Qui canta amb aquest fred?

Aquests dies d'hivern no escoltem gaires ocells cantant. La majoria han deixat completament d'emetre el seu cant, altres canten molt poc, només ocasionalment, i, això sí, hi ha algunes espècies que continuen cantant a ple pulmó.

Sabem que el cant dels ocells té dues funcions principals. Només canten els mascles i la primera finalitat del cant consisteix a anunciar la possessió d'un territori que l'ocell està disposat a defensar a capa i espasa davant d'altres individus de la seva espècie. El cant que als nostres oïdes és melodiós, bonic i encisador és, en realitat, una amenaça per als altres mascles. Però el cant té una segona funció, que no és altra que la d'atraure les femelles, així, mentre per un cantó l'ocell està dient "no t'acostis, que aquest territori és meu" per l'altre s'està dirigint a les noies del barri intentant seduir-les.

A l'hivern molts ocells deixen de ser territorials, congregant-se en grups més o menys nombrosos. Poden ser grans estols, com els pinsans, o grups formats per múltiples espècies, com els estols mixtos de mallerengues. En aquest context, no tindria sentit continuar cantant ja que el grup es mou junt, sense que hi hagi cap territori per defensar per part de cap dels seus components. No només deixen de cantar sinó que moltes vegades els "desapareixen" les neurones de la zona cerebral del cant (es volatilitzen, com el fuet...). A la primavera tornaran a néixer més neurones en l'àrea del cant i l'ocell tornarà a cantar; és a dir, molts ocells no només deixen de cantar sinó que perden completament la capacitat del cant. Senzillament, no tenen les neurones que els ho permeten fer. Això és el que es coneix com a neurogènesi, una capacitat que s'està estudiant per les aplicacions que pot tenir per guarir malalties neurodegeneratives en humans. Quina és la raó de la desaparició de les neurones? No ho explicaré perquè no és el tema d'aquest article però us donaré una pista: els ocells volen.

Doncs bé, tornant a les funcions pràctiques de cantar o no cantar, és interessant veure que, en canvi, sí que hi ha espècies que continuen cantant durant l'hivern. Tenim dues espècies molt properes que ho fan. En refereixo al rossinyol bord i al pit-roig. Quan anem per la vora de rius i rieres, continuem sentint, per bé que en menor intensitat, el cant simple, gens melòdic i avorrit però potent del rossinyol bord, que continuarà mantenint el seu territori durant l'hivern. Possiblement -és una suposició semi-comprovada- aquests mascles que sentim cantar són individus que romanen a l'hivern a la seva àrea de nidificació mentre que les femelles hauran fet migracions de curta o mitja distància a zones més temperades. En moltes espècies, els mascles tenen tendència a romandre al territori a l'hivern mentre que les femelles són més migradores.

El pit-roig, l'ocell que no para mai de cantar (Font: Wouter's Wildlife Photography)

Però un cas diferent és el del pit-roig perquè, sí, els pit-rojos continuaran cantant durant l'hivern però aquests sí que en la seva immensa majoria no seran ocells locals sinó que seran individus procedents del nord, fins i tot de distàncies molt llunyanes. Trobarem pit-rojos territorials en jardins urbans, tarongerars, marges agrícoles o conreus d'avellaners, per citar només alguns exemples d'hàbitats on els pit-rojos rarament hi crien.Tindrem per tant, una gran quantitat de pit-rojos procedents de la resta d'Europa mantenint territori a casa nostra i cantant per defensar els territoris hivernals de nova possessió. La població catalana d'uns 2 milions de pit-rojos nidificants, es veu incrementada en més de 1 milió de nous pit-rojos, totalitzant més de 3 milions d'ocells a l'hivern.

