Ni fred ni calor

Tots hem sentit parlar dels edredons de plomes (o, directament, els hem fet servir). Són extremadament aïllants; per fred que faci a l'ambient, nosaltres estarem com un torronet al seu interior. Doncs bé, els ocells porten posat aquest edredó des que neixen. A més, tenen els següents avantatges que no tenen els nostres edredons de plomes:

El poden obrir i tancar per qualsevol punt (incloent-hi el mig) per controlar l'escalfor al seu interior.

A més d'aillar de la temperatura, és impermeable.

Pesa molt menys que els nostres edredons.

Segons el tipus de vida de l'ocells (especialment si és terrestre o aquàtic) té característiques molt diferents.

Duc blanc (Bubo scandiacus), amb les potes plomades, el bec cobert de plomes i una espessíssima capa de plumó interior, a més d'un plomatge exterior que el protegeixen del fred extrem, el gel i la neu. Una bèstia impressionant!

Com sempre dic, els ocells són unes supermàquines biològiques que han estat capaços de colonitzar tots els ambients de la terra, excepte el fons del mar i les zones de gel permanent dels pols. Ara que és hivern, podem veure alguns ocells estarrufats que converteixen el seu cos en una bola de plomes. És un clàssic veure així el pit-roig, que s'estarrufa com demanant una foto per a una postal d'hivern. El que fan quan inflen el plomatge d'aquesta manera és crear milers de càmeres d'aire i microbombolles que prop del cos mantindran l'escalfor i prop de l'exterior no deixaran entrar el fred. Quan veieu un ocell així, fixeu-vos també que tindrà el bec tancat. Ja ho diu el refrany castellà "En boca cerrada no entran moscas", en aquest cas no entra fred. El bec és la part del cos de l'ocell que més dissipa escalfor corporal. Per raons familiars, un servidor viatja a Dubai un parell de cops l'any. A vegades tinc la mala sort d'haver d'anar-hi els mesos de juliol o agost. Llavors la calor i la humitat als Emirats Àrabs Units és tan sufocant que, senzillament, impedeixen a un primat implume com jo sortir a l'exterior més de 30 minuts sense morir-se. Literalment; no ho dic figuradament. En aquesta època, la majoria dels ocells emiratians que observo estan amb el bec obert. Malgrat que la imatge impressiona perquè sembla que estiguin a punt de la lipotímia, estan dissipant calor sense que això els afecti gaire en la seva vida quotidiana. Volen, mengen, canten, copulen i fan vida normal com si no passés res. I és que el seu edredó de plomes els protegeix tant del fred com de la calor i el bec els permet dissipar la calor que sobre. El que dic al títol d'aquesta entrada del blog: ni fred ni calor.

Minà comú (Acridotheres tristis) passant calor a Dubai, on aquesta espècie exòtica és de les més abundants de l'emirat. Els veus pasturant a ple sol amb el bec permanentment obert, com uns campions. L'edredó de plomes també aïlla del calor a la perfecció.

Tornant a l'ús del plomatge per combatre el fred, cal recordar que els ocells tenen una temperatura corporal de 39ºC-40ºC, és a dir, dos o tres graus més que nosaltres; per tant, mantenir la temperatura corporal aïllada del fred té un cost addicional. Bé, això és un dir, perquè el plomatge aïllant els permet aguantar molt més. S'han fet experiments amb ocellets petits, de la mida del pardal o el pinsà, que han demostrat que aguanten temperatures de -40ºC, -50ºC i fins a prop de -60ºC. Sí, ho heu llegit bé, 60 sota zero! Si voleu tenir una idea sobre què significa això, us recomano que llegiu algun llibre que expliqui els efectes sobre els humans de les temperatures més baixes de -40ºC. Se les han d'empescar totes! Us recomano que llegiu el llibre "Rússia, l'escenari més gran del món" de Manel Alies, corresponsal de TV3 a Rússia. Dedica un capítol a parlar de com el fred extrem condiciona la vida de la gent. Val la pena que els mascles que hàgiu d'anar a un lloc d'aquests, us assabenteu de què passa si t'agafa pipi i vas un moment a un raconet. No és gens aconsellable, ni tan sols per uns pocs segons! Manel Alies ho pot certificar. Un pinsà mec, en canvi, rondarà pel paisatge nevat i gèlid, sense cap problema, sempre i quan tingui prou aliment per a mantenir el seu metabolisme, que llavors ha d'estar molta estona generant escalfor. El plomatge és molt aïllant, però si l'estufeta (el cos) deixa de produir calor, el fred penetra al cos i en poca estona l'ocellet passa a millor vida.

Els mamífers, que tenen la mala sort de tenir pèl en lloc de plomes, no tenen tanta capacitat de guardar l'escalfor. Els ossos polars, guineus àrtiques i similars, lògicament, estan molt ben adaptats a temperatures extremes però, curiosament, necessiten adaptacions de comportament que els ajudin a suportar el fred. Han de fer caus, engreixar-se molt (en els mamífers el greix és aïllant, en els ocells no) o entrar en hibernació. Molts mamífers, com les clàssiques marmotes, els ossos i els lirons, prefereixen retirar-se a un raconet amb una temperatura raonablement tolerable i passar l'estació freda en hibernació. La temperatura corporal baixa, la freqüència cardíaca es redueix i l'animal entra en un estat d'apatia que no respon a estímuls externs, com si estigués dormint tan profundament que no el despertaria ni una explosió nuclear o una cançó del Fari. En canvi, els ocells no hibernen però, com sempre, hi ha una excepció. L'única espècie que se sap que és capaç d'entrar en aquest estar de torpor de forma perllongada és l'enganyapastors de Nuttal, que cria al centre i nord dels EEUU, arribant fins a Canadà, i hiverna a Mèxic i alguns estats del sud dels EEUU. Per cert, fixeu-vos en la diferència d'hivernar (amb v), que vol dir passar l'hivern, i hibernar (amb b), que vol dir entrar en l'estat de torpor al que ens estem referint aquí. Aquí a Catalunya tenim molts ocells hivernants que venen del nord però no tenim cap ocell que hiberni. Doncs bé, se sap l'enganyapastors de Nuttal, Common Poorwill en anglès, s'amaga darrere una pedra, un tronc o cavitat i entra en hibernació entre 3 i 6 setmanes. Depèn del fred i no ho fan tots els individus, per tant, és un comportament que no està consolidat. Segons com evolucionin el clima, la vegetació i l'ocell, l'enganyapastors de Nuttal, acabarà hibernant més sovint o desapareixerà el comportament.

L'enganyapastors de Nuttal (Phalaenoptilus nutalli), l'únic ocell capaç d'hibernar com un os o una marmota (Foto: Dominque Sherony - Wikimedia).

Curiosament, els altres ocells que són capaços de fer una cosa similar, són uns ocells que no toleren gaire el fred: els colibrís. Aquestes joies alades, que viuen majoritàriament en zones tropicals, poden entrar en un estat de torpor, com si estiguessin hibernant, però només ho fan durant unes hores. Els colibrís tenen el metabolisme més accelerat de tots els vertebrats. En estat de repòs, és a dir, sense fer exercici, el cor d'un colibrí batega a 250 pulsacions per minut i en estat de màxima activitat, se'ls ha arribat a mesurat un batec cardíac, ni més ni menys que de... 1.260 pulsacions per minut! Quan la temperatura baixa massa, algunes espècies de colibrís, especialment els de zones de muntanya, entren en un estat de torpor. Abaixen la seva temperatura corporal fins 10ºC o menys (se n'han registrat a 3ºC, una autèntica barbaritat) i el seu cor taquicàrdic pràcticament deixa de bategar. En aquest estat, no responen a estímuls de cap tipus. De fet, costa distingir si l'animal està adormit o directament mort. Poden passar tota una nit en aquest estat però quan torna a sortir el sol i noten l'escalforeta, comencen a tremolar intensament durant un minut i, de sobte, zas! continuen amb la seva vida accelerada a 10 vegades més fotogrames que la nostra. Quin estrès! M'encanten els colibrís però un tipus tranquil com jo no voldria pas viure com ells.

 

 

Aquí teniu uns quants colibrís en estat de torpor. Quina pena que a Europa no tinguem colibrís. M'encantaria mirar la menjadora i trobar un d'aquests bitxos penjant mig adormit!

Els ptèrils són les línies per on neixen les plomes que cobreixen tot el cos.

I una altra història són els ocells aquàtics que, a més de resguardar-se del fred, s'han de poder submergir, nadar i perseguir peixos esmunyedissos sense que arribi ni una sola gota d'aigua al cos. Mhhh... repte difícil... L'evolució ha solucionat això amb relativa simplicitat, senzillament els ha posat més plomes. Això sí, més capes de plomes, més tipus diferents de plomes i repartides força homogèniament i amb molta densitat per tot el cos. Els ocells no submergibles, com tots els passeriformes, tenen les plomes disposades en el que s'anomenen ptèrils, unes línies d'on neixen les plomes. La resta del cos el tenen com a aptèrils, és a dir, sense plomes. M'agradaria parlar algun dia amb l'individu que es va inventar aquesta terminologia confusa i àdhuc difícil de pronunciar. Li diria quatre coses... Doncs bé, un corb marí, un ànec o un cigne, tenen el cos recobert de diferents capes de plumó, semiplumes i plomes de contorn. Així, el cos queda aïllat amb plomes de funcionalitats diferents que l'aïllen de l'aigua i del fred. Ara us haig de confessar una cosa. Unes línies més amunt us he mentit. Quan he dit que tots els passeriformes tenen les plomes disposades en pterils no és cert. Hi ha una excepció. És l'únic passeriforme que se submergeix sota l'aigua i camina pel fons com un escafandrista. Endevines? Sí, efectivament, la merla d'aigua. Aquest passeriforme no té línies de plomes disposades en pterils sinó que les té distribuïdes per tot el cos i amb molta densitat, com un ànec.

Espero que aquesta entrada hagi servit perquè admireu els ocells amb la mateixa reverència amb què ho faig jo. El que dic, són unes supermàquines biològiques!

Bon birding!