és eBird, equivalent a Ornitho, amb una vocació no només nordamericana sinó també cada vegada més global. Amb un pressupost de 24 milions de dòlars (per cert, procedents en gran part de donacions privades), el Cornell Lab of Ornithology (the Lab, com diuen ells) està portant a terme projectes monumentals utilitzant els milions de dades que aporten els participants dels projectes de ciència ciutadana. Aquest pressupost enorme, la seva vinculació amb els investigadors de la Universitat de Cornell, la col·laboració de milions de ciutadans i un staff de 300 persones amb una quantitat equivalent de becaris i voluntaris a les seves instal·lacions, els permet deixar-nos bocabadats amb la feina que fan.

Quan Steve Kelling va venir el juny ens va ensenyar una aplicació a punt de ser posada en producció que identificava ocells a partir de fotografies. Steve em va ensenyar una foto bastant dolenta d'un sparrow americà (en diuen sparrows, pardals, però en realitat són emberícids, com el gratapalles, cruixidell, hortolà, etc.). Va carregar l'aplicació, li va dir que identifiqués l'ocell de la foto i... zas! l'app ho va saber al moment.

Aquesta app es diu Merlin ID i està disponible gratuïtament per iOS i Android. És molt fàcil d'utilitzar. Quan hi entres, senzillament li dius que vols identificar un ocell d'una foto, et pregunta el lloc on l'has vist i la data, selecciones la foto, marques amb un quadrat on està l'ocell que vols identificar, li dius que endavant i Merlin ID intenta identificar-lo. La seva base de dades inclou més de 500 ocells de Nordamèrica i, segons diuen, la taxa d'encert és molt, molt alta. Encara falten algunes espècies difícils però 500 em sembla ja una xifra respectable. En el vídeo que us carrego aquí, Merlin ID identifica sense problemes un pardal femella. La foto l'he agafada d'Internet i m'invento que està a Nova York.


 Cool, eh? L'app, lògicament, és molt interessant però personalment encara m'impressiona més com l'han fet. No han agafat una base de dades de fotos i uns especialistes han començat a posar paràmetres d'identificació de cada espècie sinó que ho han fet milers de col·laboradors. El Lab va demanar als seus col·laboradors de projectes de ciència ciutadana que comencessin a pujar fotos d'ocells que estiguessin positivament identificats. Un cop allí, els col·laboradors havien d'indicar què era el bec, què era la cua, les ales, el cos, etc., etc. i el programa començava a aprendre solet els trets d'identificació de cada ocells. A més, a les fotos, lògicament, els ocells estaven de costat, de front, d'esquena o vistos des de qualsevol perspectiva així que el programa aprenia on estaven les diferents parts de l'ocell des d'aquestes diferents vistes. Impressionant.

A part d'utilitzar la fotografia, Merlin ID també mira que sigui raonable veure aquell ocell en la zona on estàs connectant-se a eBird i comprovant quina freqüència d'observacions hi ha d'aquella espècie en aquella localitat. Com que ofereix diferents alternatives, col·loca en primer lloc les que semblen lògiques segons les dades de eBird, que en aquests moments compta amb una impressionant base de dades de... 370 milions d'observacions!.

També es pot escoltar el cant de les espècies que Merlin ID creu haver identificar per si t'ajuden en cas de dubte. Cool, cool, cool...

Veient això segur que us heu fet dues preguntes:

1.- Quan diantre podem tenir això per als ocells europeus?
2.- Quan ho tindrem per identificació de cants? (segur que aquesta encara us molaria més!)

Bon birding!   

 





lunes, 5 de diciembre de 2016

El vol silenciós dels rapinyaires nocturns

Tots els ocells són uns éssers vius dignes d'admiració. Fins i tot espècies molt comunes presenten formidables adaptacions per poder volar, sobreviure en condicions molt dures o esquivar els depredadors, entre moltes altres. Però hi ha un grup d'ocells que, al meu parer, és el que atresora uns majors misteris. Em refereixo als rapinyaires nocturns.

