Pèrdua de biodiversitat: la magnitud de la tragèdia

La que se'ns ve a sobre és monumental. El trio "canvi climàtic + contaminació + pèrdua de biodiversitat" ens deixarà garratibats en menys de 20 anys. O en menys de 10 anys. Pel que fa a la pèrdua de biodiversitat, en realitat ja es parla que estem a la sisena extinció massiva d'organismes vius. L'última, la cinquena, va ser fa 66 MA (Milions d'Anys) amb el famós meteorit que que va extingir els dinosaures (menys els de Jurasic Park, esclar). Un 75% de les espècies de fauna i flora del planeta van desaparèixer, tot i que va afectar de forma molt diferent els tipus d'espècies; els mamífers i ocells, per exemple, van aguantar molt millor que altres. Siguem positius: quina sort vam tenir els ornitòlegs! Hi havia hagut extincions anteriors causades per convulsions del planeta terra que van arribar a extingir també altíssimes proporcions d'organismes, algunes d'elles afectant sobretot la fauna marina. Doncs bé, ara ens trobem de ple dintre de la sisena extinció massiva. En aquest cas, però, no es tracta de cap meteorit, ni volcans enverinant el cel o les plaques tectòniques deixant anar sofre per tot el mar. No, ara és l'Homo sapiens, que ha aconseguint empobrir la biodiversitat a nivells d'autèntica catàstrofe.

Un meteorit va extingir els dinosaures fa 66 MA. És l'Homo sapiens un altre meteorit?

El passat setembre de 2023, Gerardo Ceballos i Paul R. Ehrlich, investigadors de les Universitats de Mèxic i Standford, respectivament, van publicar un article titulat "Mutilation of the tree of life via mass extinction of animal genera". Fan un recull de la taxa d'extinció actual comparant-la amb la que seria natural i ens diuen que en els últims 500 anys, des de l'any 1.500 fins l'actualitat, s'han extingit tantes espècies d'éssers vius com en els últims 18.000 anys. Això va començar a agafar embranzida a la primera revolució industrial (1760), es va enfilar a la segona revolució industrial (1870 - 1914), durant tot el segle XX es va accelerar i a finals de segle i durant el s. XXI podríem dir que la biodiversitat, senzillament, ha implosionat. Els vells ornitòlegs sabem que el que queda, als conreus i zones obertes especialment, és una fracció del que hi havia fa 40 o 50 anys. La proporció de pinsans, per exemple, als conreus on jo observava ocells segurament sigui d'una reducció del 80% - 90%. Per edat puc haver perdut audició i que em sigui difícil detectar el reietó però no els estols de 500 o 1.000 pinsans que eren habituals a la dècada del 1980!

En una entrevista a The Guardian, el prof. Ceballos diu una cosa que és molt més profunda que no sembla a primera vista "La combinació de gasos que tenim a l'atmosfera i que permet tenir vida al planeta depèn de les plantes, animals i organismes. La gent diu que som alarmistes perquè diem que esperem un col·lapse. Som alarmistes perquè estem alarmats." Al meu cercle familiar i d'amics em diuen el mateix: que soc alarmista, que soc pessimista, que ho veig molt malament... doncs es que estic alarmat, el futur és pèssim i la biodiversitat, que és el que més veig jo, està molt malament. I no només la biodiversitat, l'abundància (és a dir, els números absoluts) està en caiguda lliure. El prof. Ceballos també diu una cosa que cal remarcar "Malgrat que els resultats són tan dramàtics, el que és important esmentar és que encara tenim temps. La finestra de l'oportunitat s'està tancant ràpidament. Hi ha esperança però necessitem actuar ràpidament."

Gerardo Ceballos no només és un científic. La seva tasca conservacionista és espectacular. A La Vanguardia hi ha un article d'Antonio Cerrillo molt interessant sobre la seva feina per salvar el jaguar davant el comerç il·legal amb destí a la Xina. El teniu aquí. (Foto: La Vanguardia)

 

Com que un servidor no hi entén gaire de bestioles que no tinguin plomes, no he estat al cas d'altres grups de fauna pel que fa a l'observació al camp però, arran de la informació sobre la situació d'extinció en la que ens trobem, m'he anat interessant sobre la situació dels insectes. Bé, aquí la magnitud de la tragèdia encara és més dramàtica que amb els ocells. I els invertebrats són la base de la cadena ecològica! Mare meva! Com que hi ha tantes espècies d'insectes al món, és difícil calcular quants se n'han extingit però Claire Régnier, investigadora del Museu d'Història Natural de París, ha extrapolat a partir de dades d'uns altres invertebrats, els caragols, quina pot haver estat la magnitud de la tragèdia en insectes. Parla d'unes 250.000 a 500.000 espècies extingides des de l'inici de la industrialització. Tot i l'inconvenient que no sabem del cert quantes espècies d'insectes hi ha al món, això és una barbaritat! Régnier puntualitza una cosa molt important en el seu treball "Estem portant molts ecosistemes fora del punt de recuperació, amb el resultat de l'extinció dels insectes." "fora del punt de recuperació", és a dir, que seran ecosistemes completament irrecuperables.

A Alemanya, Sebastian Seilbold i els seus col·legues de la Universitat de Múnic detecten una caiguda del 60% en espècies d'insectes en zones obertes i del 41% en zones forestals. En només 10 anys! Segons Seinbold, estem en una situació d'absolut col·lapse. La caiguda havia estat gradual fins ara, s'havia anat accelerant però ara la biodiversitat i la biomassa s'han desplomat. Seinbold, en el seu treball, insisteix molt en la caiguda de la biomassa, un efecte que probablement és més perceptible en zones temperades (Europa, Nord-Amèrica, Àsia central) que en zones tropicals, on l'impacte més visible és en la biodiversitat.

Parlant d'ambients tropicals, Brad Lister és un ecologista que a mitjans dels 1970 va fer un treball sobre la diversitat i abundància d'insectes a la reserva de El Yunque, a Puerto Rico. Col·locava unes trampes consistents en unes simples plaques de plàstic untades amb Tanglefoot, un líquid enganxós, on els insectes quedaven atrapats. No necessitava atraure'ls ni amb feromones, ni menjar, ni delicadeses gastronòmiques: cada vespre les plaques estaven completament ennegrides d'insectes atrapats. Necessitava hores per treure els insectes i preparar-los per, més endavant, classificar-los. 35 anys més tard hi va tornar. Us veieu vindre la història, oi? Hi va tornar amb Andrés Garcia, ecòleg de la Universitat Autònoma Nacional de Mèxic. Després de fer la primera ronda, diu que García va exclamar "Esteee... y ¿dónde están los insectos, cuate?" (bé, el "esteee" i el "cuate" són collita meva però segur que, si no ho va dir, ho va pensar així). D'estar les plaques completament cobertes d'insectes, ara tornaven amb només un parell d'exemplars per nit. Impressionant! Lister estava en estat de shock, nit rere nit els resultats es repetien. Va calcular que havia desaparegut el 98% de biomassa d'insectes al terra i el 80% a les capçades dels arbres. Si pensàvem que a Alemanya, més industrialitzada, amb molta més influència humana, etc., etc. tenia una certa lògica que la natura estigués més tocada, resulta que als tròpics ens trobem en una situació igual o pitjor. El Yunque té la categoria de National Forest i està gestionat pel sistema de parcs nacionals dels EEUU (recordem que Puerto Rico és estat lliure associat), té 11.700 ha d'extensió (per fer-nos una idea, Aigüestortes en té 14.000) i està protegit ja des de l'època de la colonització española. En altres paraules, la interferència humana ha estat mínima des de fa segles. Per referència, aquesta informació de França, Alemanya i Puerto Rico està extreta del llibre "The Insect Crisis: The Fall of the Tiny Empires that run the World" (La crisi dels insectes: la caiguda dels minúsculs imperis que regeixen el món).

El 2019 vaig tenir el goig d'anar a l'Amazònia peruana i flipar amb la varietat d'espècies que vam capturar.

Com hauria estat això el 1980? Prefereixo no imaginar-m'ho.

I per si voleu una història similar, hi ha un excel·lent article al National Geographic (maig de 2020), titulat ¿Dónde han ido a parar todos los insectos? d'Elisabeth Kolbert, que fa posar els pèls de punta. Hi ha un dels exemples que em va frapar especialment perquè parla de l'estació biològica de La Selva, a Costa Rica, on hi vaig estar l'any 2002. Vam veure 150 espècies d'ocells en els primers 300 metres de recorregut. Vaig quedar desbordat! Doncs bé, sense jo saber-ho, aquí ja havia començat la tragèdia. Lee Dyer és un ecòleg de la Universitat de Nevada que al 1991 va iniciar un estudi dels insectes de la reserva. Un show per als estudiants d'aquella època era anar una mena de tenda de campanya de tela semitransparent (com de mosquitera) on atreien els insectes amb llum. A la nit la tela s'ennegria dels milers d'insectes que atrapaven. La cosa ha canviat una mica, Dyer diu que ara ja no cauen  insectes a la trampa, un o dos com a molt en tota una nit!. La Selva té unes 1.500 ha de bosc primari (és dir, selva tropical en estat pur) i està unida per la zona sur amb el Parc Nacional Braulio Carrillo, de 50.000 ha. Està envoltada al nord, est i oest per terreny agrícola, així que la influència humana entra en l'equació però indubtablement aquest no pot ser l'únic factor.

Pont penjant que creua les capçades forestals prop de l'estació biològica de La Selva. Quan hi vaig anar, el 2002, pensava que em trobava a un lloc salvatge. No era així, la tragèdia ja havia començat.

 

Per als qui qui volem conservar la natura per pura sensibilitat cap al nostre patrimoni natural i per respecte a l'entorn que ens envolta, tot això és suficient per decidir-nos a fer alguna cosa, incloent-hi sacrificis personals. Però per al ciutadà mitjà això no és suficient. Cal explicar coses que l'afectin. Doncs bé, les afectacions de la manca de biodiversitat són moltes i molt greus però, sabeu què, ho deixo per una altra entrada al blog, que m'estic allargant (i deprimint) massa.

Això sí, bon birding!