Necessitem milers d'anys per modificar la ruta migratòria d'un ocell?


Sovint pensem que els comportaments migratoris estan gravats amb lletres de foc als gens dels ocells migradors i que allò és gairebé inamovible o que serien necessaris molts anys per modificar-ho. També, tenim tendència a pensar que l'instint migratori ha necessitat molt de temps per desenvolupar-se, consolidar-se i esdevenir exitós. Realment és així? En quina escala de temps estem parlant? Uns anys? Segles? Milers d'anys? Milions...? Veiem alguns conceptes i alguns exemples.

Els ocells migrants ho fan segons una preprogramació genètica determinada. De la mateixa manera que els gens determinen les característiques físiques dels ocells, els gens també determinen el seu comportament. Per això un falcó es comporta com un falcó i una perdiu com una perdiu. Sona obvi, oi? Malgrat tot, un falcó inexpert és bastant menys eficaç en la caça que un falcó expert i una perdiu experta sap millor com escapar dels predadors que una perdiu jove. Per tant, reconeixem que hi ha una fase d'aprenentatge important sobre una base genètica.

Traslladant això al comportament migratori podem dir que un ocell migrador de llarga distància, posem per cas, un mosquiter de passa té programat en els seus gens com a mínim això:
  • Quan ha d'iniciar la migració
  • Quina direcció de vol ha de prendre
  • Els canvis de direcció que ha de fer
  • Quina distància ha de volar 
  • On ha de parar
Durant aquest vol hi haurà una sèrie de claus que li diran com ho ha de fer (el fotoperíode li indica quan començar, mentre que les estrelles, el camp magnètic terrestre i la ubicació del sol li indicaran la direcció de vol, etc.) i seguint aquestes claus acomplirà el seu objectiu d'arribar a la terra promesa i no morir-se de fred i gana.

Quan de temps han trigat els seus gens a "fixar" aquesta informació? Han trigat milers d'anys a saber que havia d'anar cap al sud sud-oest? I després baixar en una direcció més recta cap al sud? Generalment, tenim tendència a pensar que la "gravació" en els gens d'aquests comportaments ha trigat molt de temps i, en realitat, no és així. Hi ha un exemple de fa poques dècades, que ja és de manual, en el què es va poder comprovar un canvi de comportament migratori força ràpid.



Abans el tallarol de casquet era molt rar com a hivernant a Gran Bretanya però a partir dels 1980s es va començar a observar la seva presència més freqüent a l'hivern. Quan es van començar a tenir recuperacions d'anellament d'aquests ocells, es va veure que no procedien dels països escandinaus (la ruta migratòria en la que es troba Gran Bretanya) sinó de Bèlgica, sud d'Alemanya i Àustria, és a dir, d'unes regions que estaven a l'est i encara més al sud que Gran Bretanya. Es feia evident que de cop els tallarols de casquet d'aquestes zones havien canviat la seva ruta migratòria i havien passat a hivernar en un lloc molt diferent que la seva zona habitual a la Península Ibèrica.

Mapa indicant la ruta original dels tallarols de casquet cap a la Península Ibèrica i la nova ruta cap a la zona d'hivernada a Anglaterra, on aprofiten les menjadores en jardins a les que els britànics són tan afeccionats.
Les raons del canvi coincideixen amb l'increment de menjadores per ocells en els jardins britànics on, a més, s'hi va observar una sobtada arribada de tallarols de casquet que abans no existia, associat a que aquestes poblacions hivernants eren en zones urbanes i enjardinades. En altres paraules, els tallarols havien descobert les menjadores i, malgrat el fred, preferien passar l'hivern aquí perquè hi havia més menjar. Però... havien "après" això els tallarols i s'ho havien "dit" els uns als altres? Era un comportament après o genètic?

Per tal de saber si aquest nou comportament migratori tenia una base genètica (en contraposició a si era après o hi havia altres condicions que el motivessin, per exemple, vents predominants cap a Anglaterra que fessin fàcil migrar cap allí), Peter Berthold va capturar uns quants tallarols de casquet hivernants del sudoest d'Anglaterra, els va criar en captivitat a Alemanya i llavors va provar les seves preferències direccionals en condicions estàndard (per no allargar-me, això es prova registrant en quina direcció fan saltironets els ocells quan arriba l'època de migració i entren en l'estat anomenat "intranquil·litat migratòria"). Tan els adults capturats com la seva descendència indicaven una preferència cap a l'oest-nordoest, indicant que la seva nova ruta migratòria representava un canvi evolutiu que havia sortit en les últimes dècades i havia quedat gravat als gens. Un ocell que havia nascut només uns mesos abans, aïllat dels seus adults, intentava anar en direcció Anglaterra.

Aquest canvi va haver d'iniciar-se amb alguns individus que, equivocadament, tenien la tendència a anar a aquesta nova àrea de forma instintiva (és a dir, prefixada als gens). De fet això passa en molts ocells i és una causa important en l'arribada de rareses (en el cas dels passeriformes. En trobar condicions adequades, aquests individus van sobreviure més que els que segueixen la ruta migratòria habitual, al sud d'Espanya possiblement perquè la distància és més curta, el subministre d'aliment més constant i, a més, podien tornar abans a Alemanya i agafar els millors territoris. Aquests individus devien tenir més èxit reproductor, produir més descendència amb la nova ruta migratòria marcada en els seus gens que, al seu temps, sobreviuria més, tindria més descendència, etc., etc. És a dir, en unes quantes generacions, havien arribat a dominar els nous gens i això quedava prefixat. Curiosament, els tallarols de casquet nidificants a Gran Bretanya continuen migrant cap al sud de la Península Ibèrica i Nord d'Àfrica (només hi ha una recuperació hivernal d'un individu nidificant a Anglaterra). Un estudi demostra que els ocells de les àrees hivernants britàniques arriben abans que els que hivernen a España i tenen una probabilitat 2,5 vegades més gran d'aparellar-se amb un individu amb el mateix comportament que a l'atzar. A més, aquests ocells s'estableixen en millors territoris a Alemanya i fan niuades més grans que els altres (Bearhop et al., 2005).

