CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

Cargando...

miércoles, 24 de agosto de 2016

L'entranyable Konrad Lorenz era un nazi!

Konrad Lorenz i Niko Timbergen es consideren els fundadors de l'etologia, la ciència que estudia el comportament animal. Molts de nosaltres -especialment els que tenim algunes canes- hem llegit llibres com "Hablaba con las bestias, los peces y los pájaros" de Lorenz o "El estudio del instinto" de Tinbergen, obres que, si bé ara estan obsoletes i se'ls pot rebatre moltes de les seves afirmacions, són la base des de la que s'ha construït el coneixement sobre el comportament animal.

Konrad Lorenz va fer nombrosos experiments a la seva finca en la que va descobrir molts aspectes insòlits sobre el comportament animal, dels quals potser en destaquen els que van conduir al descobriment del concepte de l'imprinting o impronta, segons els quals els animals criats per humans arriben a considerar la persona que els cuida com el seu progenitor i ells mateixos s'identifiquen com a membres de l'espècie humana en lloc d'ànecs, micos o rapinyaires.

D'aquest comportament s'ha fet famosa la imatge de Lorenz seguit per una corrua d'oques que l'identificaven a ell com la "mamà oca".




Doncs bé, veient aquestes simpàtiques imatges d'aquest científic despistat amb les seves oques... diríeu que aquest senyor era membre del partit nazi i que va ajudar a la purga genètica de gent de raça no-aria? Segur que no però la recerca històrica diu que sí.

Haig de dir que possiblement el meu segon hobby després de l'ornitologia és la història, especialment la II Guerra Mundial, així que quan vaig descobrir la història que explico a continuació vaig quedar-me de pedra.

El 1936, amb els nazis al poder i Hitler posat al pedestal com el gran líder d'Alemanya, el Führer, Konrad Lorenz va escriure un article sobre la hibridació dels animals de diferents espècies, subespècies o varietats racials, enfocant-ho especialment en animals domèstics, sobretot oques i gallines. Segons Lorenz, aquesta barreja produïa aberracions que feien que els animals tinguessin unes ganes excessives d'alimentar-se, més activitat sexual però més infertilitat i perdien comportaments propis de l'espècie en favor d'una mena de comportaments sense valor. Concloïa que això podia ser aplicable en certa manera a les persones, llençant una floreta científica molt útil als nazis per justificar el racisme genètic. Després d'exposar el treball en una conferència pública, Lorenz va començar a acostar-se als nazis. De fet s'hi va acostar molt, però que molt...

El 1938 Konrad Lorenz demanava l'ingrés al NSDAP -el partit nazi- amb una carta en la que afirmava que "sempre he estat Nacional Socialista" i afegia "puc dir que tota el meu treball científic està dedicat a les idees del Nacional Socialisme". Més clar, l'aigua. Tot i així, després de la guerra Lorenz va negar rotundament haver estat membre del NSDAP però quan finalment es va descobrir el pastís va dir allò de... no, jo només passava per allí, era el què hi havia a l'època, no tenia ni idea que els meus treballs es van fer servir per justificar la mort de jueus, polonesos i altres, holocaust? què és això?, no en vaig tenir notícia fins molt després de la guerra...

Lorenz va amagar completament la seva participació en la bogeria nazi. Si bé no se'l pot acusar d'haver participat directament en cap fet escabrós, sí que va estar treballant activament en un projecte en el que va fer estudis racials destinats a trobar el màxim de diferències de la raça ària amb la resta d'humans i descobrir el màxim de "defectes" en els altres amb la idea final de demostrar que la barreja de races era perniciosa i fins a quin grau les persones mixtes d'origen germànic i eslau eren elegibles com a ciutadans alemanys de ple dret. Si l'estudi concloïa que no era així, la recomanació havia de ser deportar aquests mestissos..

L'estudi es va desenvolupar a la ciutat polonesa de Poznan sota la direcció Rudolf Hippius, un altre professor xalat que havia inventat una nova disciplina, la psicologia racial. L'estudi va tenir lloc el 1942 i hi van participar 877 subjectes que eren entrevistats i sotmesos a tests per Hippius, Lorenz i altres psicòlegs en un intent de demostrar que determinades actituds psicològiques eren el resultat de les característiques genètiques de l'entrevistat (ari, polonès o mestís).

Van treure conclusions com que "hi ha valors que estan fixats segons els grups de persones i que canvien quan aquestes persones procreen entre elles" i comparant les actituds dels entrevistats volien "aportar llum al rerefons psicològic del caràcter nacional, com a una condició hereditària". L'estructura germànica bàsica, determinada genèticament, es caracteritzava per la "persistència, dependència del grup, dinamisme enèrgic i dinamisme exasperat" mentre que el caràcter dels polonesos demostrava "obertura a les circumstàncies de la vida, por a la vida, dinamisme compulsiu i pobresa d'arrels vitals" i que la "capacitat de treball germànica es perdia en gran mesura en la procreació mixta". És a dir, que si un alemany es casava amb una polonesa, la seva descendència seria menys treballadora, menys persistent o menys dinàmica i això, a més, de forma predeterminada genèticament. Déu-n'hi-do!

A la Polònia dels anys 30 hi havia molta gent d'origen i parla alemanya convivint amb polonesos. De fet, les fronteres eren artificials després del tractat de Versailles i amplis sectors de població alemanya havien quedat dintre de les fronteres poloneses. L'estudi de Lorenz i Hippius va permetre fer unes llistes (Volksliste) d'alemanys purs, alemanys mixtos regermanitzables, polonesos amb certs valors racials interessants (!) i un altre grup de "asocials o de valor inferior pel que fa a la seva genètica biològica". Aquests últims, considerats una mena de bestioletes sense cap valor, van ser deportats a camps de concentració. La majoria eren jueus i "polonesos incapaços d'assimilació". La llista, per cert, estava dirigida i supervisada pel sinistre Himmler, cap de les SS i possiblement encara més responsable de l'holocaust que el propi Adolf Hitler.

Llista racial de la regió de Wartheland, l'àmbit de l'estudi de Konrad Lorenz


En els treballs de Lorenz d'aquesta època també s'observa una manca de rigor científic espectacular que van des d'inventar-se dades fins a enllaçar aspectes científics amb passatges literaris o de la Biblia que, a més, Lorenz s'inventava o distorsionava completament, reinterpretant-los completament segons els dogmes racials nazis.

Cal dir per excusar-lo una mica que quan va començar a flirtejar amb els nazis, Lorenz havia estat expulsat el 1937 de l'Institut Anatòmic de Viena perquè les seves investigacions contradeien les postures de l'església catòlica, molt influent en l'Àustria d'aquella època (Konrad Lorenz era austríac, com Hitler...). Després de sol·licitar treballar en diferents institucions va rebre negativa rere negativa i va haver de continuar els seus treballs com va poder a la seva finca, sense ingressos. Això justificaria la seva aproximació als nazis.

El desembre de 1937 havia enviat una sol·licitud per una beca al DFG (Fundació Alemanya per la Investigació Científica), estretament controlada pel nazisme, que anava acompanyada d'un informe en el que es deia que "Totes les investigacions a Àustria demostren que el Dr. Lorenz és impecable en tots els aspectes. No és políticament actiu però a Àustria mai no va amagar que aprovava el Nacional Socialisme [...] Tot està en ordre també sobre la seva ascendència Aria." Tela. Lorenz va obtenir la beca i d'aquí ja va ascendir a posicions més importants als centres d'investigació del III Reich. Potser tot això justifiqui l'aproximació al nazisme -com va fer tothom que volia sobreviure a Alemanya en aquella època- però no la seva plena implicació posterior.

Després que tot això sortís a la llum, l'any passat la Universitat de Salzburg va retirar a Konrad Lorenz el títol de doctor Honoris Causa pel seu passat nazi. Em pregunto si hi haurà alguna veu que demani que també se li retiri el premi Nobel de Medicina que va rebre el 1973.

Bon birding!


