CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dijous, 31 de març de 2016

Algunes històries al voltant de l'Archaeopteryx

El primer fòssil d'ocell del que es té coneixement és de l'Archaeopteryx. És molt interessant que aquest fòssil representa, precisament, el graó perdut entre els rèptils i els ocells, demostrant l'origen reptilià dels ocells. El primer fòssil d'Archaeopteryx es va trobar just en el moment en què feia més falta disposar d'un enllaç entre rèptils i ocells. Darwin havia publicat l'Origen de les Espècies l'any 1859 aixecant una polseguera descomunal entre científics partidaris de l'evolució natural de les espècies i creacionistes que consideraven que tots els éssers vius havien estat creats i dissenyats per Déu. Entre aquests últims, per cert, no només hi havia l'església i tota la gent de creences tradicionals sinó que també hi havia molts científics de l'època. Doncs amb tot l'enrenou causat per l'Origen de les Espècies, zas, el 1861 es troba el fòssil d'Archaeopteryx.

L'Archaeopteryx té característiques de rèptil barrejades amb característiques d'ocell. Dents, cua vertebrada, urpes a la "mà" de les ales i altres, fan pensar clarament en un rèptil, mentre que moltes altres característiques indiquen clarament que era un ocell, sens dubte la més contundent és el fet que tingués el cos cobert de plomes i ales amb plomes de vol.

Dels 10 fòssils d'Archaeopteryx, el del museu de Berlin és el que m'agrada més. Es poden veure a la perfecció tots els caràcters reptilians i aviaris.
Doncs bé, el 1861 això va ser una autèntica bomba i és aquí on vull arrancar la història a explicar. El Museu d'Història Natural Britànic va comprar el fòssil l'any 1862 per 450 lliures (uns 50.000 euros actuals), on el conservador de Paleontologia del museu, Richard Owen, era l'autoritat mundial sobre dinosaures (de fet, ell va crear el propi terme "dinosaure"). Sembla que Owen, encara que molt competent, era tremendament egòlatra, desagradable, ambiciós i molt influent en l'entorn polític. A més, era creacionista i acèrrim opositor a Darwin. Així, el 1863 va publicar una anàlisi del fòssil on concloïa que definitivament l'Archaeopteryx era un ocell i no un exemplar de transició entre rèptils i ocells, deixant per terra les teories evolucionistes que envoltaven el fòssil. Ciència tendenciosa!

Però llavors, Thomas Huxley -també anomenat Bulldog de Darwin- es va embrancar en el seu propi estudi del fòssil per demostrar que sí que era un exemplar transicional. Huxley, a més, va notar diversos errors en l'anàlisi d'Owen cosa que li va semblar un regal del cel per posar en ridícul el seu opositor més odiat. Després de la seva anàlisi, les conclusions d'Owen semblaven xapuceres o fins i tot infantils. Victòria pels evolucionistes! Van aparèixer llavors algunes veus dient que el fòssil era fals, en un intent de liquidar les teories evolucionistes però ningú no se les va prendre seriosament.

Thomas Huxley, el bulldog de Darwin. Una certa cara de males puces sí que tenia...

No us penseu que el cachondeo que ens portem avui en dia amb fotos i collages que enviem per Whatsapp, Facebook etc. és cap novetat. Al segle XIX la conya era la mateixa, només que s'havia de publicar en paper.
 Però uns 120 anys després, l'autenticitat del fòssil d'Archaeopteryx va tornar a ser posada en qüestió i aquesta vegada si que es va donar crèdit a l'acusació perquè venia de científics de renom, encara que d'un sector que no era la paleontologia. El 1980 en una conferència de científics jueus ortodoxos, un científic creacionista, Lee Spetner, va afirmar que el fòssil d'Archaeopteryx era d'un rèptil al que s'havia afegit la impressió de plomes de pollastre. Spetner no era una autoritat i probablement la cosa no hauria anat a més sinó fos perquè la seva teoria va ser recolzada pel prestigiós cosmòleg i matemàtic Sir Fred Hoyle de la Universitat de Cambrige, anterior president de la també prestigiosa Royal Astronomical Society. Spetner, Hoyle i altres investigadors (cap d'ells paleontòleg) van fer pinya per demostrar la falsedat del fòssil d'Archaeopteryx, explicant en detall com s'havien fet maquiavèlicament les impressions de plomes de pollastre en el fòssil. Cal dir que s'ho van treballar per demostrar com s'havia fet el suposat falsejament.

