CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

diumenge, 8 de novembre de 2015

Un ocell nacional per Catalunya

Sempre m'ha agradat que molts països tenen el seu ocell nacional, estatal o regional i fins i tot local. No crec que incideixi gaire en la pràctica de cara a la conservació o estudi de l'espècie, tot i que hi ha algun exemple en què l'ocell singular en qüestió ha estat objecte d'alguna mesura de protecció que potser hagués estat més difícil de dur a terme.

És curiosa la història de l'ocell nacional americà, l'àguila marina americana (Haliaeetus leucocephalus), per cert molt malt traduïda en molts documentals i llibres com "àguila calba", tant en català com en castellà. En anglès es diu Bald Eagle que vol dir àguila de cap blanc, ja que "bald" en anglès antic, quan es va posar el nom a l'ocell, vol dir blanc, vistós o destacat però no calb.

Realment, aquest imponent ocell va néixer per ser ocell nacional. Quina majestuositat!
Aquest ocell va ser declarat ocell nacional per una curiosa història. Quan els EEUU es van independitzar d'Anglaterra, el 4 de juliol de 1776, els pares fundadors de la pàtria (Franklin, Jefferson i Adams) van rebre l'encàrrec del congrés de fer un segell dels EEUU. Però sembla que els pares fundadors no eren gaire bons dissenyadors i el congrés els va tombar les seves propostes i van fer l'encàrrec a un comitè que va estar més ficat en la tasca. Tot i així, aquest comitè va proposar una espècie d'àliga més petita i poca cosa (no sé quina espècie) que no va agradar al secretari del congrés, Charles Thomson, que la va substituir per un cacho àliga marina d'un parell de nassos que feia més per un país que ja naixia amb l'objectiu de ser una gran potència al món. Això que va agradar més al Congrés i finalment la va aprovar. Visca!

Circula la llegenda urbana que Benjamin Frankin va advocar per tal que l'au nacional dels EEUU fos el gall dindi (quin mal gust!), cosa que jo sempre m'havia cregut, però preparant aquesta entrada al blog m'he assabentat que no hi ha cap document que avali la preferència d'aquesta gallinàcea per part de Ben Franklin. Corre una carta atribuïda a ell on defensa el gall dindi però ara es diu que no és autèntica. Sembla, però, que en una carta a la seva filla ve dir que l'àguila marina era un ocell de "caràcter moral dolent" (?). Sembla ser que es referia a que sovint menja carronya en descomposició de peixos morts a les ribes dels rius. Home, menjar un peix podrit no és gaire agradable però que per això hagis de tenir un "caràcter moral dolent"...

Malgrat el seu estatus d'ocell simbòlic per al país, l'àguila marina americana va passar de tenir 100.000 parelles aproximadament a finals de del segle XIX a només 400 parelles durant els 1960s en tot EEUU. A punt de l'extinció!

En l'època en què un servidor viatjava bastant per feina a l'estat de Utah em va cridar l'atenció que allí també tenien un ocell estatal (State Bird). A Utah l'ocell estatal és la gavina de Califòrnia (Larus californicus) i cosa que no deixa de ser curiós que haguessin triat un ocell que porta el nom d'un altre estat. La història és que quan els mormons -colonitzadors i fundadors de l'estat- es van establir al què ara és Salt Lake City, hi va haver una terrible plaga de llagostes que estava destruint les collites mentre els colons no podien fer res més que mirar-s'ho desesperats però llavors, providencialment, van arribar milions de gavines que van cruspir-se gran part de les llagostes i es va salvar prou collita com per què la cosa no fos un absolut desastre. No cal dir que després els ornitòlegs, que no poden dir només "gavina" van intentar esbrinar quina espècie concreta de gavina va ser i van dictaminar que la gavina en qüestió era la gavina de Califòrnia. Els mormons, agraïts sobremanera, no tenen inconvenient a adoptar com el seu ocell estatal aquest ocell que porta el nom d'un altre estat.
David Lindo, demanant el vot dels britànics per escollir el seu ocell nacional. Una apel·lació al patriotisme per una bona causa...
Gran Bretanya, malgrat la llarguíssima tradició al birdwatching del país, no tenia ocell nacional. Ha estat David Lindo, popular ornitòleg mediàtic conegut com The Urban Birder, qui va impulsar un procés de votació en el què han participat més de 200.000 persones. Els votants han escollit el pit roig, ocell extremadament conegut a Gran Bretanya, molt popular, molt proper i, per què no dir-ho?, la mar de simpàtic entre el gran públic. Ara, també haig de dir que no l'acabo de veure amb la majestuositat necessària per ser un ocell nacional... No vull dir que sempre hagin de ser rapinyaires potents i altius; a Guatemala tenen el Quetzal i em sembla una magnífica opció. Però el pit roig, home, és mono. Però en qualsevol cas millor això que res!
I què passa amb Catalunya? Molaria tenir un ocell nacional! Tenint en compte que per aquestes contrades del sud d'Europa això no s'estila gaire, no estaria de més que fóssim pioners a designar el nostre ocell nacional, així que llanço la proposta a l'aire per tal que pensem a posar-nos-hi. Sé que algun company meu de l'ICO ja li barrina la idea pel cap. Penso que seria també una bona excusa per portar el coneixement dels ocells al gran públic.

Votació popular a partir d'una pre-tria i proposta posterior al Parlament de Catalunya per fer-ho oficial? Ens hi posem? Mola?

Bon birding!


32 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ja ja ja! Sabia que aquesta entrada despertaria passions! El trencalòs és un molt bon candidat... però segur que n'hi ha més...
      ;-)

      Elimina
    2. També m'agrada l'idea del Trencalòs, i en segon lloc, l'Astor i la Marcenca.

      Elimina
    3. El trencalòs és un candidat popular pel què veig. En el Facebook també me l'han suggerit però et dic el què he dit allí fent d'advocat del diable, com Ben Franklin amb l'àguila americana: El trencalòs? Un carronyaire que fica el cap en la carronya i s'empastifa de sang? I practica el caïnisme: el pollet gran mata el petit quan neix...
      A menys que la posta només fos d'un ou, tots els trencalossos que veus han matat el seu germà! No sé si aquest bitxo serà molt popular quan el gran públic se n'assabenti.
      Jejeje....

      Elimina
  2. uix..jo els trobo tots molt agressius....a part que els hàbits familiars del trencalòs efectivament són poc exemplars :-)
    A mi l'ocell triat pels britànics em sembla perfecte...és simpàtic, tothom el coneix , etc, que estigui ampliament distribuït (així ningú no es queixarà que els oblidem a ells o la seva comarca), etc...
    Jo preferiria una mallerenga (la carbonera per exemple) o potser l'oreneta

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta anar fent d'advocat del diable...
      Vols dir un ocell comú? No semblarà massa vulgar? A més, una espècie presa... aquests ocells tenen un 80% de mortalitat el primer any i viuen 2-3 més de mitjana; potser els catalans ja hem rebut prou castanyes a la història per ara escollir un símbol que sigui maco i delicat però pringadillo...
      El què dic, m'encanta fer d'advocat del diable. jejeje...

      Elimina
  3. I per cert, no de forma oficial però per tradició en heràldica, etc., l'ocell que en certa manera es considera el símbol nacional d'Espanya és l'Àguila Imperial Ibèrica. No podia ser d'una altra manera!

    ResponElimina
  4. I la gavina corsa? Prou representativa pero en contra te que la familia de les gavines es gran i dificil distingir pel public en general. De totes maneres la foto del trencalos es tant extraordinaria que es facil oblidar-se de la resta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També és una molt bona opció... inconvenients: hem perdut la 1a plaça de la colònia més gran del món (ara és al país valencià), s'alimenta principalment gorrejant peix dels vaixells de pesca i hi ha un partit polític que té com emblema la gavina... (i estic segur que la gent veuria aquest últim punt com molt determinant!).
      O sigui que ja veus, es podria fer un debat sobre el tema de l'ocell nacional a escollir!

      Elimina
  5. Això de l'àguila marina americana, anomenada popularment com a "àguila calba"... em van explicar, que provenia dels antics que vivien a Amèrica. Quan la veien volar i observaven el cap blanc, es pensaven que no hi tenia plomes i d'aquí el nom de "calba". (Encara que no se si és del tot cert)
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho havia sentit això. El què jo he llegit, en diverses fonts, donen per fet que ve de l'anglès antic on bald vol dir blanc o vistós. En qualsevol cas, no és calba...
      Salut!

      Elimina
  6. Una iniciativa molt interessant. Com que veig que digui el que digui, alguna cosa diràs en contra, doncs diré varies opcions xD. La opció del Trencalòs m'agrada molt. Tot i els arguments en contra que has dit, l'aspecte quasi místic d'aquest ocellot, i el seu comportament, són aspectes que cridarien tant l'atenció, que seria un símbol que calaria ràpidament en la ment dels no pajareros.

    Si haguéssim de seguir el model britànic del pit-roig, jo em decantaria pel cargolet, un ocell que podem trobar pràcticament per tot el país, amb un nom i un aspecte "monus", i amb un cant fàcil de sentir i identificar, cosa que el farien ser un símbol proper i accessible a la població.

    Després tenim la polla blava amb els seus colors blaugranes. Ho sento pels pericos, però som majoria xD

    La llucareta també es una opció interessant, no? Amb aquest nom que sona molt català, i amb Catalunya com un dels principals i pocs llocs on es localitza l’espècie.

    I per últim...el pela-roques, només vist als paissatges més espectaculars de Catalunya, o sobre els murs de pedra de les cases pirenaiques.

    Que opines Abel? ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones opcions totes. Els arguments en contra del trencalòs eren per tocar els nassos, realment jo el tindria també en la meva llista de preferit.
      Respecte els altres, la veritat és que com ocell nacional tenir un ocell petit no m'excita gaire tot i que haig de dir que sóc molt fan de la llucareta, donat que és l'únic endemisme europeu continental i precisament la tenim nosaltres, unes quantes muntanyes a la península, els alps i algun lloc d'Itàlia.
      La polla blava té un petit problema: el nom. Quan això estigués a l'abast del gran públic, el catxondeo seria important :-)
      Per tot el què va dient la gent (Facebook inclòs), no sé, crec que el trencalòs té molts números. Ara, quan això es posés a l'abast de tota la gent no birder, la sorpresa podria ser majúscula.
      Ho sabrem quan avancem en això! El què està clar és que hi haurà d'haver una pre-tria de, p.ex., 10 espècies i fer eliminatòries a partir d'aquí.
      Salut!

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
  7. Hola Abel i companyia
    Ara direu que estic un xic sonat però ………….,jo voto per una parella =
    La gralla de bec groc i La gralla de bec vermell, dos ocells que cerquen les muntanyes del nostre país i que a més a més són els colors de la senyera i del nostre petit país.
    Salutacions a tots/totes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els dos bitxos són interessants però tenir una parella d'ocells nacionals, no sé... quan arribi el moment serà qüestió de proposar-ho...
      Salut!

      Elimina
    2. La Gralla també és l'instrument musical de primer ordre en les nostres tradicions :)

      Elimina
    3. La gralla és a l'escut de Granollers

      Elimina
  8. A veure, l'opció del trencalòs es molt forta...Pero jo estic amb el Pancho, m'agradaría molt que fos el pelaroques... Molt de muntanya, com la majoria dels catalans!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, el pelaroques mola molt i té molt de mèrit ser insectívor a tanta alçada en un hàbitat tan inhòspit. Arguments en contra: no se me n'acudeixen gaires... ;-)
      Tot i que jo tiro més per ocells d'origen tropical o càlid, alegres: abellerol, gaig blau, puput, oriol...

      Elimina
  9. Si ara mateix fas una volta per internet potser el candidat més ferm és el mosquiter de doble ratlla ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mhhh... mira que m'electritza el rossinyol quan el sento per primera vegada cada primavera, m'encomana alegria de viure però com a ocell nacional, no sé. És una opció... :-)

      Elimina
  10. Oriol, no tinc cap dubte...que a mes te un nom ben català, esta al santoral i tot. Era barceloní si no m erro. Santo Josep Oriol. A mes, te gracia, viatger, transnacional, cosmopolita, com tot nacionalisme ben entes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo estic per ocells d'aquest estil també. L'oriol és un boníssim candidat. A veure...

      Elimina
  11. El blauet tambe seria un bon candidat, simpatic, maco i a mes depredador, petit pero implacable.

    ResponElimina
  12. Jo em decantaria més per la llucareta (endèmic europeu i amb un nom eufònicament preciós) o el cargolet, popularment conegut al Maresme per ull de bou. Al fil d'aquest tema tan interessant, he recordat que un amic meu es va dedicar a recollir els animals que apareixen a les banderes i que, a vegades, tenen relació amb ser l'animal o l'ocell nacional (em ve al cap Uganda i la seva espectacular grua coronada...). Aquest és l'enllaç: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Flags_with_animals?uselang=ca

    ResponElimina
  13. https://commons.wikimedia.org/wiki/Flags_with_animals
    Millor aquesta adreça...

    ResponElimina
  14. Sí, jo tinc debilitat per la llucareta i no havia caigut que el nom és eufònicament molt bonic. He mirat l'enllaç que dius a les banderes i és força curiós. Sorprèn la quantitat de banderes amb àguiles, incloent-hi la de "Spain under Franco"!

    ResponElimina
  15. El pàjaru oficial de Catalunya és el gamarús (Strix aluco) sense que ningú l'hagi votat és l'adjectiu adquat a la majoria absoluta dels conciutadans entre els quals m'hi incloc. Encara que el seu crit el posin a les pel·licules de por és una bèstia d'allò més entranyable.

    Uh uuuuu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si això que se'ns aplica lo de gamarús a tots va amb segones intencions polítiques però avui, precisament avui, sembla bastant escaient... Jajaja! Potser és veritat que és l'ocell idoni per Catalunya.

      Elimina