Els ocells de Hitchcock i jo

Vaig néixer el 1963, l'any de l'estrena de "The birds" d'Alfred Hitchcock. No sé si això devia influir en la meva afició a l'ornitologia però sempre he sospitat que sí perquè recordo haver quedat molt impactat per aquesta obra mestra de ben petit, tot i que no sé quan la vaig veure. No crec que els meus pares m'hi portessin sent un nadó, tot i que coneixent la seva afició obsessiva al cine no puc descartar aquesta possibilitat. Pels jovenets "pimpollos" que heu sentit parlar de la peli però que no l'heu vista, us asseguro que no sabreu què és el cine de veritat fins que no veieu "The birds" i "Psycho".

Si això fos un blog de cine us explicaria un munt d'anècdotes i coses curiosíssimes de la peli però com que aquí parlem d'ocells només us diré alguna cosa de la gènesi de la història i després comentarem com van aconseguir fer les escenes en les que participen els ocells i les històries que hi va haver al darrere.

Cartell de promoció d'Els ocells.

"Els ocells" és una adaptació d'un relat curt de Daphe du Maurier, una escriptora britànica que va escriure aquesta història en la qual els ocells semblen tornar-se bojos i terroritzen la gent, en especial una família que viu en una granja. Pràcticament no hi ha res més que s'assembli a la peli de Hitchcock perquè el fil de la història és molt diferent. Sembla que Hitchcock va llegir el conte, li va agradar però no es va decidir a fer-ne una pel·lícula fins que va aconseguir convertir el relat en una autèntica història de suspens i terror. De fet, una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció d'Els ocells és que comença com una pel·li de suspens i es desenvolupa com una pel·li d'autèntic terror. Spielberg confesa que es va inspirar en Els ocells per fer el seu Tauró. Suposo que va dir "inspirar" per no dir "copiar".

L'acció transcorre a Bodega Bay, una localitat costanera d'estiueig de Califòrnia, en un context d'una relació de flirteig entre els dos protagonistes, interpretats pel guaperes solter d'or Mitch Brenner (Rod Taylor) i Melanie, la noia guapa i malcriada interpretada per Tippi Hedren (per tafanejar una mica, Hedren tenia 33 anys i Hitchcock, amb 63, se'n va enamorar perdudament i la va liar parda anant-li al darrere mentre ella li donava carbassa rere carbassa). Quan ella arriba a la població, una gavina l'ataca, després hi torna a haver un atac, cada vegada més, etc. i al final els ocells estan embogits atacant la gent, entrant dintre de cases, provocant accidents (una benzinera s'incendia), etc. Els ocells embogeixen episòdicament, és a dir, alternen períodes d'atac a la gent amb períodes de calma tensa que Hitchcock va saber crear magistralment. A més, és capaç de fer-ho sense música i en absolut silenci. La pel·li ni tan sols té banda sonora! Al film mai no s'explica cap raó per la que els ocells tenen aquest comportament.

Melanie (Tippi Hedren), en una de les escenes més impactants de The Birds, quan els ocells ataquen els nens de l'escola sense pietat.

No volia enrotllar-me massa parlant de la pel·li en si, així que anem a qüestions ornitològiques, que és el que voldria comentar en aquest post. En primer lloc, flipareu: Hitchcok anava a fer la pel·lícula amb ocells mecànics. Sí, ho heu llegit bé. L'any 1961, quan es va rodar la peli, els efectes s'havien de fer a mà i el geni volia fabricar una mena d'artilugis voladors amb forma d'ocell i fer-los volar a tort i dret per sobre els actors. Resulta que Ray Berwick, un entrenador d'animals que ja feia una dècada que treballava a la televisió i el cinema (sortia al Johnny Carson Show i havia entrenat ocells a L'home d'Alcatraz), va saber dels plans de Hitchcock. I, sense pensar-s'ho dues vegades, va escriure una carta a la Paramount explicant detalladament com podia fer allò amb ocells reals. No cal dir que els executius dels estudis no li van fer cas però que quan Hitchcock ho va saber el va cridar immediatament a una reunió (ja se sap, els genis sempre veuen les oportunitats). Berwick el va convèncer d'utilitzar ocells vius i va fitxar per la peli, on treballaria durant un any i mig. Tenia, però, un primer problema... havien calculat que necessitaria més de 3.000 ocells! Finalment, en alguna escena van arribar a fer servir ocells mecànics i val a dir que no es nota gaire el truc. Suposo, de tota manera, que si haguessin fet un estol d'ocells mecànics, s'haurien produït tantes col·lisions que llavors sí que algú hauria pres mal de veritat.

Per aconseguir els ocells va fer absolutament de tot: comprar-los, capturar-los salvatges, agafar ous de nius i tot allò que se li acudís. Resulta que el mètode que li va donar més bon resultat va ser enviar gent a espoliar ous de nius naturals i criar-los en captivitat, especialment per als còrvids. Tot i que segur que als USA es necessitaven permisos especials per fer això, no crec que als anys 60 fossin molt difícils d'aconseguir. Eren altres temps. Sembla ser que els còrvids nascuts en captivitat i criats pel propi Berwick aprenien a velocitat supersònica. A penes en tres mesos ja estaven fets uns cracks. S'ajuntava l'experiència d'un dels més grans entrenadors d'animals de la història amb les capacitats dels animals més intel·ligents existents. Berwick, per cert, posteriorment va esdevenir una persona molt compromesa en la defensa dels drets dels animals. Senzillament, com us deia, eren altres temps.

Ray Berwick amb un gavià. Un crack.

Els plumífers actuant...

Encara que costa de creure, diuen que cap ocell va prendre mal.

La protagonista, Tippi Hedren, va viure una història d'amor amb un corb anomenat Buddy. El corb estava tota l'estona amb ella, fent-li caramelles, jugant amb les seves coses i sent tant amable amb ella que no va poder participar en cap de les escenes perquè no hi havia manera que semblés que l'atacava! En canvi, al prota, Rod Taylor li va passar tot el contrari. Un corb anomenat Archie li va agafar mania. Tan aviat com Taylor entrava a l'estudi, Archie se li llançava a sobre i el mossegava. Així, directament, sense preliminars. Diuen que Rod Taylor fins i tot preguntava "Avui treballarem amb l'Archie?", ja preveient el desastre i si li deien que avui tocaven gavines o pinsans es quedava tranquil. Tot i així, sembla que Archie se les enginyava per aparèixer d'amagatotis i llençar-se sobre Taylor!

Tant Tippi Hedren com Rod Taylor -i bona part de l'equip tècnic- van haver de ser atesos a la infermeria per mossegades importants dels ocells. Sembla que la protagonista gairebé va perdre els nervis després de l'escena de la cabina de telèfon, en què les gavines s'estavellen contra els vidres i s'hi intenten colar cada vegada que ella obre la porta. En algunes de les escenes, les gavines estan lligades al seu vestit amb fils de nilon invisibles i conforme ella corre els ocells van revolotejant sobre ella i fotent-li queixalades. A més, com sovint passa en el cine, escenes que després estan només uns pocs minuts a la pantalla s'han trigat hores o dies a rodar. Una d'elles va ser la de Melanie corrent amb els nens de l'escola perseguits per una munió d'ocells. Va ser esgotadora i l'actriu es va derrumbar al final del dia. M'imagino la pobra noia completament esgotada, ferida i somiant amb ocells malparits a la nit.

A la pel·li surt una ornitòloga que no podrien haver caracteritzat amb una pinta més rara. No he vist mai ningú del nostre ram amb un aspecte com el d'ella (i mira que en tenim de rarets): boina, fumant com una carretera, americana a quadrets de franel·la i una mena de botó cutre que li tanca el coll de la brusa. Ja dic, pitjor impossible! És molt interessant una dissertació tècnica que fa sobre els ocells en què esmenta l'Archaeopteryx, les 8.600 espècies d'ocells existents segons es creia aquells anys (ara en són més de 10.000) i l'antiguitat dels ocells, que ara se sap que és uns milions d'anys enrere respecte el que diu a la pel·li. Però es nota que l'amic Hitch es va documentar bé. Això sí, la pobra s'ha d'empassar les paraules amb què diu que els ocells mai no atacarien els humans (ara, si jo fos una gavina emprenyada crec que la primera a qui atacaria seria ella!).

Mhhh... La pinta que tenia una ornitòloga segons Hitch. No comment....

He rebuscat per diferents llocs les espècies que es van fer servir per la peli i m'ha costat trobar-ho. En la documentació d'origen cinèfil no he trobat cap lloc que ho esmenti (passen olímpicament) però, pel que diuen algunes coses raonablement fiables que he trobat a la xarxa, sembla que els còrvids són majoritàriament cornella americana (Corvus brachyrhynchos) i també apareix algun corb (Corvus corax). Les gavines són gavià occidental (Larus occidentalis) que van obtenir (majoritàriament com a ous) de la colònia més gran que té l'espècie a uns 55 km de Bodega Bay. Van agafar-los, els van covar en incubadora i van entrenar-los a perseguir i mossegar actors. Que monos...

