CERCA AL BLOG D'ABEL jULIEN

dijous, 4 de setembre de 2014

Oh My God!: el Museu d'Història Natural de Londres


Aquest mes d'agost vaig estar una setmaneta a Londres, en una sortida completament urbana en la que ni tan sols vaig agafar els prismàtics (sí, sí, increïble però va ser així). Ara bé, malgrat que Londres és una mega-ciutat, impressionant des de tots els punts de vista, allò que em va embobar més (per segona vegada perquè ja ho coneixia) va ser el Museu d'Història Natural.

D'entrada, és impressionant veure que arribes al museu i que tens davant més d'una hora de cua per entrar. Vaig pensar immediatament en els nostres amics del Museu Blau de Barcelona, que es tornarien bojos si algun dia arribessin a tenir una fracció d'aquests visitants. Quan ja ets a dintre, les dimensions del museu et deixen absolutament bocabadat. El hall principal i el propi edifici són francament bells.

Jo vaig córrer a preguntar on estava el fòssil d'Archaeopteryx, el primer ocell conegut com a tal, i resulta que el tenien a la "Sala dels Tresors" on hi ha una selecció de les peces més importants del museu. Vaig anar-hi i, efectivament, hi havia un fòssil d'Archaeopteryx de 150 milions d'anys davant meu com si res. Vaig estar tanta estona a la Sala dels Tresors que em pensava que no veuria res més del Museu, així que vaig sortir corrents cap a la galeria dels ocells, obrint-me pas penosament entre la multitud de càmeres i mòbils de turistes que es fotografiaven abraçats a l'estàtua de Darwin.

A la sala dels ocells, tenien exposades espècies ja extingides, naturalitzades algunes d'elles potser ja fa més de 100 anys, entre elles alguns coloms viatgers i un alca gegant. En les parets tenien algunes làmines del llibre més car del món: el Birds of America de John James Audubon. Les làmines que exposen són facsímils però tenen els originals. Algun dels pocs exemplars de Birds of America s'ha venut en subhasta a, ni més ni menys, que 8 milions d'euros! No deixa de ser un orgull per tots nosaltres, companys birders, que els llibre més car del món sigui un llibre d'ocells.

Després d'estar una bona estona mirant aquests ocells únics entre mig de més pallussos que es fotografiaven fent gestos còmics davant d'autèntiques joies per la ciència o de reproduccions del dodo sense saber ni què estaven veient (reconec que em vaig comportar maleducadament amb una japonesa (o similar) que no em deixava veure un exemplar naturalitzat de Pitta de Gurney (Hydrornis gurneyi), espècie que es va creure extingida durant una colla d'anys).

Amb tot això ja havien passat dues hores i ja tancaven el Museu (sí, sí, només havia vist dues sales!), així que em vaig veure "obligat" a tornar-hi un altre dia per fer una visita més completa, allunyant-me de qualsevol cosa que portés la paraula "Bird" en la senyalització, títol, subtítol o en la més mínima indicació per tal de tenir temps per veure altres coses. Així va ser i vaig aconseguir veure... potser la meitat del Museu. Reconec que quan una cosa m'agrada llegeixo absolutament tots els panells, investigo totes les pantalles tàctils, toco tots els botonets de les exposicions interactives...

Vaig quedar tan impressionat que em vaig comprar un llibre sobre la història del Museu i me'l vaig cruspir l'endemà mateix d'haver tornat. L'esperit de la tradició britànica del coneixement científic que es transmet en la lectura d'aquest llibre realment em va impressionar, des dels inicis de la col·lecció Sloane (l'embrió del Museu) fins el gegant de 70 milions de peces que és avui. Sí, ni més ni menys que 70 milions de fòssils, pells d'animals, papallones, petxines, insectes i tot el què us pugueu imaginar!

M'agrada perquè, a més, es veu molt bé la importància de les col·leccions. Avui en dia, amb la creixent sensibilitat vers els essers vius -que benvinguda sigui-, es percep una reticència per part del gran públic a conservar pells, esquelets i altres "trossos" d'éssers vius, pel simple fet que no agrada o s'interpreta com una cosa tètrica o de mal gust. Una pell d'un ocell o un bitxo repugnant dintre d'un pot de formol, a més de la seva estructura anatòmica, conté ADN, isòtops, contaminants i altres coses que poden ser molt útils en el futur, precisament per salvar aquell animal de l'extinció o investigar estratègies per la seva conservació. I en el nostre camp, d'on creieu que es treu una part molt important dels detalls del plomatge dels ocells per fer guies de camp? Evidentment, de pells de museus.

El llibre "Nature's Treasurehouse: a History of the Natural History Museum" relata la història del museu de forma amena, interessant i, en el meu cas, completament absorbent. Si heu d'anar a Londres no deixeu de visitar el museu i si ho feu, llegiu aquest llibre i en traureu màxim profit.

Realment els britànics en qüestions d'investigació i coneixement de la natura tenen un altre nivell...

Bon birding!



3 comentaris:

  1. Oh my bird!
    Jo quan vaig anar a Londres no vaig tenir temps ni de trepitjar-lo, però la propera vegada espero poder fer una visita a tot allò que tingui un rètol amb la paraula "bird"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh my friend!
      Doncs, ja saps, tens una bona excusa per anar a Londres. Vol low-cost, hotel a prop del museu i no surts d'allà en tot el cap de setmana...

      Elimina
  2. Tota la raó...
    A mi també em va impressionar moltíssim... Llavors encara no havia fet biologia ni tenia el "cromosoma birder" activat, però igualment, em vaig passar 6 hores allí dins, encara que, em van semblar com a màxim, 2 hores... Els meus objectius eren fòssil d'Archaeopteryx (que havia vist en fotografia als llibres de text de l'EGB, i em va impactar poder-lo tenir al meu davant) i la meva estimada Lucy (abans el fòssil més vell d'homínid, que també havíem estudiat a batxillerat)

    ResponElimina