Per què arriben ocells raros?

Aquesta tardor, com gairebé cada any, hem vist a Catalunya uns quants ocells que no són propis de les nostres contrades, allò que anomenem rareses. N'han arribat de diferents llocs, alguns són ocells marins, altres ocells aquàtics, alguns són rapinyaires i hem tingut també un curiós grup d'ocellets petits d'origen caucàsic, siberià o asiàtic. En aquest article em voldria referir a les raons per les que ens arriben aquest últim grup rareses a Europa Occidental.

És curiós que molts birders pensen que les rareses són ocells que d'alguna manera han estat arrossegats pel vent mentre migraven i han anat a caure a casa nostra. Si bé això pot ser cert en algunes espècies, com per exemple, les aus marines o algunes aus planadores,  definitivament serà és el cas (m'atreviria a dir mai?) dels petits ocellets passeriformes (com els clàssics mosquiters raros) que ens arriben de l'Est del Paleàrtic, les abans esmentades zones del Caucas, Sibèria i Àsia.

Aquesta tardor hem tingut mosquiter comú siberià, mosquiter de Hume, mosquiter fosc (breu observació, encara a homologar) i mosquiter de doble ratlla, aquest últim en quantitats industrials, tal i com està passant des de fa temps a la resta d'Europa i també ocells d'altres grups com, per exemple, un visitadíssim capsigrany pàl·lid a Solsona.

El mosquiter de doble ratlla està deixant de ser excepcional en molt pocs anys. Què està passant? (Foto: Wikimeda, Charles Lam)

 Sobre la hipòtesi del vent s'han de dir unes quantes coses:

1. Des de sibèria fins aquí??? Realment podem creure que la ventada els ha dut 7.000 kms des de Novosibirsk a aquí i no han pogut tocar terra abans? Mirem les àrees geogràfiques de procedència dels ocells i veurem que la distància de la que procedeixen és enorme. Ho sento: impossible.
2. Aquests ocells petits, migrants nocturns, només emprenen el vol en migració si tenen una mica de vent de cua en la direcció a la que volen anar. Si tenen vent en contra no aixequen el vol perquè tenen clar que amb el seu pes, al voltant de 15 grams, no poden fer gran cosa amb vents que els empenyen en direcció incorrecta.
3. Cap estudi ha pogut demostrar una correlació entre les condicions meteorològiques i l'arribada de migrants. De fet, han demostrat que no hi ha cap correlació.

Per tant, què passa? Perquè un ocell recorre 5.000 o 10.000 kms en direcció incorrecta?

Uns treballs dels anys 1970s desevolupen una teoria que després ha estat discutida però que, de moment, és la que té més acceptació: migració inversa o reverse migration. Segons això, aquests ocells tenen la seva bruixola de navegació girada 180º i la seva ruta en direcció sudest es converteix en nordoest. Per això, certes espècies centreasiàtiques que hivernen al sudest asiàtic, si girem 180º la seva direcció migratòria la línia que se'ns dibuixa arriba perfectament al centre i nord d'Europa, just on es produeixen la majoria de citacions d'aquests migrants.

Alguns autors han analitzat les àrees de distribució de les espècies i les pautes de freqüència de cites d'aquestes espècies a Europa i majoritàriament tenen sentit per explicar-les mitjançant la migració inversa. Hi ha autors, en canvi, que afirmen que els trobem a Europa Occidental (a 180º d'on haurien d'anar) només perquè hi ha més observadors. No sabem quants en van a parar a l'Orient Mitjà, a Aràbia o a l'Àrtic mateix perquè, senzillament, allí hi ha molts menys observadors (o cap, en molts casos); segons aquests altres autors, la pauta de dispersió d'aquests migrants "extraviats" no seria de 180º per efecte de la migració inversa sinó de 360º però les cites en altres direccions resten indetectades per la manca d'observadors.

Ok, això posa en dubte la teoria de la migració inversa però no les raons que fan aparèixer divagants a les nostres terres, que continua sent la mateixa: una direcció de migració incorrecta, voluntària o involuntària de l'ocell però no per haver estat "arrossegat" per les inclemències meteorològiques.

L'arribada d'un divagant pot ser fins a cert punt voluntària si en el programa genètic d'aquell individu té marcat que ha d'anar cap allí per una mutació genètica que el fa anar en una altra direcció, que en la majoria dels casos serà mortalment incorrecta (no cal dir que li passa a un ocell que espera arribar a Tailàndia i es troba de cop al mig de l'àrtic). És a dir, l'ocell va correctament orientat cap a on creu que ha d'anar, només que no ha d'anar cap allà.

En canvi, pot ser que la brúixola estigui malament. L'ocell vol anar en direcció sudest i malinterpreta les claus navigatòries (estrelles, camp magnètic, etc.) de forma que arriba en un lloc que no és el que volia anar. Generalment, les conseqüències també són mortals.

Atenció que els estudis que volen correlacionar condicions meteorològiques amb la divagació dels ocells (vagrancy) sí que correlacionen les condicions meteorològiques adverses amb la no arribada de divagants; és a dir, si fa vent de contra sostingudament arriben menys divagants. Lògic.

Està en discussió si això serveix a les espècies implicades per localitzar noves àrees d'hivernada adequades. Com que la direcció i durada de migració està codificada genèticament, si arriben a un nou lloc d'hivernada que és bo, haurien de transmetre aquesta preferència i una major part de la població hauria d'anar a hivernar cada vegada en major nombre a aquesta àrea. Se sap que en alguns casos això ha estat així i, de fet, l'arribada cada vegada més intensa de certs migrants asiàtics a les nostres contrades té tota la pinta que estem assistint a uns canvis evolutius molt interessants en la programació genètica de la migració en algunes espècies.

Així que, quan aneu corrents a veure el bitxo raro que ens fa saltar l'adrenalina, dediqueu uns moments a pensar què dimonis l'ha portat aquí!

Bon birding!