Nota: a la mateixa Wikipedia s'expliquen força bé algunes de les coses aquí esmentades però on podeu trobar força material és a "Biologists under Hitler" de Ute Deichmann, on s'expliquen molts casos de cientifics, diguem-ne, encara més convençuts per la causa nazi.

domingo, 19 de junio de 2016

Bosqueta vulgar per a principiants

En els cursos m'adono que hi ha una sèrie d'ocells que passen desapercebuts pel principiant. Per alguna raó hi ha algunes espècies en les que el que comença a mirar ocells no hi cau que els pot trobar. Normalment, són ocells que no s'esmenten mai en els entorns d'ornitologia diguem-ne populars, com pot passar amb les mallerengues, merles i pit-rojos, malgrat que precisament algun d'aquests ocells desconeguts poden ser abundantíssims.

Per mi, un cas paradigmàtic en aquest sentit és la bosqueta vulgar; hi ha llocs que està a petar d'aquest ocell i en canvi, molts principiants no l'han vist mai o el comencen a descobrir quan ja s'està acabant la temporada (gairebé com ara, hauria d'haver escrit aquest article fa un mes!). És cert que aquest ocell té un problema: és un dels nostres migrants més tardans i quan mosquiters pàl·lids, tallarols de garriga, rossinyols i altres ocells estivals ja fa temps que han arribat i estan on fire cantant, aparellant-se i fent nius, llavors comencen a caure les bosquetes.

Doncs bé, unes quantes notes per tal que no se us passi per alt aquest ocell si no el teniu controlat. Pel que fa a les característiques globals d'identificació, mireu-vos la guia, que ho explicarà molt millor que el que jo pugui dir aquí però us dono unes notes a partir de l'experiència que tinc amb gent que veu la seva primera bosqueta vulgar.

1.- El primer cop que la veus et penses que és un mosquiter, i en menor mesura una boscarla o un tallarol. Llavors navegues una mica per les pàgines on són aquests bitxos i, misteriosament, la bosqueta se't passa per alt. Jo diria que la primera impressió que obté qui no l'ha vist mai és la d'un mosquiter sospitosament pujat de groc. Després ja veuràs que l'estructura del cos es força diferent, molt més semblant a una boscarla (Acrocephalus) però primer et semblarà un mosquiter força groc amb un caparró i un bec que no acaben de quadrar. Això del pujat de groc ja no val tant després de la cria, quan als adults ja se'ls ha desgastat el plomatge i els joves mostren un plomatge més anodí.

El company Raül Aymí m'ha proporcionat aquestes tres bones fotos de bosqueta vulgar. Fixeu-vos que en aquesta primera que l'ocell és de coloració bastant més apagada del que esmento al text: és un ocell adult després de criar amb el plomatge desgastat. Els altres dos són ocells de primavera on el color grogós de les parts inferiors és més patent. Observeu l'estructura del cap i el bec, força diferents d'altres sílvids. (Foto: Raül Aymí)

(Foto: Raül Aymí)

(Foto: Raül Aymí)
2.- El cant no s'assembla en res a cap mosquiter. És de l'estil barbusseig de tallarol capnegre, tallareta cuallarga i similars però se'l distingeix perfectament (bé, quan ho dic al camp amb l'ocell en directe, la gent es fot a riure quan escolta la paraula perfectament). 
Escolteu primer el cant en gravacions oblidant-vos d'intentar memoritzar la lletra, és a dir, la melodia o la successió de notes perquè constantment fa combinacions diferents. Escolteu la veu, l'estil, el to, el "rotllo" interminable que sembla que no s'acabi mai..

Una cosa que us pot servir és una frase que sol emetre en mig del cant que s'assembla al reclam "chrrrt... chrrrt..." del pardal (no el "txirp!" típic), tirant una mica a pardal xarrec a les meves oïdes. Al principi, et pot servir el truc de sentir un cant de barbusseig on de cop s'hi sent un pardal.

Podeu escoltar un bon exemple del cant en una gravació de Jordi Calvet al xeno-canto accessible des del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya

3.- Li agraden zones amb molta bardissa, seques, assolellades, caloroses o també en bosc de ribera però assolellat i molt, molt, embardissat. Busqueu-la també en llocs degradats, marges de polígons industrials, descampats, terres de ningú... L'alçada i la humitat no li agraden.

4.- Arriba tard i marxa aviat. A finals de juliol ja plega i durant l'agost ja està migrant, per pràcticament desaparèixer amb rapidesa la primera quinzena de setembre.

