L'esplugabous, un gran migrador transatlàntic

 

Esplugabous sota un cavall picant el que pot, com sempre (Foto: Jordi Bas)

L'esplugabous (Bubulcus ibis) és un ocell que estem acostumats a veure en bona part de les zones obertes de Catalunya, especialment a la tardor i l'hivern quan ja no estan lligats a les colònies de cria, que normalment se situen properes a aiguamolls, rius i altres zones amb presència d'aigua. A l'hivern, doncs, el podem veure en grups que poden ser molt nombrosos, caçant insectes, talpons i tot tipus de criatura comestible per tot arreu. No cal dir que una imatge típica d'aquest ocell és la de posar-se a sobre de bestiar, siguin bens, vaques o toros braus. Això li dona el nom popular en la majoria d'idiomes. Per exemple, en espanyol garcilla bueyera, en anglès cattle egret, en francès heron garde-boeufs i en euskera lertxuntxo itzain (com tothom sap, "itzain" vol dir "vaquer", així que allí és el martinet cow-boy, vaja).

Distribució mundial de l'esplugabous. Excepte les zones excessivament fredes, el tenim a tot arreu. Com que l'expansió és recent, ni tan sols hi ha cap subespècie. (Font: Birds of the World. Cornell Lab of Ornithology).
 

Fa unes setmanes un tuit de @totbesties citava un article (Massa et al. 2014) sobre la colonització del continent americà per part d'aquesta espècie que sempre he trobat molt interessant, i, per què no dir-ho, que m'ha regalat amb imatges campestres molt bucòliques, gravades intensament a la meva memòria (aix... vaig de Clint Eastwood a Harry el Brut i en el fons soc un ésser delicadament sensible). Sembla ser que les primeres observacions americanes d'esplugabous daten del 1877 a la Guyana francesa, després en segueixen el 1882 i el 1911 però no sembla que s'estableixin. És a dir, divagants del vell continent a Amèrica que devien fer córrer tots els twitchers de l'època a fer bimbos com a bojos (és a dir, ningú en aquella època, a part del propi observador).

A l'article, unes investigadores argentines de la Universitat de Buenos Aires discuteixen un tema que ha estat recurrent en la colonització americana i mundial d'aquesta espècie. L'esplugabous no és un ocell que sembli especialment dotat per volar grans distàncies (vol lent, pausat, ales més arrodonides que altres ardèides...) i sempre s'havia sospitat que la travessa de l'atlàntic la devia fer a sobre de vaixells que haurien trobat pel camí o des del seu origen mateix. Doncs bé, en aquest article fan una anàlisi de les condicions meteorològiques i demostren que es produeixen condicions de vents des de l'Àfrica a Amèrica que podrien fer la tasca d'aquest trajecte moooolt menys feixuga. Encara que no són freqüents, si es disposa d'anys, dècades i segles, els esplugabous podrien utilitzar aquests vents per creuar l'Atlàntic còmodament en una setmaneta. En els anys estudiats, de 1871 a 1920, quan es van fer les primeres observacions, es van produir 1.695 condicions adequades. Tenint tota l'eternitat per endavant, l'esplugabous com a espècie va sobrat per aprofitar alguna d'aquestes ventades. Encara que l'article és avorrit per a un ornitòleg (tot són mapes meteorològics!), fa reflexionar molt sobre el comportament extraordinàriament mòbil que tenen els ocells, fins i tot algunes espècies que no considerem grans migradores, un error nostre molt freqüent, per cert.

Expansió americana de l'esplugabous. Segurament va tenir lloc independentment en diferents llocs. (Font: Viquipèdia).

La situació meteorològica esmentada ha estat aprofitada per l'esplugabous múltiples vegades fins que en una d'elles va aconseguir establir-se i, de fet, han continuat aprofitant-la en diverses onades quan ja s'havia produït la primera colonització. És probable que altres establiments a Nord-Amèrica procedeixin independentment d'alguna d'aquestes altres onades. Cool...

