CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dimecres, 12 d’agost de 2015

Vells ornitòlegs, nous ornitòlegs...

Fa uns dies em va passar una anècdota molt significativa que m'ha fet pensar en com ha canviat l'afició a l'ornitologia en els últims 40 anys, el temps que fa que un servidor pardaleja per aquests mons de Déu. Estava al Museu de Ciències Naturals amb un col·lega que malgrat ser un autèntic crack és un pimpollo de 27 anys i un altre que deu estar rascant els 40 i, en qualsevol cas, és un altre crack no tan pimpollo però que encara està lluny d'un cinquentón com jo. No dic els seus noms perquè no es mosquegin sobre el què ara ve (tot i que sé que tampoc ho farien).

Mentre érem allí arriba Raül Aymí, aquesta vegada un crack de la meva edat. Tal com entra, Raül ens deixa un niu sobre la taula i diu "Va, a veure qui sap de quin ocell és". Era un niu obert, de tassa, del tipus que fan moltíssims passeriformes de petita grandària. Aparentment podia ser de qualsevol cosa però amb una inspecció més detinguda vaig veure que era relativament gros per haver estat, per exemple, de tallarol. També era més voluminós que els de fringíl·lids que més he vist, gafarrons i caderneres. Però era més petit que els de túrdids que també conec, com els de merla o tord. A més, era relativament bast, amb poc recobriment de molsa i delicadeses diverses. Llavors vaig dir: "Gratapalles".

"Sí!" em va confirmar Raül; vaig girar la vista cap a l'altre parell de col·legues i m'estaven mirant amb autèntica incredulitat. "No ho hagués dit mai", "Jo, ni idea! I tu?", "No, no, què va", deien. La conversa llavors va girar cap a quins nius d'ocells havíem trobat en la nostra vida; en Raül i jo vam parlar sobre en quin tipus d'arbust havíem trobat més nius de gratapalles, a quina alçada estaven i altres detalls, cosa que va provocar també comentaris dels nostres col·legues més joves del tipus "Ah, però heu trobat molts nius de gratapalles?". La llista de nius que havíem trobat entre Raül i jo era bastant llarga; sense fer un repàs exhaustiu, van sortir ocells com rossinyol, merla, pit roig, mosquiter pàl·lid, tord, gafarró, cadernera, tallarols, capsigrany, garsa parasitada per cucut reial... mentre que els nius trobats pels nostres contertulis s'aproximava perillosament a... zero!

La barba blanca d'aquest vell ornitòleg el delata com a antic buscador incansable de nius de tot tipus.
I, efectivament, llavors hi vaig pensar. Les sortides a pardalejar avui en dia, han evolucionat (i això inclou les meves) cap a bàsicament dues coses: fer la llista més llarga possible i trobar el ocell més especial o destacable del dia, si pot ser ben raro, millor. En canvi, rares vegades t'atures una estona amb calma per detectar un moviment subreptici en els matolls que pugui ser interessant seguir o si veus un ocell portant becada (menjar al bec pels pollets) t'esperes uns segons a veure on va i si et porta al niu, bingo!, si no, a continuar ampliant la llista amb nous ocells. Mare meva, quina diferència amb el què fèiem fa anys! Recordo haver estat hores darrere d'algun ocell (p.ex., un p*** gratapalles) per aconseguir trobar-li el niu! 

Òbviament, l'aproximació actual al pardaleig té avantatges i inconvenients però un dels inconvenients que té per mi és que et perds un dels plaers més grans de l'ornitologia, el d'entrar en el món dels ocells, aprendre sobre la seva vida íntima i descobrir coses que altrament estan vedades als ulls externs.

En alguns països, com a Gran Bretanya (ok, és un clàssic posar-los com exemple) l'afició a l'ornitologia per molta gent girava al voltant de trobar nius. Hi havia autèntics especialistes. Alguns birdwatchers britànics es dedicaven -i es dediquen però en menor proporció- a buscar nius i enviar les fitxes corresponents al programa de la BTO que fa el seguiment de nius, el NRS o Nest Record Scheme. Alguns individus són capaços d'enviar centenars de fitxes niu cada temporada i, a sobre, alguns s'especialitzen en determinades espècies. Us imagineu trobant més d'un centenar de nius d'alosa cada primavera? Doncs, sí, existeixen!

Així que, de la mateixa manera que em marco objectius de veure espècies que no he vist mai o arribar a números que superin els anteriors, potser de cara a la primavera vinent em marcaré algun objectiu relacionat amb els nius. Podria ser trobar un niu de rossinyol bord, que és un que sempre se m'ha escapat (ha de ser dificilíssim!) o potser, com que avui tot són números i llistes, potser fer un Nest Big Year...

El què sí que he fet -i que recomano fer a tots els birders madurets que estiguin llegint aquest article- ha estat agafar els meus blocs de notes des dels anys 1970s i entrar a www.nius.cat tots els nius dels que teniu prou informació com per fer una fitxa. A part, d'empipar-me amb mi mateix perquè moltes de les notes estaven preses de forma poc consistent i no he pogut aprofitar més del 50%, he tingut la satisfacció de fer que aquesta informació serveixi per alguna cosa més que acumular pols en un calaix i ara estigui disponible per estudis futurs de la nidificació de les aus a Catalunya.

I, ostres!, me n'he adonat que tenia la mà trencada trobant nius de mosquiter pàl·lid!

Bon birding!

8 comentaris:

  1. Tens molta raó Abel. Jo sóc una petita ornitòloga aficionada, tinc 13 anys, i la veritat és que els futurs ornitòlegs com jo hauríem d'aprendre moltes coses dels que ja porten mots anys dedicant-se a això.

    Per cert m'encanten els teus articles, i em fan reflexionar molt. Gràcies pel teu blog i per compartir la teva saviesa sobre ornitologia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots hem d'aprendre de tots. El jovent també està aportant molt a l'ornitologia.
      I gràcies pels teus comentaris. És un plaer veure que gent tan jove també llegeix el blog!

      Elimina
  2. Com sempre, tens tota la raó; una de les activitats més entretingudes és trobar un niu de tallarol amb pollets i observar com els adults fan viatges contínuament per a alimentar els pollets que no en tenen mai prou.
    Sí, tenim la mateixa edat ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que, realment, no en tenen mai prou, els punyeterus. Cada vegada que vénen els adults sembla que els hi vagi la vida a aconseguir omplir el pap!

      Elimina
  3. La competitivitat està més ben vista que el coneixement, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aiix, em temo que avui en dia és així... De tota manera, la competitivitat és inherent a l'ésser humà. Els anys 1920, un anglés i un alemany ja competien a veure qui trobava més nius de cucut. Va guanyar l'anglès, Edgar Chance, per un niu...

      Elimina
  4. Molt bon article basat en una molt bona reflexió.

    ResponElimina