La garsa blava és xinesa o espanyola?

La garsa blava (Cyanopica cyanus i Cyanopica cooki) és un ocell preciós. Una caputxa negra al cap, dors marró crema i ales i cua de color blau iridescent el fan un ocell inconfusible, a més de bellíssim. Per acabar-ho de rematar, el seu comportament és cridaner, es comunica molt amb els seus congèneres, es mou en grup i, en definitiva, la garsa blava no passa desapercebuda de cap manera.

 
Garsa blava ibèrica. Ain't it beautiful? (Font: John Henry, BirdForum)

Però allò que és més curiós és la seva distribució mundial. Aquest ocell té una distribució oriental que abasta Japó, Xina oriental, Corea i parts de Mongòlia però de sobte, com un bolet, té una altra població a la Península Ibèrica, principalment al sud-est (Andalusia, Extremadura i sud de Portugal) però que arriba vins Madrid i Valladolid pel nord. Ara veurem que aquesta altra població es considera actualment una altra espècie però deixeu-me donar una mica de misteri a la paradoxa d'aquesta distribució.

Abans que res deixeu-me dir també que allò que m'ha propiciat escriure aquesta entrada al blog ha estat la magnífica explicació que fa una jove biòloga, María E. Colín, d'aquesta problemàtica al seu Instagram (@mariaecwild, podeu veure el seu vídeo aquí). Em va encantar la seva explicació en part també perquè els qui som de la "generació Félix Rodriguez de la Fuente" crec que estem imprintats d'aquest ocell de la Fauna Ibérica.

Doncs bé, sempre s'havia sospitat que totes dues poblacions de garsa blava tan increïblement separades (9.000 kms des de l'est d'Àsia a la Península Ibèrica) era degut a una introducció que devien haver fet navegants Portuguesos procedents d'Àsia durant el s. XVI. Fa anys pràcticament es descartava que aquella població hagués arribat de forma natural perquè era molt estrany que hi hagués aquest buit tan enorme en la seva distribució. Per tant, els de la meva generació havíem crescut ornitològicament prenent com a cert aquest curiosíssim cas de translocació humana. Després de tot, si ara tenim cotorres argentines, lloros africans i rossinyols del Japó, també devia ser possible que això mateix hagués passat uns segles anteriors.

De tota manera, la hipòtesi de la translocació té alguns punts febles, segons explica María E.Colín en el seu vídeo, perquè en aquella època el viatge durava aproximadament uns dos anys, cosa que faria molt difícil mantenir unes quantes parelles de garsa blava vives i en bones condicions per després poder reproduir-se.

Una distribució geogràfica molt curiosa!

Més recentment es va anar veient que hi ha clares diferències genètiques entre les dues poblacions de garsa blava. Aquestes diferències són massa marcades com per haver-se produït en només uns quants segles, així que la hipòtesi de la introducció ja havia anat perdent força en els últims anys. Finalment amb proves d'ADN, s'ha vist que les diferències són prou grans com perquè es considerin dues espècies separades, la garsa blava ibèrica (C. cooki) i la garsa blava asiàtica (C. cyanus). Per tant, ara sí, és impossible que una població esdevingui espècie en tant poc temps. Normalment, les especiacions triguen al voltant d'unes quantes desenes de milers d'anys i les més ràpides uns 10.000, així que definitivament es demostra impossible que les garses blaves ibèriques fossin introduïdes.

Però, van arribar uns quants individus a Ibèria de forma natural fa milers anys i amb el posterior aïllament es van especiar? Doncs tampoc. La resposta la tenim en l'evolució climatològica i biològica del Paleàrtic Occidental. 

La clau la van donar unes troballes de fòssils de garsa blava a Gibraltar. Després d'indentificar-los com a pertanyents a garsa blava (que no va ser fàcil), es van datar en 44.000 anys d'antiguitat, és a dir, una mica abans que arribessin els navegants del s. XVI, així que descartem definitivament la hipòtesi de translocació. Però, el més important, ens indica que ja hi eren durant al menys l'últim període glacial.

Mhh... comença a resoldre's el misteri...
 
Amb aquestes dades, uns investigadors van agafar ADN de les dues poblacions i van veure que la distància genètica entre totes dues s'havia d'haver produït ni més ni menys que fa 2,5 milions d'anys! Això va donar temps de sobra a que les glaciacions en els temps intermedis separessin les poblacions. Des d'aquella època fins ara hi ha hagut 20 glaciacions que han fet que el gel trenqués completament la connexió entre Europa occidental amb la resta del Paleàrtic, o sigui que la garsa blava ha tingut multitud d'ocasions de separar-se com espècie.

En resum, el que va passar és això: fa al menys 2,5 milions la garsa blava era una espècie de distribució extensíssima a tot el Palàrtic (com la mallerenga carbonera ara, vaja). En alguna de les 20 glaciacions es van extingir les poblacions intermèdies que connectaven la distribució de la garsa blava i les dues poblacions de garsa blava que coneixem ara van quedar separades. L'aïllament va conduir a que l'evolució sota la pressió de la selecció natural en hàbitats diferents configurés dues espècies diferents (pràcticament totes les espècies neixen quan hi ha aïllament poblacional, per una raó o altra).

El fet que no hi haguessin fòssils anteriors i que segurament els primers textos on es documenta la presència d'aquest ocells a la Península Ibèrica siguin del s. XVI va propiciar la hipòtesi de la introducció per part de navegants però, finalment, el beneït ADN s'ha encarregat de resoldre el misteri.

Mare meva, què faríem al s. XXI sense les proves d'ADN?

Bon birding!




Comentaris

Entrades populars