Sabies que hi ha ocells verinosos?

El 1989, Jack Dumbacher estava anellant ocells quan, de sobte, un d'ells el va mossegar com típicament fan molts ocells quan els captures per anellament. La picotada va ser prou forta com per fer-li una mica de sang i Dumbacher va fer el què fem tots en aquests casos, és a dir, es va xupar la mà per netejar la ferida. Immediatament, la boca se li va inflar i va deixar de notar completament els llavis i la llengua, que van quedar paralitzats com és típic quan entres en contacte amb algun verí neurotòxic.

Abans que sortiu disparats a esborrar-vos del curs d'anellament, haig de dir que difícilment ens passarà això a cap de nosaltres. He fet una mica de trampa en plantejar aquesta història per mantenir un cert suspens: l'ocell verinós que va mossegar Dumbacher era un Pitohuí de Nova Guinea, així que si no aneu a aquest país remot no heu de tenir cap problema amb les nostres mallerengues i tallarols. Aquest representava el primer cas comprovat per la ciència de segregació de substàncies verinoses per part d'un ocell. Posteriorment es va comprovar que hi ha tres espècies de pitohuís que tenen aquesta simpàtica característica, tots ells restringits a Nova Guinea.

Una professió de risc: anellador de pitohuís. A la imatge, un pitohuí encaputxat (Pitohui dichrous)

No és que la mossegada dels pithuís inoculi verí, són les seves plomes i pell que contenen un verí neurotòxic per tal que els predadors no tinguin interès a menjar-se'ls. En el cas de l'incident descrit a dalt, el verí va entrar al torrent sanguini de l'anellador quan la ferida va entrar en contacte amb les plomes de l'ocell. Aquesta característica de transmissió d'un verí per la pell la tenen també les granotes verinoses de centreamèrica. Algunes d'elles són tan terriblement verinoses que el fet de només tocar-les amb el dit pot produir la mort, cosa que saben molt bé els locals d'aquestes zones. He tingut ocasió de veure aquestes granotes a Costa Rica i, francament, és una situació estranya estar veient un animal preciós (l'espècie més abundant és vermella lluent amb taquetes negres) i pensar que si el toquessis només un moment passaries a millor vida. Suposo que amb els pitohuís passa el mateix perquè són uns ocells tropicals francament bonics.

S'ha comprovat que la toxina de les plomes i pell dels pitohuís és exactament la mateixa que la de les granotes però no se sap ben bé com s'obté. Hi ha la teoria no demostrada que l'obtenen de la ingesta d'uns escarabats que també són tòxics però, a falta de més informació, em pregunto per què és tan similar a les granotes, que no mengen aquest insecte. El verí és batracotoxina i ataca les membranes dels nervis i els músculs, interrompent el mecanisme de funcionament de nervis de forma que el múscul queda inactiu. En dosis altes pot provocar paràlisi, aturada cardíaca i la mort. Si comparem gram per gram, la batracotoxina és la neurotoxina més potent del món. És francament estrany que estigui en granotes tropicals americanes i en ocells a Nova Guinea, amb una separació de milers de quilòmetres.

Granotes verinoses amb coloració aposemàtica, és a dir, que adverteix del perill que suposa per un depredador menjar-se-les o tocar-les

 Els habitants de Nova Guinea anomenen els pitohuís "ocells escombraria" a causa de la seva toxicitat. Tot i així, sembla que han descobert que traient completament la pell i les plomes i coent-los ben cuits amb carbó es poden menjar aquest endemisme de la illa. Els humans no deixem res per desaprofitar de la natura!

Podeu veure un curt vídeo on el propi descobridor explica la seva experiència en una xerrada aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=Zj6O8WJ3qtE

Si heu vist el vídeo, us haureu adonat que Jack Dumbacher és calb com una bola de billar. No sé si abans que el mossegués el pitohuí ja era així o són efectes secundaris del verí...

Bon birding!