Diagnosi càncer
Una de les històries més
increïbles i colpidores del món dels ornitòlegs és la de Phoebe Snetsinger. Aquesta
dona amb nom d'ocell (els Phoebes són uns ocells nord-americans) es va
aficionar a l'ornitologia en una edat relativament tardana, quan tenia 34 anys,
incorporant l'ornitologia d'una forma cada vegada més intensa dintre del seu
ampli ventall d'interessos.
Però al voltant dels 50 anys li
van diagnosticar un melanoma maligne i el metge li va comunicar que li quedava menys de 1 any de vida, que a més passaria amb mala condició física. Phoebe
Snetsinger va prendre una decisió valenta i temerària a la vegada: va decidir
que volia aprofitar el temps i va refusar fer cap tipus de tractament; en els
seus últims mesos en aquest món es dedicaria a veure el màxim d'espècies
d'ocells que li fossin possibles en una mena de Big Year d'urgència. Procedent
d'una família molt acomodada (filla d'un gran publicista nordamericà), Phoebe
no va tenir problema per anar-se'n a Alaska en un viatge guiat per veure
determinades espècies àrtiques que volia tenir a la seva llista abans de morir.
Va seguir fent viatges, una i
altra vegada, en una cursa contra rellotge durant... gairebé 20 anys més! Les
previsions dels metges no s'havien complert, el melanoma va remetre i, malgrat
alguns rebrots que van ser tractats a temps, no hi va haver cap càncer que
acabés amb les ganes d'observar ocells de Phoebe, que va morir als 68 anys d'un accident de
cotxe a Madagascar.
De la mateixa manera que el
càncer remetia, creixia la seva obsessió per incrementar la seva Llista de Vida
d'ocells (Life List) anant de viatge en viatge, generalment guiats i amb preus
de 5.000$ cap amunt. Aquests reiterats i intensos viatges ornitològics la van portar a ser la primera persona al món a arribar
a les 8.000 espècies d'ocells.
Per posar-ho en perspectiva
(segons dades extretes en part de www.surfbirds.com), només unes 150 persones
han superat les 5.000 espècies a tot el món (és que 5.000 ja és una autèntica
barbaritat!) i a penes 90 les 6.000. Únicament una persona, Tom Gullick (que va morir l'any passat) ha aconseguit arribar a les 9.000 espècies. Val a dir que a
l'època de Phoebe (que va morir el 1999) el total oficial d'espècies d'ocells
era de 9.700 i actualment sobrepassa les 10.000, per tant és més
"fàcil" en l'actualitat.
El total de Phoebe Snetsinger va
estar al voltant de les 8.400, aconseguides d'una forma èpica, superant
dificultats que van posar en perill la seva vida diverses vegades però que no
la van fer tirar-se enrere en cap moment. La història de l'incident que li va
estar a punt de costar la vida a Papua Nova Guinea és gairebé una llegenda.
Phoebe va anar a Nova Caledònia a observar, entre d'altres, una espècie d'ocell
dificilíssima, el Kagu (Rhynochetos jubatus) i quan va aconseguir observar-la
va ser un dels grans moments de la seva vida, tal i com relata en les seves
memòries. Des d'allí va anar a Port Moresby, capital de Nova Guinea i, tornant
d'observar ocells als afores de la ciutat, va ser atacada, colpejada brutalment
i violada per cinc individus. Posa la pell de gallina llegir el què el seu amic
Joel Greenberg escriu "[...] Phoebe em va dir que allò que li va passar pel cap
durant aquell terrible incident va ser que, hagués passat el que hagués passat,
ella havia vist el Kagu...". L'any següent, Phoebe va tornar a Port
Moresby perquè, per culpa de l'incident, no havia pogut observar algunes
espècies de la zona!
La seva obsessió li va impedir
assistir al casament de la seva filla, anar al funeral de la seva mare i va
tractar gairebé amb menyspreu el seu marit, inicialment comprensiu amb ella. Va
portar el birding a l'extrem (podríem anomenar això X-treme birding?) però el
que és cert és que tothom que ha brillat especialment i ha fet història en
qualsevol camp, sigui el de les finances, la política, l'empresa o l'esport,
han dut la seva passió/obsessió fins a límits inverossímils, generalment insuportables
per la gent propera.
Hi ha dos llibres interessants
sobre aquesta dona excepcional. Un és la seva pròpia autobiografia, publicada
després de la seva mort amb el títol de "Birding on borrowed time"
(Observant ocells en temps prestat) i una biografia d'Olivia Gentile titulada
"Life List" (Llista de Vida). No els he llegit. Diuen les crítiques
que la simpatia inicial que òbviament sentim per la persona a qui diagnostiquen
càncer i decideix dedicar els seus últims dies a veure ocells, desapareix quan
penetrem en la psicologia del personatge obsessiu en qui s'acaba transformant.
Probablement sigui així però això no treu interès a aquesta història fora de
sèrie.
Un últim apunt, en la pel·lícula
The Big Year (El Gran Año), protagonitzada per Steve Martin, Owen Wilson i Jack
Black, hi ha una escena on es fa una picada d'ullet en homenatge a Phoebe
Snetsinger. Podeu recordar en quina escena? Si no, torneu a visualitzar la
pel·li... (i una pista: no us caldrà gaire estona).
Bon birding!
Em sento molt lluny d'aquest esperit. Jo per a veure una espècie nova no vaig més enllà de les cinc comarques que tinc preseleccionades a l'Ornitho.cat.
ResponEliminaPotser faria una excepció per alguna espècie molt emblemática, però de moment no ho he fet mai.
Crec que totes les obsessions són dolentes.
Mhhh... Jo també faig un birding més proper al que dius tu, potser agafant més territori però bàsicament de l'estil del teu. A més, considero molt important llegir sobre biologia de les aus, per anar més enllà de la fase d'identificació.
EliminaMalgrat tot, veig comprensible el que li va passar a aquesta dona. Desgraciadament, jo també vaig tenir una malaltia en la que la podia haver palmat i... adivines què és el primer que vaig pensar quan em van dir el diagnòstic? Doncs, que com afectaria això el meu birding! Paraula d'honor que va ser el primer em va venir al cap.
Precisament, comprenc més el què li va passar a aquesta dona que els qui l'afició de bimbar espècies els ve de natural però, tot i així, també els entenc i també crec que fan aportacions positives a l'ornitologia.
Hi ha espai (i diversió) per tothom!
Abel
Ep. Jo no ho critico, nomes dic que no em sento identificat. Al cap i a la fi aquesta senyora -i tots els malalts de bimbar- no fan mal ningu, ben al contrari, pel que expliques han donat feina i potser han fet coneixer llocs nous.
ResponEliminaTant de bo el que fan aquest tipus d'ornitolegs fos el pitjor que fa la molta gent que va a la natura.