Així que, un consell-resum per si no teniu apamat aquest ocell:

Pareu l'orella quan escolteu un cant embarbussat que sembla que no para de xerrar, mireu si qui l'està cantant és un "mosquiter" amb el groc pujat de to i fixeu-vos sentiu que el cant sembla que pari un moment i s'hi coli un reclam de pardal. Tot això protegit amb gorra i crema solar perquè segurament us estarà caient una bona solana a sobre...

Bon birding!

lunes, 13 de junio de 2016

Nius d'orenetes

A Catalunya tenim 5 espècies d'orenetes: vulgar, cuablanca, cua rogenca, de ribera i roquerol. Les quatre primeres són espècies estivals que passen l'hivern al continent africà i retornen a Europa a la primavera mentre que el roquerol és un campeón que té els nassos de passar també l'hivern entre nosaltres capturant els pocs insectes aeris que queden a les nostres latituds. Sempre he pensat que aquest ocell té molt de mèrit. Quants mosquits, mosquitets i mosques veus a l'hivern? Doncs ells els troben i sobreviuen. Bravo pels roquerols!

A la família de les orenetes, els hirundínids, hi ha una cosa interessant d'estudiar; em refereixo al tipus, material i forma com construeixen el niu. En aquest grup d'ocells: diga'm com fas el niu i et diré qui ets perquè cada espècie el fa amb unes característiques determinades que tenen a veure amb el seu origen evolutiu.

L'oreneta de ribera, com molts altres hirundínids del món però sent l'única que ho fa així a Europa, excava una galeria en un talús de sorra on al final hi fa una ampliació per fer-hi la pròpia cambra del niu; talment com l'abellerol o el blauet, espècies amb les que no hi està gens emparentada, òbviament. Els estudiosos de l'evolució del comportament diuen que en els hirundínids aquest és el primer comportament de nidificació que hi va haver. L'oreneta de ribera, per tant, és la nostra oreneta més primitiva.

Curiosament, es pot acostumar l'oreneta de ribera a utilitzar caixes niu. Bé, més aviat colònies niu, com fan a molts llocs del Regne Unit. És impressionant veure els "hotels" per orenetes de ribera que han arribat a fer en moltes reserves britàniques. Autèntiques obres d'enginyeria per orenetes de ribera! I ja que les fan, posem-ho fàcil per poder anellar els pollets! Teniu aquí un parell d'imatges i en podeu trobar moltes googlejant però en aquest enllaç hi teniu un interessant article de la BTO.

No sé com es deu dir "hotel de luxe" en llenguatge hirundínid, però segur que la descripció es correspon amb aquesta colònia artificial del Regne Unit.
 
Una delícia per als anelladors! L'interior de la colònia amb els nius fàcilment accessibles per anellar els pollets en massa. Un somni!
El roquerol i l'oreneta vulgar, en canvi, fan niu de fang amb forma de tassa. El del roquerol és una mica més petit i simple, mentre que el de l'oreneta vulgar és una mica més profund i robust. Un cop feta la tassa del niu, encoixinen el lloc on pondran els ous amb algunes herbes o plomissol. Una característica també curiosa del niu d'oreneta vulgar és que sempre el fa en llocs coberts com poden ser graners, coberts, porxos, trasters, garatges i altres llocs humanitzats que reprodueixen les condicions d'una cova natural. 

Si teniu la sort que les orenetes triïn el vostre porxo o traster per criar aprofiteu per mirar com els peixen, com els polls es donen cops de colze (d'acord, d'ala...) per ser el primer a menjar i les anades i vingudes constants dels dos adults. O tres adults... perquè a vegades formen trios o parelles alternatives diverses... En ser un niu molt obert, l'observació de l'activitat és molt més fàcil que en les altres orenetes. I si el niu és al garatge o traster recordeu deixar sempre una finestra oberta!
Impecable foto de l'amic Jordi Bas que, com sempre, és capaç de captar alguna cosa més que un bon retrat. Els pollets d'oreneta, aliniats com a bons minyons, reclamen ansiosos el berenar... (Foto: Jordi Bas).

L'oreneta cuablanca és la que el gran públic ha vist més sovint però curiosament no sembla que en siguin conscients. Aquesta és l'oreneta que fa el niu als carrers, sota balconades, lleixes, sortints d'edificis i que ens anima les tardes de primavera i estiu amb les seves constants anades i vingudes mentre reclama "prrrr.... prrr..." sense parar. El niu és de fang com el de l'oreneta vulgar però tancat, amb una obertura d'entrada i sortida com si fos una caixa niu; això fa que el contingut no sigui visible però també és molt distret veure com els polls treuen el cap pidolant menjar als pares estressats en les seves anades i vingudes.


Oreneta cuablanca en niu artificial. Sembla que els agraden tant com els seus propis.
Suposo que molts sabeu de l'existència del Projecte Orenetes (www.orenetes.cat) en el que uns quants centenars de voluntaris censem cada any al voltant de 20.000 nius d'oreneta cuablanca a Catalunya i més recentment també a Balears i País Valencià. Òbviament, si vols saber més sobre aquesta oreneta, el Projecte Orenetes és el teu lloc. Hi  tens informació, dibuixos, pòsters i estadístiques dels resultats anuals que ajuden a comprendre com evolucionen les poblacions d'aquest ocell que, per cert, aquí encara estan saludables, al contrari d'Anglaterra, per exemple, on la BTO reporta una alarmant disminució de l'espècie.
Clatellada monumental de les poblacions d'oreneta cuablanca a Gran Bretanya durant els anys 80 i que sembla que en els últims deu anys està patint una segona estocada de mort. Terrible!

I l'última oreneta de la nostra fauna és l'oreneta cuar-ogenca, una autèntica joia que no em cansaré mai d'observar. És la menys freqüent de les nostres orenetes i cada vegada que en veig una em fa il·lusió tremenda però, a més, la bona notícia és que està en expansió, de forma que podem gaudir in crescendo de la seva observació. En força punts del nostre país és fàcil de veure regularment en aquesta època, des de localitats del Maresme, Alt Empordà, Baix Camp, Tarragonès, Priorat, Montsià... Feu un filtre de dades a www.ornitho.cat per saber on n'hi ha si voleu observar-la.

El niu de l'oreneta cua-rogenca és un niu de fang, com el de les orenetes vulgar i cuablanca però té una entrada tubular més treballada que l'ajuda a mantenir el contingut del niu menys accessible a predadors i altres bestioles amb males intencions. Realment, se'l treballa perquè aquesta galeria d'entrada, a més, està enganxada al sostre, de forma que el predador ho té difícil per colar-s'hi. Si no és un ocell, només ho podrà fer si arriba caminant de cap per avall per la pared... Té la mania de fer-lo sota ponts, en carreteres, autopistes i fins i tot grans infraestructures, sempre enganxat al sostre.

Els nius d'orenetes d'Europa (més els falciots) segons aclaridora il·lustració que podeu trobar al Projecte Orenetes (www.orenetes.cat).
I a tot això que hem explicat, que l'ornitòleg expert ja coneix, ens podem preguntar: PER QUÈ? Per què els nius d'oreneta són diferents segons les espècies? Hi ha alguna relació entre les tipologies de nius? Els nius reflexen algun parentiu filogenètic?

A la natura tot ha tingut lloc per un procés de pressió de la selecció natural, que ha jugat amb la variabilitat genètica de les espècies tant com ha volgut. I sí, efectivament, també ha tingut un paper important en la configuració dels nius d'oreneta per anar-les "obligant" a fer nius cada vegada més sofisticats per respondre millor a les pressions de la predació i altres causes de mortalitat.

Fa milions d'anys, les orenetes excavaven forats en talussos (com l'oreneta de ribera), i d'allí va eixir una branca que va començar a fer nius de fang en penyassegats (com el roquerol) o coves (com l'oreneta vulgar) però algunes van evolucionar tancant els nius per fer-los més segurs (oreneta cua-blanca) i altres ja van rematar-ho fent una galeria per dificultar encara més l'accés (oreneta cua-rogenca). Si esperem uns milions d'anys més potser en trobarem alguna que hi posarà alarma....

Bon birding!