Doncs bé, aquests ocells mantindran territoris hivernals però amb una característica molt curiosa. No seran territoris com els de la primavera, que contenen un àrea vital on la parella fa la major part de la seva vida, tot i que surten sovint a alimentar-se fora, sinó que seran territoris com a màxim la meitat dels de primavera (a vegades encara molt més petits, de només uns metres). Això els obliga a alimentar-se sovint fora d'aquest espai del que reclamen propietat. Els veurem cercant aliment al seu territori però també en zones comunes on hi pot haver altres individus a prop que, això sí, mai formaran grups. Fins i tot aquí, en aquestes zones comunitàries, quan un individu s'acosta massa a un altre és foragitat immediatament. També les femelles mantenen territori, o sigui que des de la tardor fins la propera època de cria, els simpàtics pit-rojos portaran una vida solitària, mantenint les distàncies amb qualsevol altre pit-roig i seran completament intolerants amb qualsevol altre individu del seu mateix sexe o de l'oposat. Que avorrits...

Hi ha un llibre clàssic, The life of the Robin, de David Lack, publicat l'any 1943 on l'autor feia una exploració de tots els aspectes de la vida del pit-roig d'entre els quals sobresortien els seus descobriments sobre la territorialitat i agressivitat d'aquest ocell. David Lack va veure que els pit-rojos no toleraven la presència d'altres individus, foragitant-los només veure'ls; llavors va fer una sèrie d'experiments molt interessants, primer va col·locar un pit-roig dissecat en un territori i observava com el propietari es llençava sense pietat sobre ell, arribant a destrossar-lo. Després va comprovar que si posava imitacions més burdes d'un pit-roig (un nino de peluix, una figura, etc.), el pit-roig del territori es llençava agressivament sobre aquest penós "intrús". Al final, col·locava una simple bola de cotó pintada del color carbassa del pit-roig i també era atacada sense pietat! Llavors va fer experiments pintant la taca taronja d'un altre color en els pit-rojos dissecats, els peluixos, les boles de cotó i, ooopsss, els pit-rojos passaven completament d'ells. Això demostrava dues coses:
  1. El pit-roig és sumament territorial i agressiu i no tolera altres individus quan no toca.
  2. Allò que dispara l'agressivitat és la taca taronja del pit, constituint l'estímul concret que dispara el seu instint. Això va ser de molt interès per l'estudi de l'instint que van dur a terme els pioners de l'etologia, com Niko Tinbergen.
Si tens un pit roig dissecat per casa que no t'importi que te'l destrossin, senzillament deixa'l al territori d'un pit-roig. (Font: Daily mail)
El gran clàssic dels anys 40 de David Lack sobre la vida del pit-roig. Una reverència, si us plau.

La pregunta que llavors ens fem és: per què? Per què els pit-rojos són tant territorials? Per què ho són tot l'any? El fet que siguin molt territorials pot ser comprensible; és fàcil pensar que el tenir un territori de propietat per aparellar-se, alimentar-se, fer niu, etc. té avantatges però... i a l'hivern? Per què necessiten un petit territori que no els dóna per viure i que els obliga a alimentar-se fora molt sovint? Per què han de perdre temps i energies cantant des de l'alba a la posta de sol? Són simplement uns animals patològicament agressius?

A la natura tot ha de tenir la seva explicació. Si els pit-rojos són territorials a l'hivern és perquè n'obtenen algun avantatge. Això no vol dir que el comportament contrari (com fan molts altres ocells que perden la territorialitat i s'ajunten en grups) no sigui també avantatjós. Senzillament, són dues estratègies diferents per sobreviure i el més important és que l'estratègia escollida sigui executada correctament.

Alguns investigadors van estudiar-ho i van plantejar diverses hipòtesis, d'entre les quals una bastant lògica va ser la més acceptada. Què és el que terroritza els ocellets? A què tenen por constant? Doncs està clar: a la depredació, a ser menjats i constituir el sopar de l'esparver de torn. Diversos estudis (vegeu p.ex. Cuadrado, 1995) apunten a que la defensa d'un territori, encara que sigui petit, on l'individu pot conèixer cada racó, cada arbust i cada amagatall li confereix a l'ocell un avantatge anti-predatori. Si el pit-roig alemany arriba a Catalunya en un lloc completament desconegut on no sap la ubicació dels amagatalls i llocs per estar més segur, la seva supervivència pot veure's seriosament compromesa. La presa de possessió d'un territori en el que coneix tots aquests elements comporta, en aquesta espècie solitària i individualista, un avantatge important.

El mapa de recuperacions de pit-rojos de/a Catalunya, demostra que el nostre país és terra d'acollida de pit-rojos immigrants

Els pit-rojos foranis, doncs, estableixen un territori per sentir-se protegits i escapar de la predació. Les mallerengues, per aconseguir el mateix objectiu, segueixen l'estratègia contrària: deixen de ser territorials i s'ajunten en grups per vigilar millor els predadors (vegeu aquesta entrada al blog sobre els grups hivernals de pàrids). Un mateix problema amb dues solucions diferents.
Així que quan escolteu aquests pit-rojos cantant a l'hivern, que són dels pocs ocells que ens alegren l'oïda en aquesta època, penseu que, com sempre, només estan intentant sobreviure.

 Bon birding!

Cuadrado, 1995. Why are migrant robins (Erithacus rubecula) territorial in winter?: the importance of anti-predatori behaviour. Ethology, Ecology and Evolution Vol. 9.

Comentaris

  1. Magnífica entrada, com és habitual. Gràcies per deixar-nos saber més coses dels ocells amb la teva prosa clara i fresca. Un plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb Antoni. Enhorabona Abel.
      Antonio

      Elimina
  2. Als estanys de Graugés a Avià a l'octubre, que deu ser quan arriben els"turistes" centreeuropeus, cada dos metres hi ha un pit roig cantant. És una delícia !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs quan en vegis un parell persenguint-se, ja saps que no estan "jugant". Se les estan fotent de valent. Però realment, sí, alegren la vida!

      Elimina
  3. Bon article, però...
    Els pit-roigs canten molt més en migració que a l'hivern, sense territoris definits i moltes vegades amb pocs metres de separació per mascle. Realment al desembre-gener no és habitual sentir el cant del pit-roig. Si que ho és al novembre i al març, amb multitud d'exemplars en trànsit i més bonança.
    Els mosquiters i tallarols de casquet fan quelcom similar, canten en trànsit i en dies de bonança. No ho fan per defensar territori.

    Els rossinyols bords també migren en massa, i canten en àrees d'hivernada on no es reprodueixen.

    Tords, cargolets, merles i grives canten a ple hivern. En el cas dels tords ho poden fer en grup i en àrees on no crien, sobretot en migració i a partir del febrer.

    Amb això, penso que el cant depèn de cada espècie, i que tot i que en general assumeix funcions de territorialitat, en forces casos no acompleix aquest objectiu.

    Un altre exemple són els gratapalles i les cotolius, que canten activament al setembre-novembre sempre que faci bonança, ja reunits en grups per passar l'hivern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mhhh... penso que sí i no sobre el que dius. Efectivament els pitrojos canten molt en migració i altres ocells que esmentes (com els mosquiters, tords, grives) però la funció del cant allí és diferent i no és el que volia tractar a l'article. Ara, en la cosa que sí discrepo és que els pitrojos cantin poc a l'hivern. Canten molt o com a mínim bastant; per exemple, aquests dies n'estic escoltant moltíssims, per bé que no tenen aquella intensitat de la primavera, quan la cosa va en sèrio per entendre'ns.
      Lo dels gratapalles i cotolius la veritat és que no ho tinc present, especialment els primers. Ja m'hi fixaré però sí que efectivament recordo escoltar-los de cop en època que no és primavera després d'estar callats.
      El que dius sobre que el cant depèn de l'espècie realment és així. Segurament gairebé hi ha tantes estratègies com espècies!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars