Nius depredats

Fa uns dies vaig penjar aquesta entrada a la web de recerca en acció (www.recercaenacció.cat). Com que crec que pot ser d'interès pels lectors d'aquest blog, m'autoplagio i aquí la reprodueixo, afegint una mica d'informació extra que us pot interessar.

                                                        Mustela després després d'esmorzar un niu. Foto: Al Larson.

Els nius dels ocells petits suporten unes taxes de depredació espectaculars. Rates, senglars, serps, garses, gats, esquirols… tots aquests animals esmorzen, dinen i sopen nius d’ocells petits, espècies presa per excel·lència. A vegades, un ornitòleg veu com una mateixa parella d’ocell perd niu rere niu a mans dels depredadors sense poder tirar endavant cap niuada durant tota la temporada de cria. És un cas extrem però no és rar.

Els ocells, especialment els que fan nius oberts (no tant els que crien en forats), suporten unes taxes de predació de l’ordre del 50% en moltes espècies i que poden assolir el 80% segons l’hàbitat i l’abundància de depredadors. En general, una taxa de pèrdua de nius inferior al 50% es considera un gran èxit.

Diferents estudis mostren unes taxes de predació molt variables, segons l'espècie i àrea d'estudi en concret, però sempre són uns nivells que sorprenen a l'ornitòleg que no ha treballat aquest camp. A mode d'exemple, teniu aquí aquesta taula que és un recopilatori d'articles sobre això en passeriformes a EEUU. Taxes de predació superiors al 70% en alguns casos. Si a sobre hi ha pèrdua de nius per causes meteorològiques o parasitisme per cucuts i similars, la taxa de nius perduts puja i puja...

Cal dir que els nius oberts -el típic niu de tassa- en arbustos o al terra suporten unes taxes de predació molt més altes que els nius en forats. En espècies que crien al terra, la massacre pot ser espectacular. A Gran Bretanya, en la publicació del seu projecte Nest Record Scheme (equivalent al Projecte Nius català) citen taxes de predació de nius d'aloses i titelles espectacular. Si hi afegim el parasitisme del cucut per aquesta última, et preguntes com poden perpetuar l'espècie.

Els propietaris d'un niu depredat, però, no tenen problemes a buscar una solució. Cal dir primer que la depredació d’un niu poques vegades comporta la mort de cap adult, ja que habitualment són capaços de detectar l’arribada del depredador i fugir, de forma que, en veure el niu depredat, els seus propietaris senzillament inicien la construcció d’un altre niu immediatament per fer una posta de reposició. El primer niu el fan seguint determinats protocols i rituals d’aparellament, amb una certa calma, mentre que la construcció d’aquest segon serà molt ràpida i les còpules i posta dels ous seran immediates, estalviant-se molts rituals i prolegòmens que ara es tornen innecessaris. Si aquesta segona posta falla, intentaran fer-ne una tercera i sinó una quarta… tantes com l’època de cria doni de si.

En cas que també hagi mort algun dels adults, tant si era la femella com el mascle, el membre restant s’aparellarà immediatament amb algun altre individu de la població “flotant” (individus que no han pogut establir territori i volten esperant la seva oportunitat). És l'època de cria. Toca córrer al màxim en la cursa per perpetuar els gens propis sense contemplacions.