CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dilluns, 23 de novembre de 2015

Aristòtil i les orenetes sota el fang


La ciència es basa en la construcció del coneixement sobre el coneixement. És impossible construir una hipòtesi complexa partint de zero i això és exactament el problema que tenien els qui volien descobrir els misteris de la natura fa 2.400 anys enrere. En aquella època, Aristòtil era, a part d'un filòsof cabdal per la humanitat, un home tremendament curiós per saber què passava al seu voltant. Fascinat pel món natural que l'envoltava, Aristòtil va escriure una magna obra de deu volums anomenada "Història dels Animals", en la que plasma tot el coneixement que va poder recollir dels animals, tant sigui per experiència pròpia com per la informació que tenia d'altres. En aquesta obra, recull informació sobre més de 170 espècies d'ocells, de les quals unes 70 estan tractades amb molt detall, recollint experiències de caçadors, pescadors i gent del camp però també fent experiments propis (disseccions, notes anatòmiques, comportament, etc.).


Va descobrir una cosa molt interessant i força difícil de confirmar: el parasitisme dels cucuts. Va descobrir que el cucut pon el seu ou al niu d'un altre ocell, els pollets propis del niu desapareixen o moren i els pares adoptius alimenten el poll fins que aquest marxa del niu, observacions en plena sintonia amb el què coneix la ciència moderna. Ja no era gaire científic quan argumentava el per què passava això. Parafrasejant el text original d'Aristòtil, el què passa és que el cucut és un ocell covard, que marxa quan ocellets petits se li tiren a sobre. Com que és conscient de la seva covardia, la mare cucut es veu incapaç de protegir una niuada de pollets davant de qualsevol emergència i, per tal que la seva descenncia estigui més segura, pon l'ou al niu d'un altre ocell, molt més responsable, que serà capaç de defensar i tirar endavant la niuada. En altres paraules, Aristòtil assignava un caràcter i emocions humans al cucut, que, senzillament, se sent com una persona que no és capaç de cuidar la seva descendència.

D'entre tots els fenòmens naturals que el capficaven, n'hi havia un que fascinava especialment el filòsof: al seu voltant veia una sèrie d'ocells que, tot de sobte, a la tardor desapareixien fins l'any següent. On anaven aquells ocells? Què feien? Per què desapareixien? Va deduir que algunes espècies marxaven quan feia fred després de l'equinoci de tardor a zones més càlides i que tornaven durant l'equinoci de primavera per escapar de l'excés de calor en aquelles mateixes zones. Deia que en alguns caos migraven des de llocs propers però en altres procedien "del final del món".

Malauradament, Aristòtil no tenia ni sofisticats artilugis com GPSs o geolocalitzadors per saber què estava passant; de fet, no tenia ni simples anelles numerades per marcar els animals; tampoc podia viatjar gaire lluny, ja que el món conegut era molt més limitat en extensió que ara, així que el seu coneixement es basava en tot allò que havia pogut investigar per ell mateix o esbrinar a partir d'informacions d'altres. I si les sargantanes i serps -que havia descobert endormiscades sota les pedres- passaven l'hivern allí amagades, era bastant obvi que alguns ocells que desapareixien a la tardor podien fer el mateix...

Com que les orenetes tenen el costum de congregar-se en zones humides i canyissars abans de migrar, Aristòtil devia deduir que aquest era el pas previ a hibernar i òbviament, en uns aiguamolls havia de ser sota el fang o l'aigua. Així, Aristòtil escriu a la Història dels Animals que les orenetes passen l'hivern sota el fang o dintre de forats, esquerdes i cavitats prop de l'aigua. Encara que això avui ens faci somriure, si hi pensem trobarem que sense més mitjans és impossible saber on va un ocell que desapareix de cop del nostre voltant. Per tal que ens fem una idea d'aquesta dificultat només hem de veure un altre fet: la idea que les orenetes hibernaven sota el fang va perdurar sense qüestionar durant, ni més ni menys, que 2.000 anys més!

L'any 1.555 l'arquebisbe suec Olaus Magnus declarava que era "un fet" que les orenetes hibernaven sota el fang o sota llacs congelats, fent-ho il·lustrar en un gravat en què uns pescadors extreien amb una xarxa un bon grapat d'orenetes del fons d'un llac glaçat. Realment, s'havia de tenir imaginació per arribar a il·lustrar una cosa que sabem que no va passar!


Gravat suec del s. XVI que mostra uns pescadors "pescant" orenetes que, com tothom sap, passen l'hivern sota un llac gelat.

Al segle XVIII ja es van ensumar que alguna cosa fallava i no va ser fins el segle XIX -sí ho heu llegit bé- que es van començar a tenir proves que els ocells podien migrar i encara vam haver d'esperar a principis del s. XX per realment demostrar on anaven els ocells, quan es va desenvolupar i generalitzar la tècnica de l'anellament científic.

Disculpem, doncs, Aristòtil per  l'error de les orenetes i altres que va cometre, errors que esdevenen irrellevants davant l'enorme aportació a la ciència que va fer aquest filòsof i naturalista extraordinari.

Bon birding!


2 comentaris: