Un emissor en una libèl·lula?

Si el danès Hans Christian Cornelius Mortensen, considerat el pare de l'anellament científic, aixequés el cap, es quedaria petrificat de com ha evolucionat la seva idea inicial de posar una plaqueta de metall amb un número única a la pota d'un ocell. Avui en dia, emissors de diferents tipus, gelocalitzadors i GPSs proporcionen un nivell de detall en la informació sobre la migració dels ocells que Mortensen no podia haver imaginat.

Els que hem viscut la proliferació del més sofisticat d'aquests aparells, el GPS, hem pogut constatar com la mida dels aparells que es posaven als animals ha anat reduint-se progressivament. Talment com ha passat amb altres aparells electrònics d'ús comú, com mòbils i ordinadors, els GPSs per marcatge d'ocells inicialment eren tan grossos i pesats que només es podien posar a ocells de grans dimensions, com cigonyes o grans rapinyaires. Lògicament, el pes de l'aparell no ha de suposar un problema per l'ocell que el transporti i els especialistes consideren que no ha d'arribar a un 5% del pes de l'ocell, idealment mantenint-se per sota del 3%.


Podrem fer emissors tan petits com això? Continua llegint...
Cada pocs anys anàvem llegint articles i tenint notícies que ocells cada vegada més petits eren marcats amb GPSs fins que a l'actualitat ja es poden equipar amb aquests dispositius ocells de la mida de un cucut o menys. Realment és espectacular però encara deixa fora una gran quantitat d'ocells petits. Cal reconèixer que el problema és de difícil solució. Un mosquiter pesa uns 12 grams i un 3% d'això són ni més ni menys que 0,36 g. Ja em diràs qui és el guapo que aconsegueix dissenyar un trasto que enviï un senyal de posició a un satèl·lit amb un aparell tan petit!

Com a solució per marcar ocells petits s'han fet servir geolocalitzadors, que poden ser molt més petits. Són uns aparells que poses a l'animal (amb un arnés o enganxats amb cola) d'una forma que no li molesta per volar i moure's. Aquests dispositius registren en un chip la posició geogràfica del seu portador gràcies a un rellotge i un sensor de llum. Segons la durada del dia i la hora pot determinar la posició de l'ocell amb una precisió d'uns 50-80 kms segons el model. No és un GPS, que dona una precisió de metres, però és d'extraordinària utilitat per ocells dels que no tenim ni idea de per on migren o on hivernen, una situació massa freqüent per molts ocells europeus que passen l'hivern a l'Àfrica, d'on rebem molt poques recuperacions d'ocells anellats.

Els geolocalitzadors tenen un gran problema, però: la informació s'emmagatzema al xip i has de tornar a capturar l'ocell per descarregar-la a l'ordinador i saber on ha estat tot el temps. Els ocells petits tenen molta mortalitat, per tant, el geolocalitzador desapareix amb l'animal i mai més no se'n sap res, no sempre és fàcil recapturar l'ocell, a vegades cauen i es perden, etc., etc.

Ara apareix un projecte anomenat Motus, impulsat per Bird Studies Canada, en el que es fa radio tracking de forma coordinada al continent americà mitjançant uns nanotags que emeten un senyal de ràdio cada 2-10 segons i que són molt, molt petits, tan petits que se'n poden posar a... libèl·lules i papallones! Els que s'apliquen a passeriformes de la mida d'un mosquiter solen ser d'una mica més de 1 cm de llargada i 0,29g de pes (un 2,4% del pes d'un mosquiter).

Els nanotags són emissors de ràdio, i per tant es necessita un receptor per detectar-los. El que està fent Motus és establir una xarxa de receptors fixos en tot el continent americà (i ja expandint-se fora) que detecten automàticament els animals que passin amb un nanotag dintre del seu rang. Aquest rang pot ser només de 500m (per tant, necessites que l'ocell passi molt a prop de l'antenna) o de desenes de kms, fins a ni més ni menys que uns 50kms de distància. Aquesta xarxa d'antennes van registrant ocells, rat penats, libèl·lules i tota mena de bitxos marcats que passin pel seu rang. El gran, grandíssim avantatge de tot això és que, per un preu similar als geolocalitzadors, pots marcar multitud d'animals que no has de recapturar.


Nanotag d'aprox. 1 cm i menys de 0,3g de pes dels que es posen per passeriformes. Encara poden ser més petits, per libèl·lules i altres insectes.
M'imagino la nostra petita Catalunya amb unes bateries d'antennes receptores de nanotags amb un precisió diguem-ne de 15kms posades "barrant" el pas als migrants en els seus viatges nord-sud i, apa, a registrar-los tots mentre van passant. La informació que obtindríem seria extraordinària. Posar-ne a l'Àfrica, que és una mena de forat negre per als ocells anellats on la taxa de recuperació és ínfima, seria de gran ajut per conèixer les zones d'hivernada i les rutes migratòries de molts ocells dels que no en sabem res.


Distribució de les estacions receptores Motus. La costa este dels USA i Canadà està completament pentinada.
A la web es pot veure la distribució de les estacions amb la possibilitat d'aplicar diversos filtres. És interessant fer zoom i marcar l'opció de veure l'abast de les antennes receptores, tal i com mostra aquesta captura de pantalla de les estacions a la costa de Nova York i l'illa de Long Island, un lloc extraordinari per la migració dels ocells.


Aquí no hi ha bitxo que s'escapi de ser registrat!
Però això no és tot. A la web podeu trobar uns mapes en moviment que mostren el desplaçament dels ocells segons registren les estacions. En la captura de vídeo següent, podeu veure els moviments de tres espècies de limícoles des de la badia de Hudson a la costa est. Els moviments són d'ocells que s'han ventilat aquesta distància en una nit. Francament cool.
En blau territ cuablanc (Calidris fuscicollis), en verd territ semipalmat (Calidris pusilla) i en vermell territ gros (Calidris canutus).



Serà aquest el futur de l'anellament? Doncs segur que sí. El més probable és que el nanotag s'incorpori a la pròpia anella metàl·lica que porta l'ocell o que, de fet, aquesta ja sigui el nanotag. La xarxa d'estacions a nivell global anirà registrant el moviment dels ocells marcats i el nostre coneixement sobre la migració de les aus s'incrementarà enormement. A més, no només coneixerem moviments. Amb l'anellament haurem datat i sexat l'ocell i haurem obtingut les seves dades biomètriques -com, per exemple, el pes-, cosa que ens permetrà relacionar les distàncies viatjades amb l'emmagatzemament de greix, edats, sexes i tota una sèrie de variables que segur que ens ajudaran a obtenir un coneixement exhaustiu de la biologia de les aus. Francament cool...

Bon birding!

PD: just després de publicar aquesta entrada al blog, Carles Tobella m'informa que a la UdG estan duent a terme un projecte en el que estan marcant cigales amb aquesta metodologia (això de cigales em sona fatal, però la llengua és la llengua...). Podeu veure un primeríssim avanç dels resultats en aquesta pàgina del  projecte ANIFOG. Promet ser molt interessant!

Comentaris

Publicacions populars