Glàndules dessalinitzadores en ocells marins

Confeso que fins fa tres o quatre anys, quan vaig començar a preparar el primer curs de biologia de les aus per l'ICO, no se m'havia acudit mai aquesta pregunta: com dimonis s'ho fan les aus marines per beure aigua?! (imperdonable manca de curiositat per part meva). Moltes d'elles passen mesos a alta mar i no tenen aigua dolça, a més, s'alimenten de peixos i altres aliment amb els que empassen aigua de mar quan se'ls mengen. 

En primer lloc cal entendre que els ocells aprofiten molt bé el líquid que conté el seu aliment sòlid i per tant necessiten beure relativament poc. Un rapinyaire, per exemple, obté gran part de l'aigua que contenen el greix, el múscul i els òrgans de les seves preses i poques vegades els observes baixant a beure aigua. Fins i tot les espècies granívores extreuen l'aigua de les llavors seques que ingereixen però en aquests sí que és conegut el seu costum de baixar als abeuradors.

Les aus marines, doncs, podrien obtenir la seva aigua del component líquid dels seus aliment però elles tenen el problema addicional que hauran ingerit aigua salada en prendre el seu aliment i és conegut que l'aigua salada encara provoca més sed i deshidratació que si no bevem res. Així que les aus marines, des de gavines a albatros, passant per baldrigues, petrells i pingüins, disposen d'unes glàndules desalinitzadores situades just a sobre dels ulls. La sal és extreta de la sang, passa per les glàndules i un conducte les envia a les cavitats nasals, per on s'excreta en forma d'un fluid dens i molt salat des d'on llisca fins el bec. En una gavina parada, a vegades es pot observar com les gotes d'aquest líquid es formen a la punta del bec i com la gavina se les espolsa quan la gota es fa gran.

Aquesta gota conté fins a un 5% de sal, és a dir, està saturada (per fer-nos una idea, l'aigua de mar conté un 3% de sal). Curiosament, algunes espècies desèrtiques d'ocells -potser a milers de kms del mar- també tenen glàndules desalinitzadores sobre els ulls però en aquest cas són per eliminar el clorur sòdic que conté gran part del seu aliment. Meravelles de l'evolució!

Gavià argentat de potes roses amb la goteta salada (Font: Mike Mercer, www.birdnote.org)

En el procés també hi intervenen els ronyons i, de fet, les aus marines tenen els ronyons relativament més grans que els altres ocells, un indici de la seva intervenció en el procés desalinitzador.

Les glàndules estan en unes cavitats al crani, just a sobre dels ulls, i són especialment grans en les espècies molt lligades al mar, com pingüins, baldrigues i albatros. Malgrat tot, sovint veurem gavines que van a llocs d'aigua dolça a banyar-se i beure. Fa poc, amb el curs de ID de l'ICO vam veure estols de gavines vulgars fent el mateix a la bassa de Can Dimoni, al Delta del Llobregat. Les gavines arribaven, es posaven sobre l'aigua, es tiraven aigua per sobre del cos, bevien un glopet (i només un) i sortien volant, estant a l'aigua només uns segons.

Això ho podem observar en forma d'espectacle amb la gavina capnegra a l'embassament de Riudecanyes (en aquesta entrada del blog podeu veure un video de 30.000 gavines anant a beure aigua); aquestes gavines volen uns 10 Kms terra endins per banyar-se a l'embassament i fer un glopet d'aigua i tornar a la costa.

Però, malgrat aquesta afició a l'aigua dolça que tenen algunes espècies de gavines, totes elles tenen les seves pertinents glàndules desalinitzadores en perfecte estat de funcionament. Suposo que posats a escollir deuen preferir l'aigua dolça a la salada. Em sembla una decisió intel·ligent.

Així que ja ho sabeu, quan veieu gavines descansant inactives en un port, a les roques o teulades d'edificis, mireu-les bé, a veure si aconseguiu observar "la goteta" en algunes d'elles. Teniu més probabilitat de veure-ho en gavians argentats que en gavines vulgars, així que millor que us concentreu en aquestes.

Bon birding!