Nota: si voleu profunditzar, vegeu també aquest article clàssic sobre l'evolució dels nius d'hirundínids "Evolution of nest construction in swallows (Hirundinidae): A molecular phylogenetic perspective" de Winkler i Sheldon.


lunes, 6 de junio de 2016

Identificació de cants amb "l'escolta profunda" de Don Kroodsma

He quedat gratament impressionat després de llegir una entrevista -que se m'ha fet francament curta- a Don Kroosma a la web del Cornell Lab for Ornithology. No podia ser d'una altra manera: Kroodsma és un dels grans en l'estudi dels sons d'ocells!

Anava a comentar-la i explicar-la al blog però m'he trobat que era molt difícil fer-ho i que per entendre les coses és millor llegir-les de primera mà, així que he agafat i l'he traduït d'una revolada per tal de satisfer la vostra curiositat, estimats lectors del blog...  Kroodsma diu algunes coses que no se m'havien acudit mai i ara em semblen totalment òbvies.

Kroodsma és un autor prolífic que ha escrit tant llibres científics que han fet grans aportacions al coneixement de la funció del cant dels ocells com unes excel·lents sèries de llibres divulgatius per aprendre a identificar cants.


I aquí teniu la versió catalana.

Aprendre cants d'ocells escoltant profundament: preguntes i respostes amb Don Kroodsma 
Aprendre a reconèixer els ocells d'oïda pot semblar molt difícil per al principiant però és una cosa que Don Kroodsma ha estat fent durant mig segle. Li hem preguntat a l'autor i expert en el cant dels ocells que ens expliqui com algú pot iniciar-se en aquesta habilitat essencial per al birding. Kroodsma ens aconsella començar frenant i prenent-se el temps d'escoltar els ocells com a individus.

Com podem començar a familiaritzar-nos amb els cants dels ocells?
Don Kroodsma: Suggereixo que ho feu de la mateixa manera que arribem a conèixer la gent. Suposa que et trasllades a una nova ciutat i vols saber qui és qui. Començaràs coneixent les persones una a una, començant potser amb el veí, i coneixent-lo de forma que rarament -o mai- el confondràs amb una altra persona. Llavors tu "aprens" la següent persona. No començaries en un auditori amb 100 persones juntes i anar corrents d'una a l'altra. Jo pregono que ens "identifiquem amb" els ocells més que només "identifiquem" els ocells.

Pot explicar-nos més què vol dir amb això de "identificar-nos amb els ocells"?
DK: Quan intentem identificar ocells sovint estem fent una llista i només compta l'espècie. Aquesta és una diferència molt important sobre la forma en la que jo m'aproximo als ocells. Jo escolto d'una manera en la qu ecada individu compta perquè cada individu és diferent; cada individu està dient una cosa diferent i és molt interessant escoltar-lo en aquesta mena de detall. Jo us diria que agafeu una espècie que ja conegueu, com una mallerenga o un pardal melòdic (Melospiza melodia) [que suggereixo que aquí podríem canviar per la merla o el pit roig]. Per una merla ala-roja (Agelaius phoeniceus) [canviem-la aquí per un simple rossinyol bord] podríeu seure al costat d'uns aiguamolls i observar individus concrets. A les meves guies Backyard Birdsong hi ha lliçons sobre com escoltar individus de moltes espècies.

Quin exemple posaries d'escoltar a individus?
DK: Un pardal melòdic té uns vuit cants diferents. En lloc de desenvolupar alguns truquets superficials per identificar un pardal melòdic, seu i escolta un individu i escolta com fa un cant particular una vegada i una altra; finalment, després de potser 10 a 20 repeticions canviarà a un altre cant. Així aprens com un ocell individual s'expressa ell mateix. Fas això amb un parell de pardals melòdics més i entendràs prou bé els pardals melòdics com per no confondre'ls mai més amb cap altra espècie. A mesura que escoltes els ocells en aquest nivell de detall -que jo anomeno "escolta profunda"- un rere l'altre arribes a conèixer aquella espècie i les seves variacions. El que fas és escoltar a un nivell diferent, els ocells un a un i llavors la identificació de "l'espècie" esdevé fàcil.

