La parelleta d'ocellets (i 2)

Disculpeu que hagi trigat uns dies més dels previstos a posar la segona part d'aquesta entrada. La professió d'ornitòleg també té els seus riscos i he estat un parell de dies fora d'òrbita després de caure en un canal del delta de l'Ebre, lesionar-me lleugerament el genoll i, el pitjor de tot, perdre el meu Xperia Z3 de 500 euros amb càmera de 20 mpx i video 4K del qual estava orgullosíssim. Tot per mirar uns xibecs!

Però aquí estem. Dèiem en l'entrada anterior del blog que en la pressió que tenen els ocells per reproduir-se i aconseguir transmetre el major nombre de gens enteníem que els mascles intentin fecundar el màxim de femelles i explicàvem que les femelles acceptaven copular amb altres mascles per garantir que són fertilitzades i obtenir diversitat genètica, a ser possible de major qualitat (mascles més guapos).

Ara bé, donant-li la volta: per què els mascles -malgrat ser uns catxondos amb les veïnes- es mantenen lligats a una femella? No els sortiria més a compte (des del punt de vista de transmissió de gens) ser promiscus sense lligar-se a cap femella? Doncs no. Els mascles tenen molt interès a mantenir la seva monogàmia social. Tal i com hem vist, en la seva pròpia niuada hi haurà pollets que són descendents d'un altre mascle però la descendència pròpia, malgrat tot, serà majoritària, així que el mascle voldrà col·laborar en l'alimentació i protecció dels polls per assegurar que aquells pollets -majoritàriament seus- tiraran endavant, assegurant així la transmissió d'uns gens seus.

Malgrat que no tindrà la certesa que tots els polls tinguin els seus gens, sí que és la niuada que segur en contindrà més. Això ho suporta també el fet que els mascles també estan molt motivats a alimentar els polls en la majoria d'espècies. Excepcions apart, generalment són tots dos, mascle i femella, que van amunt i avall aportant menjar al niu sense parar. Una mallerenga pot arribar a fer centenars de viatges al niu al cap del dia!

Hi ha una cosa curiosa, però, que sempre m'ha cridat l'atenció. Quan vols trobar el niu a uns ocells que tenen polls al niu, intentes seguir a veure on es fiquen amb el menjar al bec però moltes vegades et veuen i no s'atreveixen a entrar. Normalment, el què llavors fas és enretirar-te uns quants metres més enrere d'on creus que hi deu haver el niu per tal que se sentint menys pressionats i es decideixin a entrar. A vegades has d'anar enretirant-te diverses vegades perquè no hi ha forma que es confiïn; doncs bé, generalment la femella és la que s'atreveix a entrar abans de tal manera que sembla que el seu instint maternal sigui més intens que el del mascle, que moltes vegades sembla tenir menys motivació per peixar els pollets i preferirà fer-ho només quan realment se senti segur. És que ja ho diuen: madre solo hay una...

Al mascle en aquesta època se li acumula feina: ha de cantar (encara que ho fa bastant menys que al principi) per mantenir el territori, alimentar els polls, barallar-se amb altres mascles intrusos, alimentar-se bé per mantenir la seva condició física... No sorprèn que en estudis biomètrics s'observi que els mascles estan més prims en la primavera que les femelles i que els estudis de supervivència/mortalitat invariablement indiquin que la mortalitat dels mascles és superior.

Tot i que m'he referit principalment a passeriformes, aquest comportament de monogàmia social amb EPCs freqüents és molt comú en pràcticament tots els altres grups d'ocells, des de rapinyaires a limícoles. En alguns grups, de fet, el desori sexual arriba a ser força complicat. Un dia parlaré de les festes en grup que es munten els ànecs; només us dic que són els únics ocells que tenen penis i que això té una raó evolutiva força clara.

Tornant una mica enrere en el cicle biològic de l'època de cria, quan la femella estava fèrtil el mascle l'haurà estat "guardant" tant com haurà pogut. És a dir, l'haurà estat vigilant en tot moment, perseguint qualsevol veí que se li acostés amb intencions libidinoses. Aquest comportament el podem observar al camp si tenim un local patch en el que ens prenguem amb calma l'observació d'ocells (més en la versió d'observació aguda i detallada que la d'identificar tot el què puguem) i quan tinguem controlades diverses parelles de mallerengues, pitrojos, mosquiters o tallarols, observem durant una estona com interaccionen els dos sexes. A part d'avorrides hores en les que el mascle només fa que cantar ininterrompudament (en el rossinyol això és exasperant!), veurem una mica d'acció quan la femella surti a passejar. Sovint el mascle la seguirà i la guardarà per evitar que copuli amb algú altre.

Ara ja sabem, però, que no sempre ho aconseguirà i que la femella aconseguirà desaparèixer en algun moment en el que aprofitarà per copular amb algun altre mascle. També és cert que el mascle, entre cantar i cantar, també farà alguna incursió als territoris veïns per veure que pesca...

Bon birding!