Bec, nas i rinchoquinesi

Enhorabona, sou a un pas d'aprendre una paraula nova: rinchoquinesi; però abans d'això, deixeu-me que us expliqui com funcionen el bec, les mandíbules i les narius dels ocells, que ho fan una mica diferent de les dels mamífers, incloent-hi nosaltres (per cert, les narius són els orificis nasals, dit una mica simplificadament).

En primer lloc, pensem en unes quantes coses de com tenim nosaltres tota aquesta estructura de mandíbules i nas. La teva mandíbula superior és fixa; està soldada amb el crani i no la pots moure. Prova-ho. Fes veure que mastegues: només mous la mandíbula inferior, que està formada per una única peça que t'agafa la part inferior de la boca, tant a esquerra com a dreta, i la superior està totalment immòbil. Ara pensa que haguessis de menjar una pipa, pelant-la amb la boca sense ajudar-te dels dits. Seria una mica difícil, oi? En canvi, si heu vist ocells menjant llavors a les que han de treure la closca, com les pipes, l'escaiola o altres llavors amb pellofa, haureu observat que les agafen amb el bec i les van movent amb molta habilitat mentre les van pelant i espellofant. A una velocitat, a més, digna de veure.

Doncs bé, aquest rendiment tan bo l'obtenen perquè els ocells poden moure la mandíbula superior, és a dir, la part superior del bec i, a més, la mandíbula inferior està dividida en dues parts que també s'articulen separadament. Encara que els moviments que fan amb aquestes peces del bec i mandíbules són gairebé imperceptibles per nosaltres, els permeten fer aquests envejables moviments de precisió. 

La mandíbula inferior consta de dos ossos diferents, el dental i l'articular, a cada costat. Els dentals gairebé convergeixen a la punta, amb un petit espai intersticial entre mig. La mandíbula superior, també anomenada maxil·la, està unida al crani mitjançant l'os intermaxil·lar, que actua com a articulació. Totes dues mandíbules estan articulades amb l'os anomenat quadrat a cada costat del crani. Ja sé que és complicat fer-se a la idea. Mireu el gràfic per de baix per ajudar-vos a interpretar això que hem explicat aquí.

Observeu que la part de davant del bec, està dividida en dues peces, tant a la mandíbula superior com a la inferior. Aquesta articulació del bec és la que permet als ocells tenir màxima precisió quan utilitzen el bec. Font: Handbook of Bird Biology, Cornell Lab of Ornithology.

Això que hem comentat es refereix als ossos que hi ha al bec, però això no està a la vista. El que es veu des de fora -i que anomenem bec- és la ramfoteca, una funda de queratina (el mateix material que les ungles) que recobreix aquests ossos que són cada vegada més prims segons avancem cap a la punta del bec. En molts ocells la ramfoteca s'allarga constituint el bec al complet després dels ossos. El llarg bec de la puput conté os només en el primer tram prop del crani, després, fins la punta, dintre de la ramfoteca ja no hi ha os. Quina és la ramfoteca més gran que coneixeu?: la dels tucans. Si aquella monstruositat de bec fos os, el centre de gravetat dels tucans estaria desplaçat cap endavant i els costaria volar.

El fet de moure totes dues mandíbules, s'anomena quinesi cranial. En la figura següent podeu veure com en l'obertura del bec, la mandíbula superior té joc d'articulació i és això el que els permet que el seu bec sigui un instrument de precisió realment útil per moltes tasques

Al dibuix B, s'observa com la mandíbula superior s'articula.
Font: Handbook of Bird Biology, Cornell Lab of Ornithology.

Però, i la nova paraula que us he promès que aprendríeu, rinchoquinesi? Doncs és ja pujar un altre nivell en la complexitat anatòmica del bec dels ocells. La rinchoquinesi consisteix en la capacitat que tenen alguns ocells (una minoria selecta) de moure la punta del bec de forma flexible, tant la part superior com la inferior gràcies a un tipus d'ossificació anomenada zona elàstica. La rinchoquinesi la tenen algunes espècies de limícoles, becadells i becades. Són ocells que enfonsen el seu llarg bec al fang, tot rebuscant invertebrats submergits. És evident que tenir el bec flexible els ajuda força a atrapar millor les seves preses llefiscoses.

Què millor que un tètol per veure una exhibició de rinchoquinesi. Observeu la punta de la part superior del bec totalment flexionada cap amunt.

Seqüència de fotos d'un becadell obrint el bec on es fa palesa perfectíssimament la rinchoquinesi. Val la pena esmentar que aquestes fotos són la resposta d'un fotògraf, Howard Stockdale, a la crida que va fer el Bird Ecology Study Group per documentar fotogràficament aquest fenomen, el qual s'havia fotografiat poques vegades. Font: https://www.besgroup.org.

No penseu pas que qualsevol ocell amb el bec llarg presenta rinchoquinesi. La ja esmentada puput, per exemple, té un llarg bec constituït per una ramfoteca rígida, de fet, com la majoria d'ocells. Si al Google busqueu Rhynchokinesis, us en sortiran unes quantes imatges, principalment d'ocells aquàtics de bec llarg però també -com no- dels sempre sorprenents colibrís.

Per últim, els ocells no tenen dents. Algunes espècies tenen el bec serrat, és a dir, amb un perfil interior de serra que els permet retenir millor els peixos dels que s'alimenten, com els becs de serra (Mergus sp.) però aquesta dentadura no són dents sinó una adaptació evolutiva del bec que el fa semblar que estigui dotat de dents. En la línia evolutiva de les aus, sí que hi havia uns ancestres seus amb dents al bec, tal i com mostrava el fòssil més famós dels ocells, l'Archeopteryx, amb la seva barreja de característiques aviàries i reptilianes però els ocells moderns procedeixen d'una altra línia evolutiva "desdentada".

Molt bé, heu après coses noves de l'ornitologia que estic segur que la majoria no sabíeu. Com veieu, això de l'ornitologia dona molt de sí i llegir un llibre d'anatomia dels ocells, aparentment fred i amenaçadorament avorrit, també et pot acabar meravellant.

Bon birding!