CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

diumenge, 17 de gener de 2016

Per què els ocells reals no són com els de la guia?

En els cursos sovint em trobo amb alumnes que observen l'ocell al natural, amb prismàtics o amb el cata i quan el busquen a la guia... Eeeehhhh? Exclamació de sorpresa dient "Aquest bitxo de la guia no s'assembla en res al que estem mirant!", "Els colors de la guia són més pujats-marrons-vermellosos-ocres, etc.!", "Aquesta guia no val per res!".


Doncs no. Normalment, a les guies que recomanem (p.ex., la de Estrada, Llobet, Jutglar i Franch com a guia d'inici o la Svensson-Mullarney com a guia definitiva) i en moltes altres, els ocells estan prou bé. Cert és que a vegades a un dibuixant excel·lent un determinat ocell li ha sortit massa pujat de to, massa marró, o la cua una mica més llarga/curta del que correspon. Fins i tot en els millors dibuixants ens trobem algun ocell que té alguna mancança. També és cert que, a vegades, l'edició no és capaç de reproduir els colors del dibuix original, generalment fent els colors més contrastats i perdent els matisos. Però en general no és aquest el problema.

El problema és que els ocells tenen un munt d'estatges de plomatges al cap de l'any. D'entrada tenim les quatre combinacions que marquen la primera diferència: mascle-adult, mascle-jove, femella-adulta i femella-jova. Això vol dir que per anar bé en la majoria de les espècies la guia hauria de mostrar quatre dibuixos de cada ocell i normalment no hi ha tan espai o les diferències de plomatge no son tan marcades com per ser necessària aquestes il·lustracions diferents però, en canvi, quan estem mirant l'ocell al camp sí que percebem una gran varietat de tonalitats en els colors.

Però és que, a més, en cada categoria, l'ocell passa per diferents estatges de plomatge. Imaginem-nos un mascle adult de tallarol capnegre amb plomatge llustrós de principi de primavera. Maco i xulo com un campeón. A mesura que avança l'època de cria es plomatge se li desgasta per les inclemències del temps, el sol i, sobretot, pel fregament amb branques dels arbustos per on es mou. Cap al juliol, la cua li haurà quedat esfilagarsada, les puntes de les primàries hauran quedat amb el raquis pelat i tot el plomatge del cos haurà perdut gran part del color, incloent-hi el negre llustrós del cap, que haurà esdevingut molt més apagat i mate. A més, com que ja no té les hormones on fire, la carúncula ocular ja no serà vermella lluent. Llavors és quan mirem la guia, que ens mostra un mascle en plomatge nupcial i diem: "Aquesta guia és una m****!".

Quan aquest procés de desgast l'apliquem a totes les categories de sexes i edats que abans hem esmentat, tenim una varietat de plomatges bastant notable. En l'ordre dels Passeriformes, després de la nidificació els adults normalment fan una muda completa (amb excepcions segons les espècies) en la que renoven tot el plomatge però els apareix el plomatge hivernal, no el plomatge estival llustrós, i els joves fan una muda parcial (també amb excepcions) en la que muden les plomes del cos però no les ales i la cua. Així que apareixen noves combinacions, per acabar-la de liar.

A les guies, els aligots no acostumen a estar pintats tan blancs. Aquesta espècie té una gran varietat de plomatges ideals per despistar completament el principiant... (Foto: blog de eb3alfmiguel.blogspot.com)
En alguns grups d'ocells, a més, hi ha una varietat individual bastant gran i, així, mentre alguns encara conserven traces de plomatge nupcial, altres ja han adquirit el plomatge hivernal, alguns suspenen la muda a mitja migració i la reprenen quan arriben als llocs d'hivernada, etc., etc., etc. Els limícoles són especialistes a tenir combinacions de plomatges d'aquests tipus (maleïts limícoles...).

Una bona colla d'ocells muden a plomatge hivernal a la tardor però a sota d'aquest plomatge hi ha, "amagat", el plomatge llustrós estival. Aquesta vestimenta nupcial l'adquireixen per desgast, quan al llarg de l'hivern se'ls desgasten les puntes de les plomes, que són més discretes i apagades. Aquesta és l'estratègia que segueixen els pinsans, pardals, gratapalles, repicatalons i tota una bona colla d'espècies de grups molt diversos. La raó per la que segueixen aquest procés és interessant. La muda és un procés molt costós per un ocell ja que es requereix molta energia per fer créixer totes les plomes de nou; l'ocell s'ha d'alimentar i beure molt per mantenir aquest creixement i, a més, en un moment en què no pot volar tan eficientment si està mudant plomes de vol. Mudant a plomatge hivernal amb el plomatge nupcial a sota, els estalvia una costosa muda en termes energètics.

El pitet del mascle de pardal que llueix a l'estiu és gairebé invisible a l'hivern. Fixeu-vos-hi aquests dies i torneu-vos-hi a fixar a la primavera. Veureu com apareix màgicament!
Això sí, sempre m'ha semblat autènticament fascinant com pot ser que a tots els individus d'una mateixa espècie se'ls desgasti de cop el plomatge a la mateixa època de forma sincronitzada i sobtadament ens apareguin tot de masclets ben xulos i llustrosos. Misteris de la natura.

Bon birding!



7 comentaris:

  1. Bones.
    No soc un coneixador d ocells, pero avui en el Mirador de Puig d Arques he disfrutat del vols de un grupet de 10 a 20 ocells que amb vol molt temerari ens volien fer fora del indret. El curiòs es que jo diria que eren orenetes, potser un xic mes petites de tamany pero la forma de vol i el seu cos així ho feia pensar. Me pregunto si es posible en el mes de Gener i just ara que ja fa fred, estiguin per aquí????

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan, havien de ser roquerols. Són l'únic membre de la família de les orenetes que es queden aquí durant l'hivern. Efectivament, l'estructura del cos és similar però més petita i compacte. Sempre m'he preguntat com són capaços de menjar insectes aeris durant tot l'hivern...
      Salut!

      Elimina
    2. Hola Joan, havien de ser roquerols. Són l'únic membre de la família de les orenetes que es queden aquí durant l'hivern. Efectivament, l'estructura del cos és similar però més petita i compacte. Sempre m'he preguntat com són capaços de menjar insectes aeris durant tot l'hivern...
      Salut!

      Elimina
  2. Doncs t'asseguro que si els meus llibres enlloc de fotos s'i·lustressin amb dibuixos meus d'ocells s'assemblarien com un ou a una castanya ;-)
    Ara de debò. Crec que malgrat tot i sobretot gràcies a que hi ha magnífics il·lustradors, són molt millors les guies amb dibuixos que amb fotos, la prova és que no es pot ni comparar l'èxit d'unes i altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs hauries de veure els meus dibuixos...
      És curiós que una foto no pugui transmetre tan bé la imatge com un dibuix, que en principi és més artificial. Però és així.

      Elimina
  3. Jo no crec que sigui perquè la foto no pugui transmetre tan bé com és l'ocell, més aviat és per una qüestió de comparança.
    A les il·lustracions es poden representar tots en la mateixa postura i amb iguals condicions, per dir-ho així, de llum. En canvi, és molt difícil aconseguir fotografiar les diverses espècies que s'assemblen amb exactament la mateixa postura i la mateixa llum, amb la qual cosa es fa més difícil comparar per a veure'n les diferències.

    ResponElimina
  4. Ep! Això de la Llar de colors ho he fet jo: Màrius.

    ResponElimina