Monitorització acústica de migrants nocturns
En aquest article vull parlar de
com s'investiga la migració nocturna de petits passeriformes mitjançant
gravacions dels sons que emeten mentre volen.
En línies generals, les aus
planadores (rapinyaires, cigonyes) migren de dia i sempre sobre terra, mentre
que les aus que no poden planar en recorreguts llargs han de migrar en vol
actiu (aletejant) i ho fan de nit, tot i que en aquest últim cas hi ha força
excepcions.
Els típics migradors nocturns són
els passeriformes de migració de llarga distància, com moltes espècies de
mosquiters, boscarles i tallarols. Aquests ocells migren a alçades molt
variables, que poden anar des d'uns centenars de metres fins als 4.000 m.
d'altitud però generalment estaran molt més a prop de la primera magnitud,
entre 200 i 800 m. (pujar en alçada té un cost energètic important). De tota
manera, la influència del vent serà decisiva perquè decideixin a quina alçada
se situen ja que mai no emprendran el vol amb vent de contra i, de fet,
normalment esperaran a tenir una mica de vent de cua.
A diferència de les aus
planadores, que tenen unes rutes migratòries més definides amb les que eviten
braços de mar i altres accidents geogràfics inhòspits, els migrants nocturns
volen en un front molt més ampli, gairebé sobre la línia recta cap al
seu següent destí (que pot ser la destinació final o un stop-over intermedi),
volant sobre terra o mar, segons el que es trobin entre mig.
Com estudiem això? Com sabem per
on passen aquests ocells de 10 o 20 grams de pes? I a més, de nit, quan no els
podem veure? Lògicament, l'anellament ha donat molta informació sobre què passa
en els llocs d'aturada però no ens diu res sobre el procés del viatge. A part
del marcatge amb geolocalitzadors diversos (GPSs, etc.) hi ha dos sistemes que
han donat informació d'aquest moment de la migració: els radars i l'estudi dels reclams emesos durant el viatge.
Parlarem dels radars en un altre
article però aquí esmentaré que els núvols d'ocells (fins i tot molt petits) són
detectats pels radars (els operadors els anomenen "angels"). El
problema és que, si bé es veu el progrés de l'estol en migració, és impossible
identificar l'espècie i només la grandària de l'ocell i el patró de batec de
les ales (més ràpid o més lent) ens dóna alguna pista però mai arribem al
nivell d'espècie amb certesa.
Amb la gravació de reclams
-combinada amb la informació per radar- es pot saber molt més sobre el
comportament dels ocells durant la migració. Els migrants nocturns emeten
vocalitzacions mentre volen, petits reclams de contacte que ajuden a mantenir
l'estol lleugerament cohesionat i s'han utilitzat diversos models de micròfons
de llarg abast i d'estacions d'enregistrament per gravar els reclams dels
ocells al vol. La tècnica que utilitzen els investigadors per fer aquests
enregistraments, consisteix a gravar els
sons contínuament durant tota la nit amb uns micròfons situats sobre postes
elevats en els llocs adequats. Els micròfons es disposen en una línia que
capturi els sons emesos pels ocells en un front de migració de desenes o
centenars de kms. Una sola estació de gravació pot enregistrar milers de
reclams en una sola nit.
I aquí us estareu preguntant: i com s'identifica l'espècie que emet el
reclam? Ho fa un software intel·ligent? Un procés que té lloc en un
supercomputador? Doncs res d'això. Necessitarem un tio amb experiència que pari
bé l'orella i s'escolti les gravacions i identifiqui els milers de piu-pius, check-cheks i zip-zips de
0,05-0,25 segons de durada que s'hauran enregistrat en una freqüència de so
força elevada, de 5-9 Khz. Sí que disposarà de la imprescindible ajuda d'un software
que aïlla el reclam i omet els espais en silenci, podent escoltar la gravació
sense interferències i optimitzant enormement el temps d'escolta però res no
substitueix la capacitat d'identificació d'un ornitòleg expert. Generalment
també es generen sonogrames dels reclams per tal d'ajudar els investigadors a
identificar els més difícils. Tot i així, en queden molts d'ells que no es
poden assignar a cap espècie (nota per ornitòlegs novells frustrats: és molt
freqüent que els professionals tampoc puguin identificar molts sons!). Treballs
recents indiquen, però, que s'està avançant al menys en el reconeixement de
reclams assistit per software.
Micròfon d'enregistrament de reclams de migrants nocturns
La detecció abasta fins a 350 m
per sobre de la ubicació del micròfon i 250 m. al voltant, suficient per
registrar una autèntica barbaritat d'ocells en pas i adonar-se de la quantitat
de milions d'ocells que passen per
sobre nostre, fins i tot en llocs que no són hot-spots de migració. En l'article de Evans i Rosenberg en què
m'he basat principalment per recollir aquestes dades, citat més avall, parlen
de 50.000 reclams registrats en una estació de gravació a Florida en les 5
temporades d'operació. Devien tenir feina a escoltar-los i identificar-los...
I quins ocells es detecten? Doncs
la gran majoria són totalment diferents dels que es troben en les campanyes
d'anellament de dia! Evans i Rosenberg esmenten una estació a Texas on els ocells
més anellats (ho sento, no tenim noms catalans d'aquests) són Vireo griseus i Icteria virens i, en
canvi, els ocells enregistrats més nombrosos en migració nocturna foren Passerculus sandwichensis, Ammodramus
savannarum i Spiza americana, dels quals se'n van anellar exactament... cap!
Sempre he trobat una gran
diferència entre el què detectes quan observes ocells amb prismàtics i el què
anelles, tan en nombre d'individus com en espècies diferents. Fa un parell de
setmanes vaig anar a anellar amb els amics de Parus a uns avellaners molt
interessants a Torre Marimon (Vallès Oriental). Si voltaves per allí amb els
prismàtics, apareixien tallarols capnegres, merles i mallerengues. A les xarxes
vam agafar un tallarol gros, tres tallaretes vulgars i una boscarla de canyar a
punt de rebentar de greix, espècies que van passar totalment desapercebudes... Què passaria si hi poséssim una estació
d'enregistrament de migrants nocturns? No vull ni pensar-ho...
Un altre detall que revelen
aquests treballs és que el front de migració és molt ample i no està restringit
als hot-spots que veiem de dia, de
forma que les densitats d'ocells que passen de nit en un període determinat són
força homogènies en la xarxa d'estacions que en l'estudi de Evans abasta una
extensa àrea geogràfica de 300 kms. (dimensions a l'americana, of course). Allò que sempre s'explica
que les aus tenen unes rutes migratòries que són com les seves "autopistes"
té un cert sentit per les espècies planadores (tot i que menys del què ens pensem)
però no té gaire base pels migrants nocturns.
Total, que com més sabem, l'únic
que descobrim és que en sabem molt poc però... no és fascinant tot plegat?
Bon birding!
Referència:
William Evans and Kenneth
Rosenberg. Acoustic monitoring of Night-Migrating Birds: a Progress Report. Proceedings
of the RMRS.
Es pot trobar a: http://birds.cornell.edu/pifcapemay/evans_rosenberg.htm
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada