Una ala d'enganyapastors per la posteritat

Hi ha algunes espècies d'ocells que s'han vist molt poques vegades en llibertat. Són espècies confinades en llocs remots, deserts, selves tropicals impenetrables o cims de muntanyes en llocs inhòspits on pocs ornitòlegs han aconseguit arribar. Generalment, aquestes espècies han estat catalogades en base a alguns pocs exemplars dipositats en museus i unes poques observacions. A vegades, hi ha dubtes sobre l'existència real d'algunes espècies "fantasma".

Però el premi a l'espècie menys coneguda de totes se l'emporta, sense espai per massa dubte, un enganyapastors del qual només se n'ha vist... una ala!

El 1990, Roger Safford i uns col·laboradors seus estaven fent un inventari dels ocells del Parc Nacional de Nechisar (Etiòpia) quan van trobar part d'un ocell mort que clarament pertanyia a un caprimúlgid (enganyapastors), aixafat i mig enterrat a terra en una carretera d'una zona desèrtica. Només van poder agafar una ala en bon estat, ja que la resta havia desaparegut o estava massa malmesa. Però en inspeccionar aquesta ala l'endemà, van veure que era força més llarga que qualsevol de les altres quatre espècies d'enganyapastors presents a la zona.

Van anar al Museu d'Història Natural britànic i van comparar l'ala solitària amb les pells d'altres enganyapastors que guardaven en el museu. Allí van veure que la pauta de les típiques taques a l'ala en aquest ocell era diferent que qualsevol de les altres set espècies amb una mida d'ala similar. Després de comparacions de tots els caràcters possibles, especialment una franja alar pàl·lida propera a l'articulació carpiana que no tenen les altres espècies, Safford i els seus col·laboradors van concloure que l'ocell era una espècie desconeguda fins el moment. La van batejar amb el nom científic de Caprimulgus solala, fent referència a que només se'n tenia una ala.

                                              L'ala més rellevant del món de l'ornitologia: l'únic detall que es coneix de Caprimulgus solala (Foto: Roger Safford).

El seu treball (Safford et al., 1995) es va publicar a la prestigiosa revista Ibis el 1995, donant tots els possibles detalls de coloració, mesures, formes i detalls que la distingeixen dels altres caprimúlgids que poguessin induir a confusió. No cal dir que les seves conclusions van ser controvertides i que la comunitat científica es va mostrar escèptica davant d'aquesta troballa, amb alguns taxonomistes posicionant-se definitivament en contra de la conclusió que la famosa ala pertanyés a una nova espècie d'enganyapastors.

La contestació més argumentada va venir d'uns investigadors espanyols del CSIC, Manuela Forero i José Luís Tella, que van publicar una nota curta (Forero & Tella, 1997) en la que afirmaven que no es podia descartar que l'ala no fos d'alguna de les altres espècies d'enganyapastors, degut a la variabilitat en la grandària i posició de les taques en els membres d'aquesta família. Forero i Tella ho comparaven amb els seus estudis sobre siboc (Caprimulgus ruficollis) a Andalusia, en els que havien trobat una notable variabilitat dintre de l'espècie segons el sexe i edat del plomatge dels ocells examinats, concloent que no es podia afirmar que l'ala de Nechisar no fos d'alguna de les altres espècies africanes, també força desconegudes.

No cal dir que Safford i col·laboradors van contestar i contraargumentar la posició dels espanyols amb un altre article. En aquests moments, l'espècie apareix en les llistes oficials d'ocells del món, sempre fent esment del fet que només se'n té una ala.

No sé qui té raó en la controvèrsia però l'ala solitària es va descobrir el 1990 i a 2013 encara ningú no ha trobat la resta de l'ocell....

Bon birding!

Referències

Safford, R.J., Ash, J.S., Duckworth, J.W., Telfer, M.G. and Zewdie, C. (1995). A new species of nightjar from Ethiopia. Ibis 137: 301-307

Safford, R.J., Ash, J.S. and Duckworth, J.W. (1997). Reply to Forero and Tella. Ibis 139:410.

Forero, M. and Tella, J.L. (1997). Sexual dimorphism, plumage variability and species determination in nightjars: the need for further examination of the Nechisar Nighjar Caprimulgus solala. Ibis 139: 407.