CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

diumenge, 29 de novembre de 2015

És millor estar gras o estar prim?

És ben sabut que el greix dels ocells té una funció vital per bona part del seu cicle biològic. Els ocells són capaços d'emmagatzemar matèria grassa molt ràpidament. Ingerint aliments rics en greixos vegetals en grans quantitats, el seu cos pot convertir aquest aliment en greix propi en molt poc temps. En època de migració, per exemple, els petits ocells migrants nocturns entren en un estat d'hiperfàgia i s'engreixen com a toixons. Els anelladors ho sabem bé: captures ocells que a vegades són autèntiques boles de greix! Aquest teixit adipós es farà servir com a combustible durant l'extenuant viatge i l'ocell generalment arribarà a la seva destinació havent-lo consumit gairebé tot.

A l'hivern, el greix també és un combustible clau per la supervivència, ja que permet mantenir el metabolisme de l'animal i generar escalfor per superar les fredes temperatures, especialment a la nit, quan no pot continuar alimentant-se. Així que, el què fan molts ocells és incrementar la seva ingesta d'aliments durant el dia per emmagatzemar reserves de greix que consumirà a la nit. A l'hivern, molts ocells pesen de mitjana, un 8-10% més al capvespre que al matí. Com més fred faci, més haurà de menjar i emmagatzemar perquè el seu metabolisme necessitarà més combustible.


Fins aquí bé. Té lògica; però durant els anys 1990s diferents investigadors que estaven treballant aquesta característica fisiològica de les aus van intentar correlacionar fred i greix en diferents poblacions d'ocells i sembla que la correlació no era tan clara. Semblava clar que els ocells atenyen els nivells de reserves més alts en la part més crua de l'hivern, al capvespre i en els anys més freds, tanmateix, hi havia un problema i observaven que els ocells mantenien les seves reserves energètiques per sota dels màxims fisiològics i ambientals que semblaven necessaris. A més, hi havia moltes diferències segons el lloc concret on es feia l'estudi.

En definitiva, el què s'observava és que els ocells no s'engreixen de sobres per les seves necessitats sinó que intenten ajustar exactament al què necessiten per superar el fred que està fent en aquell lloc i instant. És a dir, estan el mínim possible de grassos i s'engreixen intentant afinar just per l'energia que necessiten. Per tant, cabia preguntar-se: té algun cost estar gras? Potser els ocells saben que els nivells de colesterol a la llarga passen factura...?

En un article de 1995, Gosler i altres van trobar una correlació molt interessant en el pes de la mallerenga carbonera a Witham Wood, un bosc d'Anglaterra on s'estan estudiant les mallerengues des dels anys 1940 i, per tant, disposen de llarguíssimes sèries de dades. Van veure que les mallerengues estaven més primes durant els anys 1940s, passaven a estar més grasses durant les dècades dels 50, 60 i 70, i passaven a aprimar-se de nou a partir dels 1980s endavant; repeteixo, no hi havia cap relació amb la temperatura, neu o altres condicions meteorològiques. Després de cercar diferents correlacions, es va veure clar quina era la causa que "modulava" el pes dels ocells: la depredació. A causa dels estralls del DDT durant les dècades dels 1950, 60 i 70 els esparvers, depredadors naturals de les mallerengues, van desaparèixer de Witham Wood, per tornar els anys 80, quan es va prohibir aquest perillós insecticida. Pel què ens ocupa: les mallerengues estaven primes quan hi havia esparvers i estaven més grasses quan no n'hi havia.



Té algun cost, doncs, estar gras? Òbviament sí. En un estol d'ocells el més pesat serà l'últim que emprengui el vol quan aparegui el temible depredador per endur-se una víctima, així que serà millor no tenir aquest llast quan això passi. I hem d'entendre que això passa molt i que el perill de ser menjat és percebut com a molt real per un ocellet.

Diversos estudis han demostrat aquesta relació entre emmagatzemament de greix i predació però un estudi que "riza el rizo" (no sé com dir això en català!) és el de Jordi Pascual i Joan Carles Senar publicat al Journal of Ornithology aquest mateix any. Aquests dos investigador han estat anellant lluers durant molt anys a Sarrià i han publicat nombrosos estudis sobre l'ecologia d'aquestes aus. Interessantment, Senar i Pascual van trobar una diferència important en el pes dels lluers en una època en la que en la seva zona d'estudi hi havia un esparver que esmorzava lluers amb freqüencia. No només van trobar, com era d'esperar que els lluers redueixen el seu pes en presència de l'esparver, sinó que només ho feien els lluers residents, mentre que els que estaven de pas continuaven amb valors de pes sense modificar.

En realitat, en condicions sense depredador (les habituals a la zona urbana on es fa l'estudi) els lluers residents pesen una mica més que els de pas però, en canvi, en aquesta situació perdien, de cop, un 9,75% del seu pes.

Això és important perquè indica com es produeix l'adaptació, demostrant netament que la percepció del risc per part del propi individu és el què dispara l'opció d'engreixar-se i aprimar-se. Els ocells de pas són individus que estan nomes unes hores o dies en la zona d'estudi, per tant, de ben segur no tenen percepció del risc de la presència de l'esparver, mentre que els residents l'hauran vist en plena actuació i, per tant, són conscients de la seva presència.

Curiosament, malgrat que l'adaptació de la càrrega de pes a la predació és coneguda de fa un parell de dècades, aquest és el primer estudi que ho demostra en individus de la mateixa espècie, al mateix lloc d'estudi, durant el mateix període de temps i en una situació de risc de predació real (no simulat).

Sembla mentida que ell solet sigui capaç de fer que tota una població d'ocells ajusti el seu pes al límit (Foto: Stephen Round www.rspb.org.uk)
 Ara que ja és època de tenir les menjadores ben concorregudes d'ocells, observeu el comportament dels ocells. Veureu que miren amunt i avall, s'espanten en massa a la mínima que senten un soroll, agafen una pipa i se la van a menjar a un lloc més amagat, miren al cel constantment, el seu comportament és nerviós... Estan vigilant que no vingui ningú a menjar-se'ls.

Bon birding!

REFERÈNCIA:
Pascual, J. and Senar, J.C. (2015) Resident but not transient Eurasian Siskins reduce body mass in response to increasing predation risk: a natural experiment. Journal of Ornithology 156:451-456.

4 comentaris:

  1. Un cop més, podem veure la impressionant capacitat dels ocells per adaptar-se al seu entorn!!!
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Un cop més, tota la raó i un article mot interessant.
    També estic observant que aquesta por no és igual a totes les espècies; per exemple els gratapalles i els pinsans es dediquen a menjar amb relativa tranquil·litat sense moure's del lloc mentre que la mallerenga carbonera fa exactament el que dius; agafar ràpidament una queixalada i anar-se-la a menjar a un altre lloc més segur.

    ResponElimina