Lògicament, el fet que surtin de nit, amb la lluna, homes llop i criatures misterioses, contribueix a dotar-los d'una aureola de misteri molt especial. Durant molts anys es va especular amb el fet que poguessin tenir algun supersentit que els permetés veure en la plena foscor perquè realment sembla impossible que aquests animals puguin sobreviure en la foscor gairebé total. De fet, no és només sobreviure: és caçar, volar, fer niu, aparellar-se. Es van fer dotzenes d'experiments per veure com s'ho feien, per acabar concloent que tenen els mateixos sentits que nosaltres però potenciats a uns nivells que ens costa imaginar.

Els seus ulls capten molt millor la llum que els animals diürns, amb una alta densitat de bastons a la retina que els permeten veure relativament bé en condicions de penombra; això sí, mai en la foscor total. Curiosament, es van necessitar bastants experiments per arribar a aquesta conclusió perquè molt sovint els subjectes de l'experiment resolien bé caçar un ratolí en plena foscor o les altres proves a les que els investigadors els sotmetien.Allò que provocava els errors en els experiments era que els rapinyaires nocturns són capaços de caçar d'oïda en la plena foscor. Les seves orelles (que no tenen res a veure amb les plomes tipus banyetes que tenen algunes espècies) estan en una posició assimètrica en el crani, de forma que es maximitzi la diferència de temps i intensitat amb la que arriba un so a les dues oïdes. La diferència en microsegons d'arribada del so a una orella o altra permet al cervell calcular la posició exacta de la font del so. 

Les oïdes dels rapinyaires nocturns són assimètriques respecte el cap per maximitzar la diferència de temps i intensitat d'arriada del so. Imatge: Science Blogs
 Si no et queda clar com el cervell calcula això, diga-li a algú que piqui de mans darrere teu, desplaçat cap a la dreta o l'esquerra. Veuràs que et gires cap al costat correcte. El teu cervell està fent el mateix càlcul que el d'una òliba; el so haurà arribat mol lleugerament abans a un oïda i amb una intensitat lleugerament més alta i el teu cervell haurà estat capaç d'interpretar aquesta discrepància. La diferència entre una òliba i nosaltres és que la precisió amb la que l'òliba calcular el punt on s'ha produït el soroll és molt més precisa que la nostra.

A l'àrtic molts rapinyaires nocturns cacen de dia però igualment les seves preses no estan visibles. Molts d'aquests rapinyaires cacen rosegadors que viuen sota la neu durant l'hivern, possiblement creient-se immunes als depredadors. Però determinades espècies de rapinyaires nocturns de l'àrtic poden arribar a escoltar els rosegadors sota la neu i trobar amb precisió la seva localització. Aquest vídeo de la BBC explica molt gràficament això que estem dient: https://www.youtube.com/watch?v=yps7pgq1TAk
Hi ha un detall del vídeo molt interessant quan explica que el vol del rapinyaire és completament silenciós. Les plomes de l'animal tenen uns serrells que trenquen les turbulències que provoquen soroll quan un ocell vola. Aquests serrells fan que el vol sigui molt més silenciós que el de qualsevol altre ocells. Sempre recordaré que quan començava a anellar ens vam trobar que havíem capturat una òliba a primera hora del matí. Després de l'emoció d'anellar aquest magnífic ocell per primer cop, allò que més ens va impressionar a l'amic Ferran Latre i un servidor és que quan la vam alliberar en lloc de sentir el característic "flap-flap...", l'ocell va sortir volant sense fer el més mínim soroll. Sota la tènue llum de la matinada, el moment es podria qualificar de gic.

Com sempre, en ciència ens preguntem el per què de les coses. Per què els rapinyaires nocturns tenen un vol tan silenciós? La primera resposta que ens ve al cap, lògicament, és que el soroll posaria en alerta la presa. Malgrat que això és, sens dubte, un avantatge, sembla que el motiu principal del vol silenciós dels rapinyaires és no interferir en la seva pròpia capacitat d'escoltar la presa. Mentre volen han de seguir escoltant el soroll que pugui fer el ratolí de torn, que segurament s'estarà movent i desplaçant-se respecte el primer lloc on ha estat localitzat. Si el vol fes soroll, interferiria amb l'audició del depredador i li dificultaria molt la localització precisa de la presa. El rapinyaire va en tot moment "enfocat" a la font del soroll mentre fa el seu vol d'atac.

Malgrat que sapiguem d'aquesta gran capacitat d'utilitzar el so per caçar i sobreviure, francament se'm fa molt difícil imaginar-me com deu buscar-se la vida un gamarús en la foscor dels boscos. I per cert, el meu rapi nocturn preferit és el xot. És tan mono...

Bon birding!






lunes, 7 de noviembre de 2016

Matar el teu germà

Està clar que matar algú és molt lleig però si a sobre és el teu germà és ja un altre nivell de maldat que no sabria com qualificar. En canvi, en el món dels ocells existeixen unes quantes espècies ocells en les que és freqüent que el pollet més gran mati el el seu germà o germans més petits al niu.

Tal i com ja hem remarcat sovint en aquest blog quan parlem de fenòmens en el món de les aus dignes de pel·lícules "gore", els ocells no són ni bons ni dolents. Senzillament, en el món animal no hi ha regles i el combinat evolució-selecció natural a vegades porta a situacions que en el món humà, ple de regles, normes, autoritats i poders, serien completament immorals i execrables.

En determinades espècies d'aus es produeix el fenomen conegut com caïnisme; té lloc normalment en espècies de grans dimensions amb postes petites de dos ous o, a vegades, tres. Està ben documentat en grans rapinyaires, com el trencalòs, l'àguila daurada i l'àguila marina americana, però també en algunes espècies d'ardèides, especialment l'esplugabous, i ocells marins, com algunes espècies de mascarell. Tots ells són ocells grossos amb postes petites.

En aquesta estratègia de nidificació la femella pon el primer ou i comencen a covar-lo immediatament, amb la qual cosa l'embrió comença a desenvolupar-se des del primer moment. Pensem que la majoria d'ocells no comencen a covar fins que la posta està completa, precisament per sincronitzar l'eclosió, cosa que els fa anar com a bojos per alimentar els pollets però redueix la probabilitat de predació tant dels polls com dels adults covant. Les espècies que ens ocupen aquí, el segon ou el ponen al cap de 48 hores i llavors continuen covant tots dos ous de la posta. Si hi ha un tercer ou (no és habitual en rapinyaires), segueixen el mateix procediment, de forma que la posta es desincronitza.


L'imponent trencalòs és una espècie en la que el caïnisme és habitual.



L'esplugabous, una espècie on el caïnisme està ben documentat, encara que depèn de les poblacions (Font: inaturalist.org)

48 hores d'avantatge en la incubació és una eternitat en el món dels pollets perquè quan neix el segon, mig cec i molt desvalgut, es troba amb un germà molt més espavilat, gairebé el doble de gros i, el que és pitjor per ell, tremendament agressiu. Des del mateix moment que veu el poll petit, el germà gran el picoteja i acapara tot el menjar dels adults, impedint-li fer una sola mossegada del menjar que aporten al niu.

Però no només és més gran; també té una quantitat d'andrògens (entre ells testosterona) notablement més alta que el pollet petit. Això el fa molt més agressiu i dispara aquest comportament homicida amb més intensitat. Em sembla curiós que els andrògens estiguin alts tant en pollets mascles com femelles i no he trobat documentació que esmenti cap implicació d'això en el futur desenvolupament de l'individu. No crec que a les femelles els surti barba per l'excés d'andrògens però, en qualsevol cas, les fa molt agressives.

Quina finalitat té aquest comportament? Quins són els seus avantatges evolutius?

Hem d'imaginar que el segon poll és un "extra" que normalment la parella no es pot permetre. Normalment, hi haurà recursos d'aliment només per un d'ells però si aquella temporada hi ha aliment en màxima abundància, els adults podran alimentar els dos polls. Portaran aliment amb freqüència, de forma que el gran estarà tip, completament satisfet, i no tindrà interès en acaparar més menjar, cosa que li donarà un temps preciós al segon poll per créixer i engreixar-se. El comportament caïnita del germà gran es va atenuant conforme passen els dies -els andrògens baixen-, de forma que cada vegada emprenya menys el seu germà petit. Si el segon poll sobreviu, la parella tindrà més descendència i aquest segon poll extra haurà valgut la pena. En situació normal, amb aliment més car de trobar, repartir l'aliment entre els dos podria significar que cap d'ells es desenvolupés amb normalitat, així que l'estratègia és assegurar-ne un i no posar-ne dos en risc.

Un altre avantatge d'aquest comportament l'hem de veure també com una temptativa que aquest poll extra tingui utilitat si el primer ou és infèrtil o si el poll mor per malaltia o la raó que sigui. Aquest segon poll assegura que la temporada de cria no es perdrà, en unes espècies amb un cicle de nidificació llarguíssim que no dóna marge per postes de reposició tal i com poden fer fàcilment els ocellets petits.

No aptes per sensibilitats massa fines, us deixo aquí alguns vídeos de caïnisme en ocells. Haig de dir que el comportament que més em xoca és quan veus que l'adult mira com un poll mata l'altre sense immutar-se però, si ho reflexiones, ell/ella haurà fet el mateix amb el seu germà petit en el seu moment.

Àguila daurada
https://www.youtube.com/watch?v=OnXN8uUAWzI
Àguila pescadora (només algunes poblacions mostre caïnisme):
https://www.youtube.com/watch?v=KGjcKzPamTk
Àguila calçada (poc freqüent)
https://www.youtube.com/watch?v=zxNp6MMVXUU


I per cert, caïnisme, com és fàcil deduir, prové del nom de Caïm, que va assassinar el seu germà Abel. Vaja...

Bon birding!

miércoles, 19 de octubre de 2016

Matem tots els pardals!

Hi ha una història molt interessant sobre la qual fa temps que volia escriure i gràcies a l'amiga Sílvia Pascual, que em va parlar del tema, he preparat aquest post. És una història d'aquestes per flipar sobre la tonteria humana i per reflexionar sobre les delicades relacions ecològiques entre tots els éssers vius.

A la Xina de Mao Zedong (o Tse-tung) es portaven a terme programes massius sota les ordres del gran líder. De cop, un dia, ell o el partit (bé, eren el mateix...) es llevaven dient "a partir d'ara tots farem això!" i tots els milions de xinos es posaven a fer allò que els havien ordenat, sense excepció.

Doncs bé, durant la dècada dels 1950s Mao va decidir que la Xina havia de modernitzar-se, tot convertint-se en una potència industrial, militar i nuclear. A més, s'havia de fer neteja de carrers, embellir pobles i ciutats i, en definitiva, donar al món una imatge d'una Xina moderna, neta i polida.

Van anomenar aquest programa "El gran sant endavant" i entre les actuacions que preveia hi havia la d'eliminar plagues d'animals indesitjables que, segons el fletxa de Mao eren mosquits, mosques, rates i ni més ni menys que els pardals. Per què Mao posava els nostres estimats pardals al mateix nivell que les rates o els pesats dels mosquits? Doncs, senzillament, perquè es menjaven el gra dels pagesos, cosa que segons ell estava frenant el desenvolupament econòmic del país. D'entre aquestes quatre plagues, a més, els pardals eren considerats la més perillosa. Principalment, la campanya anava dirigida contra el pardal xarrec, més abundant a Xina que el pardal comú en aquella època.

Així que el gran líder va decretar que s'havien d'exterminar tots els pardals del país i els seus compatriotes, disciplinats com sempre, van seguir les instruccions per fer-ho. Les tàctiques consistien en actuacions com sortir tots els habitants de les ciutats amb banderes, espantalls, escopetes, tira-xines (m'haig de reprimir per no fer un acudit fàcil aquí...) i fer volar els pardals contínuament, sense deixar-los posar-se en cap arbre, teulada o poste fins que queien esgotats. Podríeu pensar que els pardals sempre podien volar fins un lloc on no hi hagués gent però aquesta no era una opció: sortien gairebé TOTS els habitants de les ciutats, incloent-hi els treballadors de les fàbriques, els nens de les escoles, l'exèrcit... No deixaven un metre quadrat sense algú espantant ocells!