Les persones amb alguna formació o habilitat musical són millors fent escoltes detallades?
DK: Possiblement, però jo més o menys vaig fer algunes classes de piano quan era nen, però no faig música i això no és cap problema. Crec que és millor senzillament tenir "memòria auditiva", una habilitat per escoltar un so i reconèixe'l un altre cop o saber que és diferent d'algun altre.

Podem millorar la nostra memòria auditiva?
DK: Fer gravacions de so és una forma de fer-ho. M'encanta gravar perquè és com si l'ocell estigués posat sobre la teva espatlla cantant-te directament a l'orella. Llavors m'agrada mirar aquells mateixos cants en espectrogrames perquè crec que es pot dir que estic escoltant el so amb els meus ulls, que estan molt més ben ensinistrats que les meves orelles. Quan veig i escolto el cant al mateix temps, els ulls ensenyen a les orelles com escoltar i viceversa. També pots utilitzar paper i llapis per fer un esbós sobre el que l'ocell està fent amb el cant per trobar unes pautes en el cant: potser una llarga línia recta per un xiulet, o unes curtes línies barrades per un rateig, etc.; de fet, crec que ja fem això mentalment. Fent un esbós visual de la pauta reforça allò que escolten les orelles.

Has estat estudiant els sons d'ocells durant gairebé 50 anys, què és el que et va fer començar?
DK: L'estiu de 1968, el llavors director del Cornell Lab, Sewell Pettingill, ensenyava ornitologia a l'estació biològica de la Universitat de Michigan i em va demanar que gravés uns quants sons d'ocells per la Biblioteca de Sons Naturals del Lab (actualment la Macaulay Library). Tal com diuen, la resta és història! Fins i tot després de tot aquest temps, com més n'aprenem, més me n'adono que menys sabem sobre el cant dels ocells. Però al final, trobo que és immensament satisfactori seure en un lloc, potser amb els ulls tancats, i escoltar tot el que estant dient els ocells al voltant però no només per saber qui ho diu sinó també per saber, encara que sigui una mica, què estan expressant amb el seu cant.
------------------

Doncs després de llegir això m'han vingut al cap algunes idees. Realment no recordo haver fer gaire això d'escoltar repetidament un individu intentant trobar diferències entre els cants que va repetint però com que sóc un noi aplicat avui mateix he sortit ben d'hora a pardalejar i a les 6:30 del matí m'he parat a escoltar un tallarol de casquet que cantava a plena intensitat prop de Torre Marimon.

El primer problema que m'he trobat és que estaven tots els ocells del veïnat autènticament on fire, especialment rossinyols, merles i pit-rojos, cosa que feia força difícil aïllar el cant del tallarol. Potser he estat 10 minuts escoltant aquell individu i no he notat cap canvi substancial però quan he tornat a passar pel lloc, al cap de mitja hora, realment havia canviat l'estil, lleugerament més pausat i menys impetuós (fenomen habitual que es coneix com el "cant de l'alba").

Amb tot això he estat també buscant un niu de rossinyol que se'm resisteix des de fa dos dies. Veig els adults que entren amb becada (menjar al bec) en uns arbustos i surten amb el bec buit, senyal òbvia que hi ha un niu amb polls. Doncs bé, crec haver examinat cada branca d'aquells arbustos i no he trobat el punyeter niu... però el que vull comentar aquí està relacionat amb els sons.

El niu el vaig detectar escoltant el reclam de xiulet que fan la parella de rossinyol quan interaccionen, és un xiulet característic, net i clar. Sempre que escolto aquest xiulet em paro un moment perquè el rossinyol (possiblement la femella) li està dient a l'altre alguna cosa. I molt sovint és alguna cosa relacionada amb la cria o l'aparellament. En aquest cas li estava dient "ei, para de cantar que aquí hi ha un intrús prop del niu"Quan m'he acostat al niu també sentia, en aquest cas el mascle, fent un altre reclam, un "rooocc" característic que també vol dir una altra cosa, i que jo interpreto com una alerta de certa intensitat. En aquest enllaç de xeno-canto teniu una gravació en la que s'escolten els dos reclams que he esmentat aquí: http://www.xeno-canto.org/281401

Explico això perquè no deixa de ser una altra versió del que diu Kroodsma sobre la interpretació del llenguatge dels ocells que, en aquest cas, serveix per trobar el niu. O no...

Bon birding!