La importància de ser una llucareta...

Llucareta (Font http://www.vogelwarte.ch)

A Catalunya tenim la sort de tenir muntanyes elevades que reprodueixen les condicions climàtiques del centre i nord d'Europa, cosa que ens permet tenir a l'abast durant l'època de nidificació bastantes espècies que altrament només veuríem a l'hivern o en migració, sovint de forma més escadussera, en plomatges més discrets o en pitjors condicions.

Ocells d'aquesta categoria serien el bitxac rogenc, reietó, escorxador, raspinell pirinenc o la piula dels arbres, entre d'altres. Quan vas al centre i nord d'Europa, aquestes espècies les trobes nidificant a camps, jardins i boscos a nivell del mar. La distribució geogràfica d'aquests dos exemple ho mostra perfectament:

Distribució europea de l'escorxador (Lanius collurio)

Distribució europea del raspinell pirinenc (Certhia familiaris)

Ergo, veure aquests ocells té interès des del nostre punt de vista, ja que les hem d'anar a buscar als llocs alts i frescos del nostre país però des d'un punt de vista global, no són precisament ocells escassos sinó que precisament en alguns casos són, senzillament, abundantíssims. En canvi, n'hi ha d'altres que tenen més "mèrit" des del punt de vista de la seva distribució global. Em refereixo a espècies que aquí hem d'anar a buscar en hàbitats d'alçada però que, per contra, només trobarem en hàbitats alpins europeus al voltant del mediterrani.

Cauen en aquesta categoria més exclusiva i privilegiada ocells com la llucareta, el pardal d'ala blanca, el pela-roques, la gralla de bec groc o el cercavores, que tenen una distribució global molt diferent dels ocells que hem esmentat amunt.

Distribució mundial de la llucareta (Carduelis citrinella)

Distribució europea del pardal d'ala blanca (Montifringilla nivalis)

Això és diferent, eh? Els birders centre i nordeuropeus frisen per veure aquests ocells! Elis, elis...

Observeu, a més, que la distribució de la llucareta és la distribució mundial. És l'únic endemisme del continent europeu, cosa que té el seu mèrit. Així que quan torneu a veure una llucareta, penseu que sou uns privilegiats de tenir-les a poc més d'hora i mitja de camí de casa per la majoria de nosaltres. Si voleu un lloc on veure aquest ocell, proveu la ruta del Trencapinyes al Parc Natural del Cadí, a mig camí de la carretera que puja de Bagà a Coll de Pal. Teniu una probabilitat d'observar-la del 80%, estiu i hivern.

Per cert, algun dia ho comentaré millor però hi ha un seguit d'articles d'Antoni Borràs, Joan Carles Senar i altres investigadors que expliquen coses molt, però que molt interessants sobre la connexió entre les poblacions de llucareta dels Pirineus i la resta de poblacions ibèriques, les dels Alps, etc. A la Revista de Anillamiento, n. 29-30 en fan un resum en un article titulat "Una revisión sobre las metapoblaciones de verderón serrano: patrones y movimientos", que no té desperdici (van al gra i cada paràgraf aporta informació interessant).

Així que... a disfrutar veient ocells de muntanya! Incloent-hi, per cert, també els ocells d'ampla distribució, com l'escorxador, que són una autèntica meravella...

Bon birding!