Reprodueixo aquí un article que he trobat d'un diari de Shangai que ho descriu:

"A primera hora del matí del 13 de desembre va començar la batalla de tota la ciutat per destruir els pardals. En tots els carrers, grans o petits, van començar a onejar banderes rojes. Als edificis, patis, espais oberts, carreteres i camps de les granges hi  havia nombrosos espantalls, vigilants, estudiants d'escoles elementals o de grau mig, empleats d'oficines governamentals, treballadors de fàbriques, pagesos i l'Exèrcit d'Alliberament Popular cridant ben fort els seus crits de guerra.

Al districte de Xincheng, van fer més de 80.000 espantalls i més de 100.000 banderes de colors d'un dia per l'altre. Els residents dels districtes de Xuhui i Yulin també van produir un gran nombre d'espantalls mòbils. A la ciutat i rodalies, gairebé la meitat de la força laboral es va mobilitzar en la guerra contra els pardals. Generalment, els joves eren responsables de capturar, enverinar i atacar els pardals, mentre que la gent gran i els nens muntaven guàrdia.

Les fàbriques de la ciutat es van comprometre a mantenir els nivells de producció mentre participaven en aquesta guerra. Als parcs, cementiris i cases aïllades on hi havia menys gent, es van definir 150 zones on es podia disparar als pardals. L'equip de tiradors de l'Escola de Noies Nanyang va fer un entrenament especial per disparar als pardals. La guerra contra els pardals va ser total. Es calcula que a les 8 del vespre s'havien matat 194.432 pardals."

Cartell de l'època que, com es pot llegir clarament, insta a l'extermini dels pardals

Després de seguir aquesta política a gran escala, l'objectiu de Mao es va acomplir amb eficiència: el pardal xarrec pràcticament s'havia extingit a la Xina. Es calcula que cap a 1958 s'havien matat uns 2.000 milions de pardals! Un gran èxit que demostra com la voluntat de tot un poble, dirigit per un gran líder, pot assolir fites extraordinàries.

Llàstima que el gran líder no tingués la més remota idea de les relacions ecològiques dels éssers vius ni, simplement, del cicle biològic del pardal. Com pràcticament tots els ocells granívors, durant la primavera l'alimentació dels pardals és bàsicament insectívora. Els pollets necessiten proteïna per créixer i desenvolupar-se, així que els seus progenitors es converteixen en voraços depredadors de tota mena d'insectes que serien autèntiques plagues per les explotacions agrícoles si se'ls deixés sense depredadors naturals.

Doncs això és exactament el que va passar. Després del gran èxit en l'eliminació dels pardals van venir unes plagues d'insectes molt més destructives que el gra que es poguessin menjar els pardals en tot l'any. Les collites van ser autènticament minses, especialment les d'arròs, un aliment fonamental a la Xina. Això va provocar una fam terrible en les zones rurals que va acabar amb la vida de molts éssers humans i van proliferar malalties associades a la desnutrició. Mao va rectificar i va treure el pardal de la llista de les quatre plagues, substituint-lo per les xinxes, decisió que em sembla molt intel·ligent.

Alguns científics havien advertit que podia passar aquest desastre i van recomanar no fer la gran matança de pardals però van ser acusats d'activitats anti-maoístes, anti-patriotes, anti-gran salt endavant, anti-instruccions del Suprem, anti-tot... i van ser purgats com els mateixos pardals.



Xina va acabar important pardals de Rússia per restaurar les seves poblacions, òbviament no per qüestions proteccionistes sinó per interès econòmic. Cal tenir en compte que el comunisme considerava la natura com una mena de força que calia dominar i subjugar. Marx deia que la natura havia de ser explotada tant com calgués de forma que s'aconseguís treure'n la màxima producció per als humans.

És molt interessant veure les imatges de l'època amb tota la gent sortint en massa a espantar pardals. En aquests enllaços en teniu algunes:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/evolucion-del-mal-3/3757720/. A partir del minut 26, tot i que ho tracta breument; en les imatges estàtiques es veu molt bé que els pardals són xarrecs. També és recomanable veure el documental sencer!
https://www.youtube.com/watch?v=LjRZIW_hRlM En alemany subtitulat en anglès però amb imatges interessantíssimes.

Doncs ja ho sabeu:

Bon birding!