En un dels atacs, entren centenars d'ocellets a la casa dels Brenner. He trobat llocs on en diuen "finches", o sigui fringíl·lids, i altres "sparrows", pardals, però segurament hi havia barreja de pardalets de tota mena. En aquella escena, els ocells entren per la xemeneia. Els tenien en gàbies i els van llençar per d'alt de la xemeneia, espantant-los. Els ocells havien de volar embogits per la casa per sobre els actors, mentre ells simulaven espantar-los. En canvi, quan van tirar els ocells per la xemeneia es van quedar tots sobre la tauleta de la sala d'estar, els sofàs i la resta de mobiliari completament desorientats i mirant tot l'equip de filmació com dient "I aquí què passa?". Van mirar de posar ventiladors per fer-los moure però llavors els cabells i roba dels actors també voleiava i no quedava gens bé a l'interior d'una casa, així que finalment van filmar el ocells volant desordenadament en una gàbia, els actors van interpretar l'escena sense ocells i després van sobreposar les dues imatges. Si bé això és el pa de cada dia en pel·lis actuals, on els actors lluiten contra dinosaures i monstres inexistents que després es generen per ordinador, als anys 1960 això era bastant inusual.

L'escena final, amb els protagonistes intentant marxar entre mig de centenars d'ocells de mirada inquietant, aconsegueix esporuguir l'espectador.

Quan ja estava preparant-se per rodar Els ocells, Hitchcock va ser saber que hi havia hagut algun cas real d'ocells amb comportaments molt estranys, precisament prop de Bodega Bay. En concret,  hi va haver un cas en què van aparèixer centenars de baldrigues grises caient mortes del cel l'any 1961. Sembla que les baldrigues es van enverinar després d'haver ingerit plankton contaminat amb una alga que conté unes neurotoxines que afecten el sistema nerviós. Les baldrigues es desmaiaven, es desorientaven i queien mortes o moribundes a terra. L'oficial de policia Ed Cunningham explicava el 1961 al Santa Cruz Sentinel que estava de patrulla amb el cotxe quan van començar a caure ocells sobre el seu cotxe.
"Quan vaig parar el cotxe, estaven plovent ocells al voltant meu. Eren ocells grossos i queien tan de pressa que em podrien haver deixat inconscient. Vaig pensar que era millor quedar-me al cotxe i això és justament el que vaig fer."
Quan la gent, espantada, va sortir de les cases amb llanternes, resulta que les baldrigues eren atretes cap a la llum i semblava que els volguessin atacar. Això va fer que la gent tornés a entrar corrents cap a casa. El cas li va venir de perles a Hitchcok, que va trucar al Santa Cruz Sentinel per demanar un còpia del diari i informar-se sobre el cas.

Portada del Santa Cruz Sentinel del 18 d'agost de 1961 parlant del cas de les baldrigues mortes. Hi podeu veure el poli amb una baldriga morta sobre el cotxe patrulla. No se'l veu gaire preocupat.

Nota del Sentinel del 21 d'agost xulejant que Hitchcock els havia trucat per saber més detalls de la història.

Pluja de baldrigues!

El 2011, la revista Nature Geoscience va publicar una carta titulada "Mystery behind Hitchcock's birds" de Sibel i altres, en què identificaven la toxina que havia causat l'episodi de les baldrigues grises i un de similar amb pelicans a la mateixa badia de Monterrey, proporcionant una explicació científica per a aquest cas real. Crida l'atenció, de tota manera, que ho anomeni Hitchcock's birds (Els ocells de Hitchcock). Ejem, una mica oportunista. És curiós que rebuscant articles he vist que es fa servir el nom de Hitchcock com a reclam al títol d'articles científics. Per exemple, hi ha "Hitchcock's birds, or the increased rate of exposure to histoplasma from blackbird roost sites" de Chick i altres a la revista Chest en què parlen d'una simple infecció als pulmons per histoplasma (un fong) quan els ocells estan en grups densos. Que pillins....

Bé, doncs tot això passava poc abans que un servidor vingués al món i la peli s'estrenava pocs mesos després del meu naixement. Em pregunto si va influir en la meva afició per als ocells. Veient els esdeveniments i la pel·li, el més probable és que hagués reaccionat just al revés i patís alguna mena d'ornitofòbia. Potser és que soc més semblant al poli que riu amb la baldriga morta sobre el cotxe patrulla i ho vaig trobar divertit. No ho sabré mai però també us dic que no crec en les casualitats.

Bon birding!