CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

diumenge, 17 d’agost de 2014

Ornitòlegs en camps de concentració

Com a resultat de les commemoracions en curs del centenari de la 1a Guerra Mundial, em va venir al cap que alguna vegada havia llegit sobre com els ornitòlegs britànics en camps de concentració alemanys en la 2a Guerra Mundial continuaven censant, estudiant, comptant i fent llistes d'ocells. Efectivament, el frikisme ornitològic ja estava vigent els anys 1940s!

Vaig buscar informació sobre això en els llibres més vells que tinc a casa, on recordava haver llegit com alguns d'ells, especialment Peter Conder, antic director de la RSPB, estudiava ocells en un camp de concentració. No ho vaig trobar, així que vaig buscar a internet i, Oh my God!, vaig trobar un interessantíssim article a The Telegraph que anava justament d'això. En començar a llegir-lo em vaig quedar tan absort, fascinat i colpit al mateix temps que he vist que no té sentit que escrigui res creatiu sobre això, per tant, faig aquí una traducció-resum sobre l'article del Telegraph. L'article és un extracte del llibre "Birds in a Cage", de Derek Niemann, en el que s'explica la biografia de quatre ornitòlegs que van passar anys com a presoners de guerra en camps de concentració alemanys.

Malgrat que aquest mateix resum és una mica llarg, crec que val la pena llegir-lo de punta a punta. Feu-vos una tassa de cafè i seguiu llegint...



Els homes dels ocells dels Stalags 

[...] Quatre mesos després de ser capturat a Noruega, el Tinent Segon Buxton estava atrapat entre filferro d'espines en un camp de presoners de guerra. Anava cap a la inanició amb una dieta de patates i cols podrides. Sense cap contacte amb la seva dona, Buxton podria haver-se amargat la vida pensant en el seu destí incert. En canvi, va reconquerir el seu amor propi i la seva passió per la vida observant ocells.

Prop de 200.000 soldats aliats van passar fins a cinc anys com a presoners de guerra durant la Segona Guerra Mundial però poques històries de captiveri són tan estrambòtiques i en molts aspectes, veritablement inspiradores, com les dels ornitòlegs britànics. Tal i com el Cap d'Esquadró John Barret, un altre ornitòleg dedicat, va escriure en els seus diaris, els ocells "ocupaven centenars i centenars d'hores durant les quals, en esperit, jo no estava confinat".

[...]

Els oficials que foren capturats a Normandia i Noruega la primavera de 1940 van quedar traumatitzats per l'experiència. Un psicòleg de l'exèrcit afirma que van anar preparats per la mort o per ser ferits però a penes cap d'ells havia contemplat la possibilitat d'experimentar una captivitat indefinida a les mans d'un enemic a les portes de la victòria.

[...] John Buxton va ensenyar literatura als seus companys presoners però van ser els ocells allò que el va complaure més, tot declarant: "Una de les joies principals de veure ocells a la presó era que ells habitaven un món diferent del meu".

Buxton va estudiar la cotxa cua-roja, una de les espècies més boniques i acolorides. Durant la següent primavera i estiu, va observar en cada moviment d'aquests ocells i els va veure en enceses persecucions d'aparellament a l'altre costat d'un filferro que ell no podia travessar, anotant cada detall. "L'únic poll que veig que ha mort després de sortir del niu es va trobar amb un accident poc natural", va escriure, "ja que les punxes del filferro d'espines no són part integrant de l'entorn natural de la cotxa cua-roja".

Va utilitzar qualsevol bocí imaginable de paper (paper del vàter, el dors de paquets de cigarretes...) per gargotejar les seves observacions. Les preuades poques cartes que se li van permetre intercanviar amb la seva esposa van resultar ser cartes d'amor d'ornitologia, ella donant-li confort espiritual alimentant-lo amb informació extreta de llibres i consultant a altres ornitòlegs britànics. "El niu aparentment el construeix només la femella. La incubació normalment la duu a terme ella però també s'hi han vist mascles..."

Traslladat l'octubre de 1941 a Warbug, un camp enfangat de la plana del nord d'Alemanya, Buxton va conèixer tres homes que compartien el seu amor pels ocells. Un d'ells, un artiller anomenat George Waterston, va anar fent anotacions sobre els ocells gairebé des del punt de la seva captura a Creta. "Em sembla que les meves notes són molt inconnexes" va escriure en la seva llibreta, "majoritàriament compilades mentre m'ocultava en caus de guineu, etc." El segon era el pilot de la RAF [exèrcit de l'aire britànic] John Barrett, que va ser abatut en la seva primera missió en un avió que només havia volat per primer cop el dia anterior.

I l'altre era Peter Conder, que havia estat amb la 51a Divisió Highland, atrapat pels Panzers  de Rommel en el port de Saint Valery, a Normandia. Conder, un fracassat en el vessant acadèmic que havia anat a parar a l'empresa publicitària de la família per intentar fer alguna cosa bona, era un ornitòleg apassionat i obsessiu, amb el qual els guàrdies alemanys es van familiaritzar aviat veient com patrullava el perímetre dia rere dia. Al principi el van arrestar, creient que les seves notes eren part d'un pla de fuga però, tal i com Barrett observava en una carta posterior a la guerra, "després d'uns tres mesos en cada camp, els guàrdies ja s'havien convençut que només érem un altre tipus d'idiotes inofensius a qui els tocava vigilar".

Peter Conder fotografiat com a POW (Prisoner of War)

Mentre altres oficials tocaven música, llegien, feien obres de teatre o senzillament deixaven passar els anys, els ornitòlegs es dedicaven a estudiar seriosament els ocells. Durant la primavera, pujaven a una pila de deixalles en una cantonada del camp, comptant la migració en massa de graules, gralles i aloses. Gaudint del món natural més enllà d'ells, gairebé es van oblidar de la seva condició de presoners. Buxton va escriure excitadíssim a la seva dona després de veure 15.000 aloses passant per sobre d'ell: "Mai no havia vist un espectacle així abans".

Tot i així, encara hi havia dificultats pràctiques. No tenien binocles, per tant, els punts distants es quedaven just en això. I, al menys en els primers anys, tampoc tenien llibres.

Els camps superpoblats presentaven altres reptes, segons va testimoniar Buxton. "És difícil escoltar els cants degut als crits dels falciots i al soroll dels homes caminant en multitud." [...]

La ajuda va arribar d'un lloc inesperat. Un ornitòleg alemany, el Dr. Erwin Stresemann, va prendre la decisió arriscada de tenir correspondència amb els presoners en anglès per ajudar-los en la seva tasca malgrat que la seva oficina, en el Museu de Zoologia de Berlin, estava a menys d'una milla del quarter general de la Gestapo. Buxton havia conegut el Dr. Stresemann, un dels ornitòlegs més influents del seu temps, en una conferència a Estocolm el 1934 i va utilitzar aquesta lleugera coneixença per començar la correspondència.

El Dr. Stresemann va col·laborar enviant llibres, articles i anelles per ocells. Fins i tot va publicar un article científic en el que donava gràcies al "Tinent Waterston, que molt amablement i amb bon criteri va compilar les seves observacions del sector sud de la Badia de Suda a Creta durant la primavera de 1941."
 
Va haver de parar després de rebre un avís oficial, tot i que va continuar escrivint a Buxton després de la guerra i ho va continuar fent fins la seva mort. "Vaig agrair l'oportunitat d'ajudar a un germà ornitòleg a sobreposar-se a la pressió mental de ser un presoner de guerra", va escriure en una de les seves últimes cartes.

Un altre alemany cooperador no va ser tan afortunat. Un oficial de seguretat del camp que havia lluitat en la mateixa batalla que el pare de Barrett en la Gran Guerra va quedar en secret amb ell per entregar-li un paquet de llibres. No prou secretament, sembla ser, ja que els presoners mai més no van tornar a veure el pobre home.

[...] [Ve aquí una descripció de com els ornitòlegs van ajudar en una de les fugues més famoses de la Segona Guerra mundial, que no tradueixo per no allargar-me però que és molt interessant] [...]

Mentre que Barrett, com a oficial de la RAF, va ser traslladat a Stalag Luft III el setembre de 1942, Conder, Buxton i Waterston van ser traslladats al camp Bavarès de Eichstätt. Aquesta vall boscosa va resultar ser un paradís per la fauna. L'estudi de la natura va esdevenir molt popular entre tots els presoners de guerra quan es trobava una colònia de cargols comestibles i, pel que fa a ocells, n'hi havia per tot arreu, amb les orenetes criant fins i tot en els barracots, fent acrobàcies per sobre dels llits dels presos.

Buxton cada setmana penjava butlletins sobre natura al panell d'anuncis de la cantina i ell i els companys ornitòlegs coordinaven equips de voluntaris que els ajudaven. Això va ser el naixement d'una nova era en ornitologia, en la que es demanaven observadors científics imparcials del comportament dels ocells.

Conder va estar observant, durant una primavera, una parella de caderneres que criaven fora del seu barracot. Per la seva frustració, escrivia que "pràcticament tot el camp ve constantment a passar estones per veure què miro i, no només això, sinó que no paren de fer-me preguntes quan estic intentant observar l'ocell o escriure el què observo."

Buxton va trobar una altra parella de cotxes cua-roges i va reclutar 17 assistents. Waterston tenia 12 deixebles fent torns per observar uns petits picots anomenats colltorts (sic) que criaven en unes caixes de fusta que havia fet amb planxes aprofitades de lliteres. La dedicació va ser fantàstica: els colltorts de Waterston van ser observats durant unes 1.200 hores! Fins i tot alguns guàrdies alemanys s'hi apuntaven i un d'ells (potser amb un ull posat en la probabilitat d'una derrota alemanya) els treia fora del camp en llibertat condicional. Tot i així, com escrivia Buxton: "un dia et porten a escoltar els ocells a trenc d'alba i el proper et regiren tots els llits."

Després d'obtenir la seva llibertat al final de la guerra, els ornitòlegs van parlar poc de la seva experiència com a presoners. Malgrat tot, tenien un profund lligam i van continuar en contacte durant la resta de les seves vides. John Barrett es va dedicar la resta dels seus dies a ensenyar sobre natura en el centre del Field Studies Council a Pembrokeshire, inventant les sortides guiades modernes i publicant una guia definitiva sobre la fauna costanera.

Buxton va escriure "The Redstart" (La cotxa cua-roja), un dels llibres d'història natural més lograts del S. XX. Com a catedràtic d'Oxford, va continuar plenament involucrat en la conservació, de la mateixa manera que Barney Thompson.

George Waterston va fundar l'Observatori de Fair Isle i, com a director de la RSPB a Escòcia, va idear l'Operació Àguila Pescadora a Loch Garten, que ha rebut més de dos milions de visitants per veure la parella d'àguiles que allí hi crien.

Peter Conder, que a l'escola va ser un alumne gens destacat, va utilitzar els seus estudis en temps de guerra com a Curriculum per la seva carrera en ornitologia. Va acabar com a director de la RSPB, portant-la d'una organització ineficaç de 20.000 membres a més de 200.000 durant la seva direcció.

Realment, quant van significar els seus esforços en temps de guerra per aquests presoners? En una nit de gener de 1945, amb una temperatura exterior de 20 graus sota zero i amb l'exèrcit rus aproximant-se, es va ordenar als homes de Stalag Luft III que es preparessin per deixar el camp. Tots menys un van omplir les bosses amb menjar. Barney Thompson va fer una altra cosa. Va carregar els seus quaderns de notes, posant-los al fons de la motxilla de forma que si passava per moments de feblesa, seria l'última cosa de la que es desfaria. I mentre caminava durant dies per la neu i el gel, els seus dits congelats encara gargotejaven notes sobre ocells en paquets buits de cigarretes.

Dos mesos després, en un camp de presoners al nord d'Alemanya, Peter Conder es va fugar dels seus captors esmunyin-se a l'interior del bosc però guardant tots els seus 17 pesats quaderns de notes embolicats en una camisa convertida en motxilla. Els ocells no van ser només un passatemps per aquests homes: van ser tan importants com la mateixa vida.


I, per part meva, com sempre dic,

Bon birding!

Enllaç a l'article de The Telegraph
http://www.telegraph.co.uk/history/britain-at-war/9668893/Birdmen-of-the-German-Stalags.html?fb










7 comentaris:

  1. Bonita entrada, Abel, me ha gustado mucho el blog. Un saludo desde Cantabria.
    Fauna Compacta blogspot.

    ResponElimina
  2. Vaja, això sí que és afició. El que fem nosaltres només és un luxe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. De tota manera... no creus que faríem el mateix si estiguéssim en la mateixa situació? Jo estic segur que sí!
      Salut

      Elimina
    2. Particularment, puc dir que en el meu exili obligat a Cartagena l'únic dia que em van arrestar va ser perquè vaig sortir del quarter a veure millor una parella de perdiueres que criava als cingles propers.
      Em penso que ja t'he contestat, no?

      Elimina
    3. Veus?! Si és que som incorregibles!! :-))

      Elimina
  3. FE D'ERRADES
    Anava a canviar dissimuladament una cosa que estava mal traduïda del text però he preferit deixar-ho i explicar aquí què és i per què.
    M'alegra tenir lectors instruïts que no me'n deixen passar ni una, no només en el camp ornitològic, sinó també en coses tan llunyanes com la terminologia militar. En el text, vaig traduir "Squadron Leader" com a "Cap d'Esquadró", una traducció aparentment lògica, tot i que reconec que em va fer mandra rebuscar quin equivalent real tindria en català perquè segur que no era exactament aquest.
    Afortunadament, l'amic Cristòfol Jordà, ornitòleg i pilot expert, m'ha fet notar que un Squadron Leader de la RAF és un Comandant. Això s'emmarca en una complicada nomenclatura de rangs que hi ha a l'exèrcit britànic, on Terra, Mar i Aire segueixen terminologies diferents (quina mania els anglesos a complicar-ho tot: segur que els avions també condueixen per l'esquerra...).
    Total, que moltes gràcies per l'observació, Cristòfol. Allò de que cada dia s'aprèn alguna cosa nova és ben cert!

    ResponElimina