Els anomenats "episodis de selecció" (selection events) també produeixen bons exemples per estudiar els canvis genètics forçats de comportament migratori. Així, el mal temps a centre Europa durant la tardor de 1974 va produir una autèntica massacre entre els migrants més tardans de les poblacions d'hirundínids (és a dir, els individus que estaven trigant més a marxar i encara eren a Europa), amb milions de baixes en les seves poblacions. Els efectes d'aquesta mortalitat selectiva van ser perceptibles durant uns quants anys i el què els ornitòlegs observaven és que la migració acabava abans a la tardor que en els anys anteriors a aquest episodi. Aquest canvi era força evident en l'oreneta vulgar però també en l'oreneta cuablanca i l'oreneta de ribera (Gatter 2000).

Altres exemples de canvis migratoris detectables a escala vital humana es poden trobar al famós llibre de Ian Newton "The Migration Ecology of Birds" en el capítol 20 "Evolutionary aspects", on al final hi ha una taula amb dotzenes de casos d'estudi.

En l'última glaciació, fa només 15.000-12.000 anys Europa estava coberta de gel perpetu fins una latitud una mica per sota de Paris, el clima a Catalunya devia ser com el d'Escandinàvia i el Sahara no era un desert sinó una savana humida, així que tots aquests ocells que ara tenim catalogats com a grans migradors no ho devien ser gaire (o gens). Amb la retirada dels gels, aquests ocells devien anar colonitzant els nous territoris que es feien habitables cada vegada més al nord però amb el problema que en l'estació freda havien de tornar a marxar, generant-se un comportament migratori cada vegada de major distància.

A més, anava apareixent una zona inhòspita de sorra que s'anava fent més gran progressivament, posant a prova la capacitat de l'evolució i la selecció natural per fer aparèixer nous comportaments i estratègies de supervivència, a més de fer que l'estudi del fenomen de la migració sigui, senzillament, apassionant.

Bon birding!


Bibliografia

Bearhop, S., Fiedler, W, Furness, R. W., Votier, S. C., Waldron, S., Newton, J., Bowen, G. J., Berthold, P. & Farnsworth, K. (2005). Assortative mating as a mechanism for rapid evolution of a migratory divide. Science 310:502-503.

Gatter, W. (2000). Vogelzug und Vogelbestände in Mitteleuropa. Wiebesteim, AULA-Verlag

Newton, I. (2009). The Migration Ecology of Birds.






Comentaris

  1. Vaja, confirmat que ens queda moltíssim per aprendre, com si no ho sabéssim prou.
    Ara, el que sí que hé après és que les menjadores no són tan insignificants com sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Màrius, les menjadores no tenen res d'insignificants i el cas aquest ho demostra bé.

      Elimina
  2. M'ha semblat molt interessant, moltes gracies, excel·lent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. En el blog tampoc puc enrotllar-me molt i si hi estàs interessat, els articles que cito expliquen coses realment sorprenents.

      Elimina
  3. Molt interessant! Em plantejo aquest tipus de qüestions quan veig observacions d'espècies suposadament estivals en ple mes de desembre.
    Miraré de trobar els articles i fer-hi una ullada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si consultes a Ornitho veuràs que fins aquests dies s'estaven veient orenetes als Aiguamolls i altres llocs. Segurament amb el fred que ha fet de cop s'han mort o han marxat de cop però si hagués fet un hivern bo i haguessin resistit, haurien ocupat territori abans que les que han de tornar d'Àfrica, haurien criat més i millor i aquest comportament s'hauria anat generalitzant en molt poquets anys si els hiverns haguessin continuat així. Això sí, el primer hivern que fes fred de cop... adéu andreu...

      Elimina
    2. Ja ho he vist ja, de fet el diumenge tot fent el SOCC me'n vaig trobar una!

      Elimina
  4. Molt interessant. M'ha encantat llegir-lo.
    Sempre miro de descobrir aquests canvis, i és cert que (potser és una sensació meva) l'any després d'una tardor freda, per molta calor que faci, els transaharians semblen marxar abans.
    Salut!

    http://bojosperornitologia.blogspot.com.es/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és una possibilitat. De tota manera, aquestes coses només es poden saber amb dades concretes i per això són tan útils els projectes de ciència ciutadana. Els britànics ho han sabut gràcies als seus equivalents SOCC i Ornitho, o sigui que hem de prendre'ns en sèrio això de col·laborar en tots aquests projectes.
      Gràcies pel comentari.

      Per cert, molt interessant l'entrada en el teu blog sobre la predicció ornitològica/meteorològica. Realment, les llevantades en plena migració són una mina. Recordo un dia amb llevantada al Remolar, que no vaig poder sortir de l'aguait per la pluja, en 2 hores vaig detectar més de 60 espècies sense moure'm d'allí dintre. Entre les espècies que vaig veure, a més, hi havia algunes de "punt vermell" a l'Ornitho :-)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars