Guia de camp

Un dels primers articles d'aquest blog tractava sobre els criteris per seleccionar una guia de camp. Aquí em referiré a la guia que crec més interessant per l'ornitòleg, seguint els criteris als que feia referència en articles anteriors sobre el tema (mireu articles del blog etiquetats com a "guia de camp").

Anant directe al gra, la meva guia preferida (i crec que no sóc gaire original) és la Guia d'Ocells, de Lars Svensson, Killian Mullarney i Dan Zetterström, 2a edició. Té una mida i format perfectes per dur al camp  i la qualitat de l'edició és molt bona. El primer que mirem en una guia són els dibuixos i els de Mullarney són excel·lents des del punt de vista estètic i com des del punt de vista de la precisió del dibuix científic. La finalitat d'un dibuix en una guia d'ocells és que aquest sigui el màxim d'útil per identificar ocells. Si no, no val, per maco que sigui. La valona al vol té els dits de les potes que li sobresurten clarament per darrere la cua, mentre que la similar xivita quan vola només mostra la punta dels dits per darrere la cua, d'una forma menys prominent que la valona. Un preciós dibuix d'una valona que no mostri aquest aspecte és un mal dibuix, encara que sembli que l'ocell ha de sortir volant del llibre. Un pit roig i una cotxa fumada tenen una postura molt més erguida que una cuereta, per exemple, i uns dibuixos que no sàpiguen transmetre això no són útils. Mullarney va fer una feina excel·lent si tenim en compte que la guia il·lustra més de 800 espècies, cosa que té molt de mèrit tenint en compte que l'àrea geogràfica abastada per la guia és molt gran i és difícil que una persona tingui clars tots els detalls d'identificació per cada espècie.

Els textos i mapes, redactats principalment per Lars Svensson, són precisos, útils i es concentren en la informació clau per identificar l'espècie tractada, a diferència d'algunes guies que sembla que no sàpiguen què explicar i divaguen sobre qüestions sense cap interès per la identificació. Les cursives, negretes i altres elements per ressaltar els punts importants del text estan col·locats on realment són necessaris. Un bon exemple de textos ben fets de la guia són els de l'esparver i l'astor, que remarca detalls molt importants que ajuden bé a l'ornitòleg a diferenciar aquestes dues espècies (la forma de la cua i el patró de batec-planatges, diferents entre un i altre). Svensson sap percebre i explicar molt bé els detalls no físics (moviments de cua, batec d'ales, moviment del cap) que poden ser la clau per identificar una espècie difícil.

La descripció dels cants, com sempre, sembla un acudit quan intenta traduir uns refilets magistrals en vocals i consonants "humanes" però cal no menystenir-ho perquè pot ser útil si primer ens llegim bé com utilitzar aquesta transcripció fonètica i com interpretar les negretes, guionets, espais, dièresis i altres claus. Però hi ha una cosa que encara està molt millor: la guia sovint utilitza comparacions amb altres cants de forma molt encertada. Per exemple, en la llucareta diu "El cant recorda la Cadernera, sovint curt i amb pauses, [...] i fragments quasi tipus Pinsà comú"; justa la fusta: a les meves oïdes una llucareta sona com un Cadernera-Pinsà Mix. En la boscarla mostatxuda para la de "la recurrent sèrie de notes sibilants i ascendents tipus Rossinyol, "vu vu vü vü vi vi..."; per mi: diana completa! Òbviament, aquestes referències s'aprecien quan ja coneixes el cant dels altres ocells així que si encara no estàs en aquesta fase... dóna't pressa!

La 2a edició incorpora la classificació taxonòmica recent, molt ben explicada i il·lustrada, a diferència de moltes altres guies que encara no coneixen l'existència del mosquiter ibèric, el tallarol emmascarat occidental o, fins i tot, les diferents espècies en què s'ha separat el gavià argentat. Aquest aspecte completament imprescindible de qualsevol guia de l'actualitat, encara no està cobert per moltes guies que no han estat actualitzades.

La traducció i adaptació al català és francament bona. Jordi Font i Manuel Pijoan han fet una excel·lent feina, de forma que l'edició catalana mostra un llenguatge molt natural, llegible i rigorós al mateix temps. Malgrat això, he trobat alguns errors (digueu-me quisquillós però la vida és així). En la terrerola rogenca s'inventen una espècie quan descriuen el cant, que té unes notes "aflautades com la Cogullada rogenca". Estee... Cogullada rogenca? Aquest bitxo no existeix! A l'original anglès hi tenim la Cogullada fosca. Lapsus del traductor.

Més estrany és el text del mosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli (torneu-me a dir quisquillós, si us plau), on parla de l'antiga subespècie orientalis quan descriu el cant però aquesta ex-subespècie és tractada com espècie (Phylloscopus orientalis) just a sota i apareix el mateix text que a dalt. Curiosament, en l'original anglès no apareix aquest error. Un estrany "copiar y pegar" dels traductors... Malgrat aquests i algun altre error, repeteixo que la traducció catalana és molt bona i que s'ha fet una bona feina.

                            Ornitòleg perepunyetes buscant errors en la traducció catalana de la Collins

Se'ns dubte aquesta guia (a la que uns s'hi refereixen com "la Collins", altres com "la Svensson" i alguns "la Mullarney") supera qualsevol de les altres grans guies d'ocells europeus que hi ha hagut fins el moment tant per la qualitat de les il·lustracions, el nombre de plomatges representats, la precisió dels textos i l'ordre taxonòmic. En aquests moments, guies que han estat molt populars durant dècades, com la Peterson o la Jonsson (tothom que fa una guia s'ha de dir "no-sé-què-SON"?), ja no són d'utilitat per l'ornitòleg de la segona dècada del segle XXI. Deixeu-me dir, això sí, que els que ja tenim unes quantes canes sempre tindrem en el nostre cor la Peterson, l'única guia decent que hi havia quan érem jovenets i que tant ens va ajudar en les nostres primeres passes ornitològiques.

La guia de Svensson, Mullarney i Zetterström, tot i ser la millor del mercat, pot no ser la millor elecció per l'ornitòleg molt novell, degut precisament a la seva extensió i cobertura. A vegades, per començar bé, cal fer-ho d'una forma més simple i llavors s'imposen guies d'àmbits més reduïts, sense que per això hàgim d'oblidar-nos de la qualitat. Aquí és on entren productes com la Guia dels ocells de Catalunya, País Valencià i Balears (tan irreverent és posar Països Catalans avui en dia?) de Joan Estrada, Francesc Jutglar i Toni Llobet. En parlarem en un altre article.

Bon birding!