En defensa dels Zoos

Vagi per endavant que em repugna la crueltat amb els animals. Se'm remou l'estómac quan veig notícies en les que algun xalat té gossos en condicions deplorables, els maltracta o els deixa morir sense fer res per evitar-ho. Aquesta mena d'individus haurien de pagar car la seva irresponsabilitat i crueltat.

Dit això, em dol molt que sovint es parli dels zoos com uns llocs on es tenen els animals en unes condicions equiparables a les dels personatges com l'exemple anterior que actuen amb crueltat vers els éssers vius. Crec (de fet, afirmo) que res no està més lluny de la realitat.

En primer lloc, la majoria dels cuidadors dels animals que conec en persona del Zoo de Barcelona em fan l'efecte que s'estimen més els animals que cuiden que la seva pròpia família. Sense anar més lluny, recordo que quan jo tenia 14 anys vaig conèixer Francesc Fermín, un dels cuidadors de floquet de neu. Mare meva! Aquell home estava enamorat del goril·la! Em va ensenyar les instal·lacions per dintre, em va explicar l'alimentació equilibrada que havien de donar-li, fins i tot semblava preocupat si floquet estornudava. En general, tots els altres cuidadors tenien una actitud i motivació similar, òbviament amb diferents graus d'intensitat i al llarg d'aquests anys he tingut oportunitat de coneixe'n una bona colla.

Això de per sí, no seria suficient per defensar el paper dels Zoos. És positiu veure que els animals no estan davant d'una colla de brutos insensibles però necessitem saber alguna cosa més per entendre el paper dels zoos. I per mi aquí hi ha el punt clau: els zoos de tot el món desenvolupen una tasca de recerca orientada a la conservació AB-SO-LU-TA-MENT cabdal per la protecció de moltes espècies que, senzillament, ha evitat l'extinció definitiva de moltes espècies animals.

El Zoo de Barcelona està implicat en dotzenes de projectes que han ajudat moltes espècies. En el seu projecte de col·laboració amb un santuari de ximpanzés a Sierra Leone, han decomissat centenars de ximpanzés vius a caçadors furtius que després de ser guarits han pogut tornar a la llibertat (els ximpanzés, no els caçadors). El Zoo del Bronx, a Nova York, ara posa en marxa un projecte per estudiar les col·lisions d'ocells amb edificis, un problema que s'ha descobert de màxima importància per la salvaguarda de més de 200 espècies d'ocells amenaçats als USA (es calculen 90.000 morts d'ocells l'any a NY).

El 1982 només hi havia 22 cóndors de California (Gymnogyps californianus) en llibertat. En termes ecològics, això és una població inviable, així que el 1987 els van capturar tots i els van dur als zoos de San Diego i de Los Ángeles. Amb un elaboradíssim programa de cria en captivitat, es van aconseguir retornar alguns individus al seu hàbitat natural a Califòrnia i Mèxic, assolint aquest 2014 una població superior als 400 exemplars. I podria anar citant i cercant exemples de programes de conservació un rere l'altre dels zoos de Londres, Berlín, Yokohama (un incís, per què quan no hi ha notícies interessants a la tele sempre apareix la notícia d'un simpàtic osset panda nascut en algun zoo? és sempre el mateix panda...?).

Per salvar el cóndor de Califòrnia de l'extinció in extremis, es van capturar tots els exemplars salvatges  i es van portar als zoos de San Diego i Los Angeles.

Moltes espècies han estat salvades així de l'extinció definitiva però també hi ha un altre element al qual els zoos estan aportant molt en l'actualitat: són els bancs d'ADN i germoplasma, seroteques, vacunacions d'animals salvatges (p.ex., ebola en goril·les) i un llarg etcètera. Els bancs de germoplasma, per exemple, poden tenir un paper clau per recuperar espècies que han estat extingides en els seus hàbitats naturals i només en quedi algun exemplar desaparellat en llibertat o captivitat. Se'l podrà fecundar artificialment i tenir una última esperança de recuperació de l'espècie.

Per mi, tot això és un benefici que compensa la sensació de desànim que tots hem tingut quan passes per davant d'una gàbia amb un animal òbviament avorrit i descontextualitzat del seu entorn natural.

L'últim colom viatger (Ectopistes migratorius) va morir al Zoo de Cincinnatti fa 100 anys, després que aquesta institució hagués esmerçat esforços i diners per intentar salvar desesperadament aquesta espècie de l'extinció. No hi va haver sort i l'espècie d'ocell més nombrosa del planeta se'n va anar per sempre. Però molts altres animals han tingut, precisament, la sort de no tenir històries tan conegudes com la del colom viatger perquè Zoos de tot el món han aconseguit salvar-los. Si amb l'últim colom viatger, Martha, haguéssim tingut un banc de germoplasma potser la història hauria tingut un final feliç.