Va caldre un equip de científics del Museu d'Història Natural Britànic i 18 mesos de feina per dur a terme un estudi que demostrava l'autenticitat del fòssil. L'estudi es va publicar a Science, o sigui que, més amunt, impossible. La comunitat científica va quedar convençuda de l'autenticitat del fòssil, de forma que Spetner, Hoyle i tota aquella tropa de científics creacionistes van quedar en evidència. Realment que un cosmòleg i matemàtic, per prestigiós que sigui, es fiqui en l'anàlisi d'un fòssil no pot donar cap bon resultat.

Un altre cas molt curiós que envolta els fòssils d'Archaeopteryx ens porta a Holanda durant els anys 1970. Actualment es coneixen 10 fòssils més una impressió d'una ploma d'Archaeopteryx però els anys 1970 només se'n coneixien tres i la ploma. Un investigador americà, John Ostrom, va venir a Europa el 1970 per estudiar els fòssils originals que estaven a Londres, Berlín i Maxburg (també a Alemanya). També volia estudiar els pterosaures (entre els que hi ha els coneguts pterodactils) per comparar les adaptacions anatòmiques pel vol d'uns i altres, malgrat que els pterosaures no estan emparentats amb l'Archaeopteryx. Així que Ostrom se'n va anar al Teylers Museum, a Haarlem, Holanda, on disposen d'una bona quantitat de fòssils de pterosaures. I aquí va passar una cosa d'aquelles que podríem qualificar de surrealistes.

Els anys 70, el Teylers Museum no tenia llum elèctric al lloc on es guardaven les col·leccions (ei, no només aquí ens podem queixar de manca de recursos per la ciència!), així que Ostrom havia d'examinar els fòssils mentre hi havia llum diürna. Mirant pterosaure rere pterosaure, un dia, ja amb el sol ponent-se i a punt d'haver de plegar va agafar un fòssil etiquetat com a Pterodactylus crassipes. Només veient la roca sobre la que estava la impressió del fòssil, ja va veure que allò no podia ser un pterodàctil (això de ser un crack sempre ajuda). Va agafar el fòssil i el va dur cap a la finestra i, oh, hi havia unes tènues impressions de plomes... Era una altre fòssil d'Archaeopteryx! Havia estat classificat com a pterodactil des que va entrar al museu, ni més ni menys que l'any 1855. Fins i tot abans que la publicació de l'Origen de les Espècies i el primer fòssil d'Archaeopteryx!

Llavors Ostrom va tenir un gran dilema. Sabia que si ho deia, el museu se sentiria ridícul i probablement no li deixarien continuar examinant l'espècimen (sí nois i noies, les coses són així), si no ho deia i continuava examinant el fòssil, fent públics els resultats quan arribés a casa, els del museu també es posarien pels núvols. Finalment va fer el que seria normal i ho va dir al conservador del museu. I què va passar? L'endemà el fòssil havia desaparegut!

Poc després el seny es va imposar per totes bandes. El conservador del museu va tornar amb una capsa de sabates amb el fòssil dintre, que va donar a Ostrom per tal que prosseguís amb el seu estudi, permetent-li, a més, que s'endugués l'espècimen al seu propi laboratori a la Universitat de Yale, on tenia aparells d'anàlisi més avançats (i llum!). A Ostrom li va agafar vertigen d'endur-se aquell valuós fòssil a casa com qui porta un souvenir, així que va assegurar el fòssil per un milió de dòlars i durant tot el vol a Yale va dur la capsa a la falda, sense separar-se d'ella en cap moment. No vull ni imaginar-me els nervis que devia passar el pobre home!

Amb aquestes històries al voltant d'uns fòssils veiem com som les persones. Hi ha enveges, egos, errors, pugnes, creences i moltes altres emocions humanes que han posat pals al coneixement científic per totes bandes però ja veieu que, malgrat tot, la ciència i el coneixement acaben avançant i triomfant.

Podeu llegir tot això i molt més en les 500 pàgines de Ten Thousand Birds, un llibre de Tim Birkhead (autor de Birdsense, del qual n'hem parlat al blog: Bird sense), Jo Wimpenny i Bob Montgomerie. És una mica dur de llegir d'una tacada però ben dosificat és un llibre francament instructiu.

Bon birding!

3 comentaris:

  1. Si t'agrada la novel·la negra, llegeix-te 'Les ales del dinosaure' de Sissel-Jo Gazan, que va de tot això que parles però amb assassinats pel mig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh,, doncs sí. Precisament m'acabo de llegir "El halcón maltés" o sigui que haurem de provar aquest que dius.

      Elimina