Identificació de PBMs al canyissar

A finals d'abril, un ornitòleg principiant està mirant atentament l'interior d'un canyissar per veure si descobreix un ocell que canta insistentment amb una veu ronca amb notes agudes des de l'interior. Al cap d'una estona, que pot haver estat llarga, finalment la seva paciència es veu recompensada: l'ocell es posa en una tija de canyís oferint una visió perfecta durant uns segons. I què veu el principiant? Només un PBM, un Petit Bitxo Marró! La guia està plena d'ocells d'aquest tipus i trobar quin s'assembla més al que hem vist és, senzillament, impossible.

Lògicament, aquí podria dir que el cant hauria estat definitori, que aprenguem el cant, bla bla bla... Ja ho sabem, si ens sabéssim el cant ni tan sols hauríem hagut de mirar però resulta que estem a la fase que encara no sabem ni què pot ser aquell ocell. En canvi, l'ornitòleg expert que hagi llegit aquest fragment fins aquí ja sap en quina pàgina mirar en la guia: a l'interior del canyís?, primavera?, cantant?, veu ronca? Amb tota probabilitat estem parlant d'un Acrocephalus, és a dir, una boscarla o parents. Hauríem descartat mosquiters, tallarols i altres bitxos que no poden estar cantant des de l'interior del canyís.

Però encara que hàgim reduït l'immens nombre d'opcions de PBMs, dintre dels Acrocephalus i parents tampoc ho tenim fàcil; les espècies que surten a la guia continuen sent totes iguals. De fet, encara s'assemblen més entre ells que els mosquiters i tallarols! Però si ens fixem en els detalls que hem de mirar, les opcions es redueixen:
Tenia cella marcada? El dors era llis o estriat? La mida era com un tallarol de casquet o més gros que un pardal?

En realitat, si sentíem un ocell amb un cant persistent, "rascant", des de dintre del canyissar (evito més descripcions perquè com a principants no haurem pescat cap detall més), tenim una alta probabilitat que el PBM sigui un d'aquests quatre:

          1 Boscarla de canyar
          2 Balquer
          3 Boscarla mostatxuda
          4 Boscarla dels joncs

I punt, el principiant que s'oblidi de qualsevol altre.
Com que hem vist bé l'ocell, per bé que només uns segons, haurem pogut veure perfectament si tenia el dors estriat i cella.

Si no en tenia estries ni cella, era un dels dos primers. Si era clarament més gros que un pardal, els tons del cos marronosos neutres (sense traça verd oliva) i el bec era potent, era un balquer. Així de simple.

Si era d'una mida similar a un tallarol de casquet, lleugers tons verd oliva o ocre clar i bec típic de petit insectívor, era una boscarla de canyar.
El balquer normalment cantaria més exposat amb una veu molt ronca, a la vora del canyís i la boscarla amb uns roncs repetitius més aguts, més a l'interior del canyís, cantant rarament a mig matí o migdia, normalment al capvespre.

Balquer (font wikipedia)

Boscarla de canyar (font wikipedia)

Si tenia el dors estriat i cella, estem entre els dos últims, que són una mica més complicats al principi. Si et saps el cant del rossinyol ho tens fàcil: la boscarla mostatxuda fa una frase gairebé igual que una frase del rossinyol (el Svensson ho descriu bé). Si no, mira el cap: el casquet de la mostatxuda, per sobre de la cella, és molt fosc (gairebé negre) i el de la boscarla dels joncs és ocre amb algunes fines estries.
Mira a la guia el disseny facial de la boscarla mostatxuda; encara que no té un "bigoti" com sembla indicar el seu nom, sí que té una llista negra per sobre de la bigotera que li dóna una expressió facial característica.

Boscarla mostatxuda (font Daniele Occhiato, Pbase)

Boscarla dels joncs (font wikipedia)

Total, que era més fàcil del què semblava. Fixeu-vos que a penes he parlat de color; principalment m'he referit a on està, quan i com canta, el disseny o pauta de les marques a la cara i dors, comportament, la mida (comparant-lo amb altres ocells que conec: tallarol, pardal) i forma del bec.

Més endavant, quan pugem de nivell, veurem que hi ha boscalers, la boscarla d'aigua i altres ocells acrocefàlids que serà important que tinguem en compte però, de moment, la cosa es redueix a quatre. I si el PBM s'assembla molt a una boscarla de canyar però és força groguenc o verdós clar i en lloc de sortir del canyís surt d'uns esbarzers, pensem en una bosqueta vulgar... Així de simple.

Quan volem afinar amb altres espècies més rares, la cosa es complica però amb aquestes poques pistes que hem esmentat en aquest article identificarem correctament més del 99% dels PBMs que ens surten del canyar. Mentrestant, escoltarem els cants en llauna i llegirem el text de la guia per preparar-nos per quan arribin, d'aquí a molt poquet.

Bon birding!