Estornells marca William Shakespeare

 

Potser podria haver agafat un crani d'un estornell? (Imatge: caracteristicas.co)

Els humans hem fet moltes estupideses en relació amb la natura. Moltes d'elles han estat fetes amb la intenció de treure un profit econòmic a curt termini que no ha valorat les conseqüències posteriors. Hem fet algunes autèntiques ximpleries que, malgrat tot, s'han produït com a resultat de les més bones intencions. La història que us explico aquí és una d'elles.

A finals del segle XIX no es coneixia encara el concepte de les espècies invasores i, de fet, hi havia una creença general que era bo importar plantes, ocells, mamífers i tota mena d'éssers vivents de l'altra punta del món per a fer-les viure al costat teu i aprofitar els seus fruits, carn, plomes, pell o el recurs que fos d'aquell ésser viu. Als Estats Units d'Amèrica hi havia l'American Acclimatization Society, un grup fundat el 1871 a Nova York que es dedicava a introduir plantes i animals europeus (uns cracs, vaja). Ja abans d'aquesta data, personatges de la societat benestant de Nova York havien finançat la introducció d'espècies exòtiques a Central Park. Van introduir dotzenes d'espècies, la majoria de les quals no van prosperar (afortundament!). Excepte el pardal comú, que en pocs anys ja era molt abundant a tota la ciutat i en unes dècades més havia colonitzat tot el país.

L'American Acclimatization Society va introduir espècies de tot tipus. Algunes d'elles, realment, ja es veia que estaven abocades al fracàs (de nou, afortundament). Per exemple, van deixar anar 50 parelles d'aloses a Central Park que el primer que van fer va ser cardar el camp i anar-se'n a zones obertes a la vora del riu East River. Curiosament, encara hi van romandre un temps fins que van desaparèixer. La societat també va introduir pit-rojos, rossinyols i altres ocells bonics o que eren bons tenors, "ocells que són útils per als pagesos i contribueixen a la bellesa de boscos i camps", segons diuen en una acta d'una reunió. Als estatus de l'associació es deia que aspiraven a introduir a Nord Amèrica "tots els animals, ocells, peixos, insectes i vegetals innocus, siguin útils o ornamentals". I es quedaven tan amples.

Cal dir que eren una mica il·lusos si es pensaven que la introducció d'un ocell migrador transaharià com el rossinyol podia tenir èxit.

 

Però entre tots aquests cracs en destacava un de particular, el farmacèutic Eugene Shieffelin. Aquest home era un devot admirador de William Shakespeare i va tenir la genial idea d'introduir Nova York tots els ocells que Shakespeare esmentava a les seves obres, així que va revisar paraula per paraula tota la literatura del dramaturg i va fer una llista dels ocells que hi sortien. Està clar que Shieffelin era un crac entre els cracs. Malauradament, per a l'equilibri ecològic de Nord Amèrica, Shakespeare esmenta l'estornell en un passatge d'Enric IV, Part 1, on un dels personatges, Hotspur, vol tornar boig el rei amb el cant de l'estornell perquè el rei es nega a pagar un rescat pel seu cunyat Mortimer (els cuñaos, sempre liant-la) i Hotspur diu:

"El rei em prohibí parlar de Mortimer, però jo el trobaré on dormi i li cridaré a l'orella: "Mortimer!". És més, faré que ensenyin a parlar a un estornell que no digui res més que "Mortimer", per a regalar-l'hi i mantenir viva la seva ràbia".

Poc s'imaginava Shakespeare la que es liaria a partir d'aquesta frase! Tot i així, jo crec que Hotspur era un ingenu. L'estornell que cridés "Mortimer" al rei Enric IV no trigaria ni dos segons a acabar a la cassola! Però bé, la ficció és la ficció.

Cal dir que, malgrat tot, l'estornell és un ocell molt bonic. (Foto: Ferran Latre)

Shieffelin, després d'alguns intents fracassats, va introduir 100 estornells els anys 1890 i 1891. Aquests sí que van reeixir i a principis del segle XX ja n'eren uns... 200 milions! Estats Units, Canadà i Mèxic estaven plens d'estornells que ocupaven els forats en els que criaven altres espècies d'ocells autòctons, produïen unes pèrdues milionàries a l'agricultura i les seves joques en llocs habitats provocaven molèsties de tota mena. Diuen que la reducció de la població del siàlid oriental (Eastern Bluebird - Sialis sialis), que és l'emblema de l'estat de Nova York, va estar causada per l'usurpació de forats per part dels estornells europeus. Nous estudis desmenteixen que els estornells fossin la causa principal de la caiguda de la població però segur que hi van ajudar. Com que a l'ecosistema tot va lligat, resulta que els estornells van ajudar a dispersar les llavors d'espècies de plantes europees que tots aquests xalats també havien introduït, de tal manera que l'heura europea (Hedera helix) també es va escampar per tot arreu.

Ara, malgrat que ja han passat més de cent anys, els pagesos, grangers, biòlegs i ornitòlegs americans consideren l'estornell europeu una autèntica plaga que causa problemes de l'alçada d'un campanar però, com sempre passa en aquests casos, quan deixes que una espècie invasora colonitzi un territori a gran escala ja no hi tens res a fer. Aquesta espècie ha arribat a Amèrica per quedar-s'hi. A sobre, els estornells han estat responsables d'accidents aeris importants. Resulta que són més densos i compactes que la majoria dels ocells i quan s'introdueixen als motors dels avions poden causar accidents greus. Això és exactament el que va passar l'any 1960, quan un avió que s'enlairava de l'aeroport de Logan, a Boston, va col·lisionar amb un estol d'estornells i es va produir l'accident causat per ocells més gran de la història de l'aviació dels EEUU. Hi van morir 62 persones. Aprofito per recomanar una de les meves pel·licules preferides: "Sully" dirigida per Clint Eastwood i protagonitzada per Tom Hanks i Aaraon Eckhart, un etern secundari de Holywood que és un actoràs de primera classe. "Sully" és la història real d'un accident aeri provocat per la col·lisió d'un avió amb un estol de barnacles que va provocar un amaratge d'emergència al riu Hudson. A la peli gairebé no es ressalta el fet que la col·lisió fos amb ocells i l'enfoc se centra en la perícia dels pilots per salvar el passatge, tot i així, ja es veu com uns simples ocells la poden liar. Però bé, tornem al tema, que quan parlo d'Eastwood o Hitchock m'enrotllo massa...

Shakespeare només esmenta l'estornell al citat passatge d'Enric IV però, en canvi, utilitza els ocells en moltíssimes obres. Sembla que considerava que els ocells tenien una forta càrrega simbòlica i els utilitzava per reforçar aspectes dramàtics, com l'amor, el romanticisme i la por. Sembla que els ocells exerceixen una fascinació en l'ésser humà sense equivalent. Estic segur que molts lectors d'aquest blog enteneu perfectament aquest sentiment.

És una sort que Shakespeare no esmentés cap dinosaure carnívor. Segur que ara, al segle XXI, tindríem una nova versió de Shieffelin que voldria clonar dinosaures i reintroduir-los, per exemple, al parc de la Ciutadella de Barcelona; després de tot, ja hi tenim un mamut...

Bon birding!