L'alalà i el zoo

Els noms hawaians dels ocells són una canya: io, akekeke, nené, kolea, ulili, per exemple, són noms que semblen més destinats a fer riure que a posar nom a algun ésser viu. Desgraciadament, la situació en la que estan moltes espècies d'ocells a Hawaii no és precisament còmica, de fet, en molts casos és una autèntica tragèdia. Amb l'arribada dels primers europeus al segle XVIII, amb el Capità Cook a primera línia, es van introduir malalties (grip, xarampió, verola i tos ferina) que van acabar amb bona part de la població humana existent però, a més de malalties per als humans, els nouvinguts van portar dos autèntics biocides que han estat responsables de l'extinció de dotzenes d'espècies d'ocells i altra fauna a les illes del Pacífic: rates i gats.

La destrucció de l'hàbitat i els depredadors introduïts, amb l'ajuda també de malalties transmissibles als ocells (com la grip aviària), van portar molts ocells hawaians a l'extinció. Altres van sobreviure arraconats en retalls del seu hàbitat que els era propi, on rates i gats no hi arribaven fàcilment. El seu simpàtic nom en llengua hawaiana passava a pronunciar-se només quan algú llegia un llibre d'història. Per molts d'ells, les organitzacions conservacionistes no van arribar a temps de poder fer cap actuació per salvar la continuïtat de l'espècie. Un dels ocells que es trobava en situació absolutament crítica era l'alalà: el 1996 el nombre d'alalàs en llibertat no arribava a la vintena. Aquest ocell és un còrvid que també s'anomena cornella hawaiana (de fet, Hawaiian Crow és el nom oficial en anglès) i té uns requeriments d'hàbitats dintre dels boscos densos de la selva hawaiana original que el fan molt vulnerable. Era qüestió d'un parell d'anys que aquesta espècie desaparegués completament i la biodiversitat del nostre planeta s'empobrís un graó més.

Un alalà o cornella hawaiana. No sé si són imaginacions meves però a mi em sembla que fa cara de preocupat. Font: San Diego Zoo Global.

El setè de cavalleria va arribar en la forma d'un projecte milionari encapçalat pel Zoo de San Diego basat en una estratègia arriscadíssima que aquesta mateixa institució havia posat en pràctica dècades abans amb el còndor de California, consistent a capturar tots els individus en llibertat, començar un programa de cria en captivitat, restaurar les condicions necessàries a l'hàbitat per a la seva vida, aconseguir una població en captivitat sostenible i començar a alliberar individus al seu hàbitat natural. Ja vaig escriure sobre això a l'entrada al blog "En defensa dels Zoos"

Doncs bé, el Zoo de San Diego va tenir els nassos de tornar-ho a fer. En aquesta ocasió no van capturar tots els individus adults en llibertat sinó que van considerar més segur agafar els ous dels seus nius, incubar-los artificialment i començar a crear una població d'alalàs captiva, amb seu principalment en un centre de conservació del Zoo a les illes de Hawaii però també en altres punts de cria. No era qüestió que un huracà liquidés tota la població d'alalàs. A partir de 17 ous que van agafar dels nius el 1996, van aconseguir obtenir una població viable de 114 individus en aquests centres. Per fer-ho, s'havien necessitat 20 anys i més de 14 milions de dòlars.

L'últim alalà salvatge va morir el 2002 i el 2016 es va fer el primer alliberament d'individus procedents del programa de cria. Va ser un autèntic fracàs. Es van alliberar 5 ocells, dels quals 3 van morir depredats per aligot hawaià gairebé immediatament i els altres dos van haver de ser capturats de nou perquè no podien formar una població viable (sobretot tenint en compte que eren dos mascles...).

El 2017 es van alliberar de nou 11 alalàs en una reserva a l'Illa Gran de Hawaii però tot seguit hi va haver diverses erupcions volcàniques a l'illa que van deixar un aire irrespirable farcit de partícules de cendra i va aparèixer l'huracà Lane, que va inundar la major part de l'illa durant cinc dies del mes d'agost de 2018. La cosa no pintava bé per als alalàs alliberats però, gairebé miraculosament, tots ells continuen vius avui, el 2019. Se'ls va entrenar a reconèixer els depredadors, especialment l'aligot hawaià, cosa que se'ns dubte ha estat clau per la seva supervivència, tal i com confirmen els científics que han observat els alalàs alliberats formant equip per foragitar els aligots quan se'ls acosten. Recordem que els còrvids són els animals més intel·ligents del món (sí, animals, és a dir, més intel·ligents que ximpanzés i altres primats).

Qui ho havia de dir. Resulta que les cornelles hawaianes, com a bons còrvids, també saben utilitzar eines. Com pot ser que un dels animal més intel·ligents del món s'hagi arribat a extingir en estat salvatge? Font: San Diego Zoo Global.

La tardor de 2018 es van deixar anar 10 individus més a l'illa, amb l'esperança que, poc a poc, la població salvatge continuï creixent amb aquesta aportació artificial d'individus. Pel què sé, els individus alliberats encara no s'han reproduït de forma natural o sigui que no es pot cantar victòria de cap manera però sembla que amb l'entrenament tipus Navy SEAL per defensar-se dels aligots, al menys estan aconseguint no morir en l'intent.

Hi va haver poc temps per establir la població captiva de cornelles hawaianes abans que s'extingís en estat salvatge. Uf! Just a temps! Font: esasuccess.org

En qualsevol cas, en un moment en què un sector de la societat qüestiona la pròpia existència dels zoos, aquests ens ofereixen un altre exemple de la seva inestimable contribució per preservar la biodiversitat del planeta. Potser caldria que algú s'ho faci mirar i comenci a posar més cap que sentiment en aquest conflicte.

Bon birding!