Invasió de duc blanc a EEUU

                                                                                    Font: allaboutbirds.com; Cornell Lab of Ornithology
El Cornell Lab of Ornithology publica al seu web una notícia sobre la invasió de duc blanc (Bubo scandiacus) als EEUU. Aquesta és una espècie de distribució cosmopolita que s'estén al llarg de tot l'àrtic i que a l'hivern baixa regularment a zones menys gèlides (en blau al mapa). Al continent americà, alguns anys hi ha irrupcions d'aquesta espècie que arriben fins al centre d'EEUU però aquest any ha estat especial: hi ha hagut una autèntica invasió en les zones habituals però, a més, hi ha hagut nombrosíssimes cites en localitats molt més al sud; entre elles una citació a Florida, en hàbitat subtropical, cosa que és una autèntica barbaritat.

Podem imaginar-nos com han xalat els birders americans. Una invasió de ducs blancs d'aquesta magnitud no es tornarà a veure fins d'aquí 30 o 40 anys. És com quan passa un cometa i et diuen "fins el 2044 no tornarà a passar per aquí" i tu penses "on seré jo el 2044?".

                                                                                    Font: Birdlife Datazone.
Per la correcta estimació de la magnitud de la irrupció ha estat fonamental el eBird, equivalent americà de l'Ornitho, amb el que s'han generat mapes molt interessants amb totes les cites, demostrant una vegada més el gran valor d'aquesta mena de projectes de ciència ciutadana.

Sembla lògic establir una relació amb les temperatures extremes que s'han experimentat durant les passades setmanes al nord i nord-est d'el continent americà, en què s'han arribat a -30ºC o -45ºC en llocs impensables. Per tant, és lògic pensar que el fred ha expulsat aquests ocells cap a regions més temperades. Doncs, molt bé, malgrat la lògica i totes les suposicions que puguem fer, segurament l'onada de fred no hi té res a veure.

Al duc blanc li importen un pito les temperatures tan baixes, ja que està adaptat perfectament a les duríssimes condicions de l'àrtic. Diversos investigadors apunten a que ja s'imaginaven que aquest any hi hauria abundància d'aquesta estrigiforme perquè ha estat un any extraordinàriament bo en lemmings (rosegador similar a un talpó de la tundra àrtica, base de la cadena alimentícia) i sembla que aquesta abundància ha fet que els ducs blancs hagin tiran endavant niuades extraordinàriament productives la passada primavera. Aquesta producció de joves genera una superpoblació que a l'hivern ha de marxar a buscar nous territoris lliures on viure. En altres paraules, la irrupció s'hauria produït igualment sense la onada de fred.

Trobo que això és molt interessant. Malgrat que no deixa de ser també una hipòtesi no demostrada, té una base confirmada que li dóna molta credibilitat, posant de manifest, una vegada més que la lògica de les nostres interpretacions pot no ser correcta si no tenim dades fidedignes que la suportin.

Es pot veure més informació sobre això, incloent-hi detalls d'un interessant projecte de marcatge amb GPS dels ducs blancs, en aquesta adreça:

http://blog.allaboutbirds.org/2014/01/14/project-snowstorm-seizes-the-moment-to-take-a-closer-look-at-snowy-owls/


Ara bé, jo faig la següent reflexió: si mirem al mapa Catalunya queda igual o més aprop de l'àrea de distribució del duc blanc a Escandinàvia que Florida de l'àrtic canadenc. Per què, doncs a nosaltres no ens arriben mai ducs blancs? Protesto!

Bon birding!

Comentaris

  1. Respostes
    1. Ja ja ja! Sabia que lo de protestar generaria algun comentari solidari ;-)

      Elimina
  2. Penso que les vostres protestes no seran escoltades per una qüestió geogràfica. Si mireu el mapa de l'Amèrica del Nord, trobareu poques barreres físiques vening dels del Nord, i fins i tot cadenes muntanyoses en sentit Nord-Sud, aproximadament (els Apalatxes), que poden actuar com a corredors ecològics. Això explica l'aparició, per exemple, a Florida d'algun exemplar. A Europa tenim uns boscos en mosaic, i les barreres mutanyoses es disposen Est-Oest en general. Fan més d'això, de barreres, que de corredors. És la meva humil interpretació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Possiblement aquest sigui un factor però no m'estranyaria que s'hi combinin més coses. A Holanda i Bèlgica tenen un promig de quatre o cinc cites l'any, cosa que és molt poc si ho comparem amb les mateixes distàncies als EEUU.
      En qualsevol cas, continuo protestant!
      ;-)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars