Kilian Jornet vs. Oca de l'Índia

Aquest xicotet, Kilian Jornet, ens ha impressionat a tots. Mentre que per pujar a l'Everest la majoria d'alpinistes (tot i que la majoria són turistes buscant una experiència) necessiten oxigen i un exèrcit de sherpas que carreguin tot l'avituallament, en Kilian puja i baixa de l'Everest com si res. Jo visc en una casa de dues plantes amb les golfes en una tercera, on hi tinc el despatx. Si quan estic a baix recordo que m'he deixat alguna cosa a les golfes, deixo anar algun renec força explícit. Ell, en canvi, arriba al campament base i diu "Uix, m'he deixat les claus del cotxe a dalt" i amb quatre saltironets torna al cim tranquil·lament.

Però en Kilian Jornet ens pot vacil·lar als humans però, com sempre, els ocells ens superen fins i tot en això. Pel que fa a moure's en alçades, l'oca de l'Índia (Anser indicus) ens passa la mà per la cara a tots, Kilian inclòs.

Kilian Jornet és una bèstia parda però l'oca de l'Índia, amb aquesta carona innocent, té una increïble resistència física a grans alçades. (Font: www.kilianjornet.cat / Wikipedia)

Aquesta oca cria a l'altiplà del Tibet, a uns 5.000 metres d'alçada i passa l'hivern a zones baixes a l'Índia i per arribar a la seva destinació ha de creuar la serralada de l'Himàlaia volant activament, no com els rapinyaires i cigonyes que es remunten aprofitant les tèrmiques. És, per tant, una tasca que requereix un gran esforç físic i unes adaptacions fisiològiques, com ara veurem, que no estan a l'abast de cap altre ésser viu, ocells inclosos. Per creuar l'Himàlaia, les oques han de pujar a alçades de 7.000m o fins i tot més de 8.000 m. sobre el nivell del mar. L'Everest està a 8.848 m. i se les ha vist passar volant per sobre, o sigui que probablement puguin superar els 9.000 m. d'alçada de vol.

A partir de 8.000 m. la temperatura baixa per sota de -50ºC i la densitat de l'oxígen és de menys d'una tercera part de la que hi ha a nivell del mar. Pocs animals suporten viure a aquestes alçades i gairebé cap pot aguantar el vol sostingut de centenars de kms. per creuar l'imponent Himàlaia. Les oques de l'Índia ho fan a 150 kms/h aprofitant vents de cua i arriben a recórrer entre 700 i 1.000 kms en un dia! Què, ho superes Kilian?

Com ho fan? Cap altre ésser viu, sigui ocell, mamífer, insecte o ectoplasma, no és capaç de fer-ho. Per suportar el fred de -50ºC ho tenen xupat (això sí que no és problema per moltíssims ocells); el seu abric de plomes ultra-aïllants manté les oques còmodament instal·lades en una confortable temperatura corporal d'uns 40ºC. Però per mantenir el metabolisme i alimentar els músculs amb la quantitat d'oxigen necessària per fer-los funcionar necessiten alguna cosa més.

L'hemoglobina és el component de la sang que transporta l'oxigen al cos, així que sembla que la clau d'aquesta super-capacitat ha d'estar aquí, però les anàlisis de sang d'oques de l'Índia demostren que tenen la mateixa densitat d'hemoglobina que els altres ocells, que seria completament insuficient per subministrar la quantitat d'oxigen necessària. La natura és sàvia i no ho ha fet perquè augmentar la densitat de l'hemoglobina provoca un increment de la viscositat de la sang que faria treballar molt més el cor i seria perillós per la integritat de l'animal. La clau és que tenen una hemoglobina capaç de transportar una quantitat d'oxigen extraordinària (és a dir, hemoglobina molt més eficient) i un cor potentíssim capaç de bategar inusualment ràpid, a més d'una gran eficiència en la respiració. Els ocells i altres animals que es veuen exposats a aquestes situacions de gran alçada de forma temporal (p.ex., ocells migradors que en un moment donat pugen a 4.000-6.000 m. o estivals que pugen a aquestes alçades per criar en 3-4 mesos) sí que incrementen la seva densitat d'hemoglobina però només el poc temps que ho necessiten per evitar els riscos de la major viscositat de la sang.

L'hemoglobina, que està dintre dels glòbuls rojos, s'enllaça amb l'oxigen subministrat pels pulmons i l'allibera per les necessitats metabòliques. Font: interessant article d'Elizabeth Brown sobre les adaptacions dels tibetans a les alçades, especialment de les dones embarassades, aquí

A més, tots els animals necessiten aclimatar-se per pujar d'altitud, si no tenen un gran risc de patir l'anomenat mal d'alçada, que pot provocar una parada cardio-respiratòria sobtada, entre d'altres coses. Podeu veure la llista de les 15-20 persones que moren cada any pujant a l'Everest a la Wikipedia. Déu n'hi do!

En canvi, les oques de l'Índia poden estar a la seva zona d'hivernada gairebé a nivell del mar, emprendre el vol, i en poques hores estar a més de 7.000 metres d'alçada. Una persona normal comença a tenir problemes si el fem passar del nivell del mar a només 4.000 m sense aclimatació; si està molt entrenada podrà "saltar" als 5.000 o més però ja no a més de 6.000. Les oques de l'Índia han estat sotmeses a experiments en les que se les ha posat a cambres hipobàriques i continuen sense problemes aparents amb pressions baromètriques equivalents a alçades de 12.000 m.

Merescuda portada per a l'oca de l'Índia a la prestigiosa revista Science.

Quan puja a aquestes alçades, el cos de Kilian Jornet augmenta la concentració d'hemoglobina per subministrar més oxigen als músculs, ja que és un animal que s'exposa a la situació de manca d'oxigen només temporalment. El cor de Kilian llavors troba una sang molt més espessa que li dificulta la feina, malgrat l'excel·lent estat de forma física del xicot. Això faria impossible que Kilian s'estigués allà dalt molt de temps, en canvi, les oques podrien estar-s'hi tant com volguessin.

En conclusió, Kilian Jornet no està tan ben adaptat a les alçades com una oca de l'Índia però això no treu que el tio és una autèntica bèstia parda de la resistència física i es mereix tot el nostre respecte i admiració!

Bon birding!