Donada la meva natura inquisitiva i la meva curiositat insaciable (😄), no vaig resistir la temptació d'estirar el fil i investigar més, així que vaig buscar altres articles sobre la colonització americana d'aquest ocell d'origen africà. Hi ha un article molt interessant de l'any 1973 (Browder 1973) en què se cita com data d'establiment definitiu al continent americà l'any 1937, quan es comencen a veure esplugabous de forma regular. Browder cita un vaixell d'investigació al Pacífic, que va tenir 11 contactes amb diferents estols d'esplugabous al mig de l'oceà, al menys a 1.100 milles de la costa més propera. Tela!

Ha estat molt curiós ensopegar amb una publicació de l'any 1956 al Suplemento de Ciencias Naturales del Boletín de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País (tela amb el nom, eh?) on Valverde i Weickert fan un recull de la informació coneguda sobre la migració dels ardèids a Espanya. Sobre l'esplugabous, parla de 28 recuperacions de Doñana, totes elles a la Península i de distàncies moderades (només 6 superen els 100Kms). Aquí m'ha cridat l'atenció un tema no ornitològic però que trobo molt curiós. S'utilitza el terme "moro" amb una naturalitat molt interessant, mentre que ara és una paraula políticament incorrecta que fa esfereir. Mireu això...

A part de l'ús de "moro" de forma natural, sembla que es queixi que no maten els esplugabous!

En aquesta bibliografia també he trobat dos casos de recuperacions de martinets blancs (Egretta garzetta) anellats a Doñana i trobats, ni més ni menys, que a Trinidad i Martinica els anys 1956 i 1962 (Downs, 1959, Galarza, A. (2019). Un altre a qui agrada viatjar!

I també el capó reial (Plegadis falcinellus), tot i no ser una ardèida (és de la família Threskornidae), és un altre que s'ha demostrat que va colonitzar creuant l'atlàntic per mitjans propis. El 2013 en va aparèixer un a les Bermudes que estava anellat a Doñana (Dobson 2014).

Total, que al final he dedicat hores buscant i llegint articles sobre aquest tema i he flipat. He hagut de parar perquè m'estava animant massa!

Una imatge ja habitual pràcticament arreu del món. (Font: Pixabay).

Per aportar unes dades del nostrat àmbit nacional, és curiós que a Catalunya l'esplugabous era absent de casa nostra fins als anys 1970, més enllà d'observacions ocasionals. És a dir, que ja havia colonitzat Amèrica i era comú en zones tan exòtiques com el Surinam i aquí, malgrat la proximitat relativa de Doñana, encara no era un ocell habitual. Els que tenim una certa edat el recordem a finals dels 70 i principis dels 80 com un ocell propi de zones humides, però a mitjans dels 80 ja el podíem veure més generalitzadament. La meva primera observació al meu poble, Palau-solità i Plegamans, és de 1990 a la que ja segueixen observacions cada any que s'incrementen progressivament.

En definitiva, que fa trenta anys que gaudeixo de la imatge bucòlica de l'esplugabous a sobre dels bens, cavalls i vaques al costat de casa...

Bon birding!


Browder, J. (1973). Long-Distance Movements of Cattle Egrets. Bird-Banding, 44(3), 158-170. doi:10.2307/4511956

Dobson, A. (2014). Bird report Jun to Dec 2013. Bermuda Audubon Soc. Newsletter. 25: 1.

Downs WG (1959) Little Egret banded in Spain taken in Trinidad. Auk 76(2):241–242

Galarza, A. (2019). Garceta común – Egretta garzetta. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles.

Massa, Doyle & Callicó (2014). On how Cattle Egret (Bubulcus ibis) spread to the Americas: meteorological tools to assess probable colonization trajectories. International Journal of Biometeorology. 2014 Nov;58(9):1879-91.




Comentaris

  1. Gràcies Abel,
    Sempre és un plaer llegir els teus articles
    Una abraçada

    Ricard

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies! Amb aquest he hagut de parar perquè anava trobant bibliografia interessantíssima a tot arreu!

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars