Crit d'auxili del pardal

La davallada de poblacions d'espècies menys freqüents, especialitzades o amb requeriments d'hàbitats singulars pot ser esperable des del moment en què aquestes condicions experimentin algun canvi. Malgrat que em sap molt de greu dir-ho -perquè me'ls estimo molt- el botxí meridional o moltes estèpiques serien exemples que per mi podríem emmarcar en aquest context. Tal com està el pati dels seus hàbitats, no és estrany que la cosa no els vagi bé. Però... i el pardal? Ja fa temps que s'està parlant de la disminució a tot Europa d'un ocell tan comú com és el pardal (Passer domesticus) i aquesta sí que em sembla una situació que ens ha de preocupar d'una forma més, diguem-ne, íntima.

A Catalunya, la disminució ha estat constant des del 2002, "any zero" del Seguiment d'Ocells Comuns de Catalunya (SOCC). A la primavera, tenim un 13% menys de pardals que abans i a l'hivern un 21% menys.

Al meu SOCC a la Torre Marimon, la disminució és encara més espectacular; de comptar-ne entre 100 i 200 als primers SOCCs, he passat a detectar-ne 0 (sí, zero) en l'últim cens d'aquest hivern 2019/2020. Patètic!

En conjunt, la disminució relativament lenta però inexorable del pardal comú a Catalunya es pot considerar un regal dels déus en comparació en com ha anat l'espècie al centre i nord d'Europa, especialment al Regne Unit, on el pardal ha estat escombrat d'extenses zones urbanes i agrícoles. El gràfic de la població de pardals d'Anglaterra des del 1976 com a any zero parla per si sol. No comment.

Durant tots aquests anys s'ha estat parlant de les possibles causes d'aquesta disminució i entre elles s'ha considerat la manca de cavitats als edificis per criar (en contrast amb les cases de camp tradicionals que tenen molts més forats per ventilació i altres usos), l'ús de pesticides a l'entorn agrícola, la manca de marges i rostolls productors d'invertebrats a l'època de cria i tota una sèrie d'elements del medi que estaven presents a les nostres zones rurals en tot l'àmbit europeu i que s'han anat perdent en benefici de la intensificació i industrialització de l'agricultura. Però la disminució també ha estat notable a zones enjardinades, parcs urbans o zones residencials on aquests canvis no s'han produït.

El cas més paradigmàtic és el de la ciutat de Londres, on el pardal comú ha desaparegut de la major part de la ciutat. Uns investigadors anglesos fins i tot es va fer un estudi a gran escala en el que proporcionaven insectes artificialment als adults en l'època de cria per alimentar els pollets i, efectivament, aconseguien que les niuades fossin més productives però, paradoxalment, això no redundava en un creixement de les colònies els anys posteriors. Curiosament, aquí apareixia un nou factor: la supervivència dels joves durant l'hivern era molt baixa en tots els casos i no aconseguien "alimentar" les colònies amb nous individus.

Així que probablement hi havia d'haver alguna cosa més o, directament, la causa n'era alguna altra cosa. I llavors és quan un equip d'investigadors -format principalment per membres de la Societat Zoològica de Londres- troben que, ooopsss... un 74% dels pardals de la ciutat de Londres estan infectats amb malària. Aquesta infecció de Plasmodium relictum era la més gran trobada en cap altra població d'ocell silvestre al centre i nord d'Europa; alguna cosa havia de significar. Van capturar 400 pardals de diferent colònies, algunes estables i altres en declivi i, com era d'esperar, les colònies en declivi estaven força més infectades, especialment els individus joves.

Us presento el Plasmodium relictum.

Per no allargar-me, no entro en detalls de com es va fer l'estudi (que podeu veure aquí) i anant directament a les conclusions es va veure que el declivi era degut principalment a la baixa supervivència a l'hivern dels individus joves infectats de malària. L'estudi està molt ben fet i és molt complet. Es van comprovar molts altres paràmetres, com la infecció per altres paràsits a la sang (Atoxoplasma, p.ex.), la contaminació per NO2, factors d'immunodepressió i altres. Res, en cap cas es correlacionaven amb la disminució de les poblacions. El factor que sí que hi era sempre era la infecció dels joves amb la malària.

Sense saber-ho del cert, els autors diuen que possiblement ara hi ha més mosquits portadors de la malària aviària a conseqüència de l'augment global de la temperatura i de condicions insalubres, encara que sigui en llocs marginals. Un problema que tenen els ocells és que, a diferència dels humans a qui només els mosquits Anopheles ens poden transmetre la malària, els mosquits Culex i Aedes d'altres gèneres comuns sí que poden transmetre la malària aviària.

Afortunadament per nosaltres, els mosquits comuns del gènere Culex, no transmeten la nostra malària però, per desgràcia dels ocells, sí que en són portadors de la seva.

Hi ha la hipòtesi que les poblacions del sud estan més immunitzades a la malària pel fet que conviuen amb la malaltia des de fa més temps, mentre que les del nord d'Europa es troben en un moment d'arribada ràpida de la malaltia que les agafa més desprevingudes.

Possiblement, tots els altres estudis que hipotitzen sobre les causes ambientals que han fet disminuir les poblacions de pardals també tenen una bona part de raó però sembla que la propagació de la malària és l'estocada fatal que li faltava a l'espècie per acabar d'enfonsar-se.

Ai... i pensar que quan jo era jovenet sempre intentàvem que els pardals no ens ocupessin les caixes niu o fins i tot ni els anellàvem... I ara els posem caixes especialment per ells! Com dèia Bob Dylan, The times they are changing, punyeta...

Bon birding!