On veure ocells a Catalunya: Estanys de la Jonquera

No coneixia gens la zona de l'Albera, així que aquest més de maig vaig decidir posar remei a aquesta imperdonable mancança de coneixement del país per part meva. De fet, encara hi ha uns quants racons de Catalunya que m'empipa no conèixer i he decidit posar-hi remei. Haig de reconèixer que em costa molt concentrar-me en les curiositats locals de més renom, com ermites romàniques, catedrals gòtiques o monuments megalítics, paleolítics o ansiolítics... Si no té plomes o, com a mínim, pèl, reconec que em costa. Això no vol dir que no m'interessi. Llegeixo molt sobre història però, clar, quan fas la visita al Castell de Miravet, t'estan explicant una fascinant història sobre els templers i de cop apareix una àguila cuabarrada sobre el guia, m'oblido dels templers i la mare que els va parir! (amb tots els respectes). Estic segur que els llocs que em queden per conèixer és perquè no hi he trobat una motivació ornitològica directa per anar-hi.

En qualsevol cas, del que volia parlar ara és de la meva visita a l'Albera. Com deia, resolt a explorar una mica el territori li vaig comentar a l'amic Gabriel Gargallo, que sé que coneix la zona, si em recomanava algun lloc concret a l'Albera que combinés bé ocells i paisatge o altres particularitats locals. Em va recomanar immediatament el lloc conegut com els Estanys de la Jonquera, dintre del Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Des del punt de vista ornitològic, em va semblar una recomanació poc interessant. Pensava que m'enviava a una zona humida on veuria espècies clàssiques d'aiguamoll, cosa que probablement tindria poc interès i, tenint en compte que ja em conec les grans zones humides del país, no podia esperar cap sorpresa. Però no es tractava d'això. M'estava enviant a un lloc on els ocells interessants són els que estan a l'hàbitat que envolta els estanys i on un paisatge molt particular fa l'indret tremendament atractiu.

L'aspecte de "sabana" d'una part del paisatge ja promet.

Els estanys es troben en un altiplà al sud-est de la Jonquera, cosa que em va sorprendre perquè em pensava que estarien en una zona baixa. En aquest altiplà hi trobem unes depressions del terreny on s'acumula l'aigua en major o menor extensió i que formen aquests estanys. Pràcticament no es veu làmina d'aigua però de l'interior de la vegetació lacustre vaig escoltar un cabusset i una polla d'aigua, delatant que, efectivament, allà hi havia vida aquàtica (dic això per tal que us feu la idea de la poca aigua que veia).

Un itinerari perfectament senyalitzat des de l'entrada mateix del camí et permet fer una ruta circular per tota la zona, que transcorre majoritàriament per una zona de bosc d'alzina surera cremat en l'incendi de 2012 i que, amb tot el rebrot del sotabosc i les zones que es van obrir, ara és un excel·lent lloc per trobar-hi ocells mediterranis als que els agraden les zones semiobertes o boscos oberts, com preferiu, amb sotabosc de matollar baix i dens. I molts dels ocells que hi vaig trobar, precisament, eren dels que estan en regressió al nostre país (i a tot arreu).

Els boscos cremats del 2012 presenten un rebrot important de sotabosc que ha afavorit tallarols, entre d'altres espècies.

Les zones obertes de conreus i pastures ofereixen diversitat.

Al llarg de tot l'itinerari, hi ha indicats diversos dòlmens i menhirs megalítics però no hi vaig trobar cap ocell sobre aquestes pedres.

D'entrada, va ser un autèntic goig trobar la concentració més alta de capsigranys que veia des que jo era nen. N'hi havia a cabassos! Aquest ocell s'ha reduït en una proporció de 5 a 1 o, senzillament, ha desaparegut de molts indrets on jo pardalejava fa 20 o 30 anys. També van sortir colltorts, oriols, rossinyols i cruixidells amb bones quantitats i els tallarols es van lluir en tota la seva esplendor: tallarol capnegre, tallarol emmascarat (8 individus en 1h45'), tallareta cuallarga i tallareta vulgar. No està malament. Un parell de guatlles, que també cada vegada són més escasses, van cantar a la zona més oberta del recorregut.

És curiós que hi vaig trobar 4 femelles de mastegatatxes, que en aquestes dates, havien de ser els últims migrants d'aquesta espècie que no cria a Catalunya.

Quina alegria, veure'n tants!

Vaig estar en aquesta zona dels estanys només 40 minuts el 20 de maig i 1h45' l'endemà, o sigui, que el meu report ornitològic dista molt de ser complet però si en tan poca estona vaig xalar, estic segur que poder-hi fer més visites ha de ser productiu.

En definitiva, us recomano visitar l'indret (ben d'hora, feia una calor notable sense ser dies especialment càlids) perquè crec que us ho podeu passar molt bé, especialment a l'època de nidificació. Això sí, em vaig embolicar a buscar un niu de tallarol emmascarat i quan vaig sortir de les bardisses, tenia tota la roba com si estigués guixada amb llapis negre de les tiges cremades. I no vaig trobar cap niu.

Bon birding!