L'àguila menjamones de les Filipines

L'últim número del Living Bird, la revista del Cornell Lab of Ornithology, porta un llarg article sobre l'expedició que el Lab (tal i com diuen ells col·loquialment) ha finançat per filmar les últimes àguiles menjamones de les Filipines (Pithecophaga jefferyi), un dels ocells considerat entre els 10 ocells del món en perill d'extinció més crític. Lamentable posició en el ranking!

Aquest escassíssim ocell viu a les selves tropicals de Filipines que, com tot els boscos tropicals del sud-est asiàtic, està sent deforestat a marxes forçades d'una forma absolutament indecent per part de la indústria de la fusta. És una pena assistir a l'extinció de qualsevol ocell del món però veure com se'n va aquest ocell imponent fa especialment mal. Les fotos que publica el Lab són espectaculars perquè, diguem-ho clar i català: l'àguila filipina impressiona sobre tot perquè té una cara de mala llet que et glaça la sang! Hi ha àguiles, com la daurada, que impressionen pel seu posat majestuós, altres, com la calçada, per la combinació de colors i l'agilitat que se li intueix però poques d'elles tenen aquesta cara de pocs amics que té l'àguila filipina. El nom català i el gènere al que pertany ja dona una idea de com les gasta, Pithecophaga, Pitheco=mico phaga=menjar-se, o sigui, l'àguila que menja micos, tot i que no és exactament cert perquè, de fet, menja micos i... qualsevol ésser viu que se li posi per davant! També liquida a plaer gossos, civetes, esquirols voladors, lemurs, porcs, cervatells jovenets, cobres, gats... vaja, que jo no aniria a passejar el gosset pel territori de caça d'una Pithecophaga jefferyi.

Jo crec que si busques al diccionari "mala llet" t'hauria de sortir la foto d'una àguila menjamones de les Filipines...
 
Però si és més gran que el tio! Aquest és Thor, un mascle de 44 anys, amb el seu cuidador en un centre de recuperació on ha passat la seva vida. (Font: carnivoraforum)

L'article del Living Bird explica la història d'aquest ocell del qual es calcula que només en deuen quedar entre 150 i 400 parelles en tot el món. Neil Rettig, incansable documentalista de la natura, als seus 63 sabia que el destí de l'àguila era molt fosc. L'any 1977 ja havia filmat aquesta au formidable, intentant cridar l'atenció sobre la seva situació delicada que ara, al segle XXI, ja és crítica. Amb la seva dona, Laura Johnson, van voler tornar a dedicar esforços a salvar l'àguila menjamones de les Filipines, així que van anar directes al Cornell Lab for Ornithology i els van proposar un megaprojecte per filmar les àguiles en el seu hàbitat natural, descobrir aspectes desconeguts de la seva biologia i tornar a promoure la seva conservació entre la població de les Filipines i en tot el món.

Neil i Laura han fet el documental més impressionant sobre la vida d'aquesta àguila, en unes condicions molt dures, havent d'entrar en les profunditats de la jungla tropical, enfilar-se dalt de tot d'arbres de més de 30 metres abans de la sortida del sol i baixant quan ja era fosc. Reconec que m'agrada l'èpica d'aquestes coses però realment és admirable que algú tingui nassos de suportar la calor i les picades de tota mena de bitxos per obtenir imatges d'un ocellot. Si té 63 tacos encara em sembla més admirable.

De tota manera, l'experiència vital per Rettig va superar amb escreix les penalitats viscudes, després de tot la suor s'asseca, la set s'apaivaga i les picades es curen. Segons explica a l'article del Living Bird "Quan un àguila de les Filipines et mira directament als ulls i hi fas contacte visual se't talla la respiració. La cresta aixecada, aquells ulls clars, aquells preciosos ulls blavosos que et miren directament als ulls... aquell contacte és captivador, poderós. Són magnífiques, esplèndides. Són uns éssers realment únics". Hem de pensar que aquest animal és encara més gros que una àguila harpia, que també és una bèstia de grans dimensions. És el depredador més temible de la selva tropical filipina i que, malgrat les seves dimensions, pot sortir del no-res i matar un mico en un parpalleig d'ulls.

Però la potència d'aquest formidable depredador no li ha servit de res per aturar la destrucció del seu hàbitat i caure al pou del perill crític d'extinció. Antigament, l'àguila menjamones de les Filipines habitava en el 90 percent de l'arxipèlag però en l'actualitat només la trobem en àrees arraconades de quatre illes, Luzon, Samar, Leyte i Mindanao. Ja no en queda cap ni una en les altres illes. L'hàbitat de les àguiles, la selva tropical, s'ha anat encongint des de les terres baixes cap a les alçades, de forma que ara la major part de la població de l'àguila es veu empesa més i més amunt, any rere any, mentre la selva es va deforestant des de les zones més poblades cap al cim de les muntanyes. Una conseqüència lògica d'un país que ha triplicat la seva població des del 1970, quan hi havia uns 30 milions d'habitants, passant als 100 milions actuals. Fins i tot en els llocs on la selva aguanta, la pressió humana fa fora a les àguiles, no tant per una lluita directa -sembla que els filipins respecten o, fins i tot, els agraden les àguiles- sinó per l'eliminació de les preses, que són consumides per la pròpia població, a més de les molèsties que genera la pròpia presència humana.

El fet que hi hagi un guerra de guerrilles al país, certament tampoc ajuda. En algunes zones remotes de Filipines, on la natura hauria d'estar tranquil·la, s'hi estableixen grups rebels que volen enderrocar el govern. Equips d'investigació de l'àguila menjamones s'han trobat al mig de foc creuat entre tropes dels dos bàndols que han arribat a costar la vida de membres d'expedicions, per no parlar d'intents de segrest i similars. Rettig explica que en el seu retorn al país, ha quedat impressionat per la gran quantitat de gent, la contaminació, el soroll, el tràfic i els embussos amb els que el va rebre les Filipines, en comparació en com era el país durant els anys 1970s.

Malgrat això, Neil i Laura, han fet un documental impressionant anomenat Bird of Prey (la veritat, el títol no m'agrada), que ha estat extensament promocionat pel Cornell Lab. Podeu veure el trailer aquí i si no us quedeu sense alè és perquè no teniu sentiments...



Després de veure aquest tràiler, estic segur que se us haurà quedat la cara amb ganes de veure la peli sencera.

Sí, és exactament el que li va passar a un servidor quan el va veure i llavors em vaig dir "Ostres, si poguéssim passar aquesta peli al Delta Birding Festival, seria una passada" però llavors, un que és somiador de mena va pensar "Ja seria l'hòstia amb patinet que a sobre portéssim el Neil Rettig i la Laura Johnson a fer-nos una xerrada sobre el "making of" del documental i sobre la problemàtica de conservació de l'àguila". I vaig posar-me en contacte amb ells. Aquí us explico què va passar...




Bon birding ;-)

Comentaris

Publicacions populars