Volar o flotar, dilemmes de les aus capbussadores.

Els ocells estan meravellosament adaptats a volar. Realment, presenten unes adaptacions prodigioses per tal de reduir el pes al màxim, incrementant així l'eficàcia de la força del batec d'ales o de la capacitat de sustentació quan planegen.

L'adaptació més singular dels ocells en aquest aspecte es produeix en la seva estructura òssia. A diferència de mamífers i rèptils, per exemple, els ossos de les aus no són compactes sinó que estan plens d'aire. Els mamífers tenim els ossos plens d'allò que coneixem com el "moll de l'òs", que té diverses funcions importants, com per exemple produir la sang (funció hematopoyètica). En canvi, els ossos de les aus estan buits o, més ben dit, estan plens d'aire i connectats als sacs aeris que, al seu temps, estan connectats als pulmons. És a dir, per dintre els ossos dels ocells i circula aire de respiració.

D'aquesta manera, els ossos pesen molt menys i ajuden a que la massa total de l'ocell sigui més lleugera; però això tindria la contrapartida negativa que els ossos serien molt més febles i es podrien trencar molt més fàcilment. Cap problema, l'evolució ha fet que els ossos de les aus tinguin unes "columnes" internes que donen extraordinària solidesa a l'òs. De fet, els ossos de les ales dels ocells necessiten ser encara molt més resistents que els ossos equivalents dels braços o potes davanteres d'un mamífer perquè la força que es necessita per volar és molt superior (i encara més l'estrés sobtat del cop d'ala per aixecar el vol).
Tall transversal de l'os d'un ocell. És buit i reforçat amb unes columnes de suport (struts en anglès).
Haureu vist que els ocells no orinen. Tenen un únic orifici excretor, anomenat cloaca, que excreta les dejeccions líquides i sòlides. Els ocells no tenen bufeta urinària (vejiga, en castellà) perquè no tindria sentit que emmagatzemessin l'orina, ja que els faria molt més pesats i els penalitzaria molt a l'hora de volar.

Les femelles de la major part de les espècies d'ocells només tenen un ovari. El minúscul pes d'un ovari també sobra en un ocell! Els mascles de moltes espècies "perden" els testicles fora de l'època de cria, quan ja no els necessiten. En les espècies molt voladoras o migradores, els testicles (que en els ocells són interns i estan al costat dels ronyons), senzillament desapareixen quan han acabat de criar. Em vénen al cap uns quants acudits relacionats amb aquest fenomen però els deixaré per a una altra ocasió (al bar, amb una cerveseta).

Els ocells no tenen dents i el bec no és d'os sinó de queratina, la mateixa substància de la que estan compostes les ungles, molt més lleugera que els ossos. Els ossos del cap són fins com paper de fumar (és una de les coses que sorprèn si dissecciones un ocell) per tal de no desplaçar el centre de gravetat cap endavant. 

Etcètera, etcètera, etcètera... és a dir, hi ha un munt d'adaptacions per pesar menys i volar més lleuger. Ok, això està molt bé però... què passa en el cas dels ocells que van per sota l'aigua?

Els pingüins no necessiten pesar poc. De fet, pesar menys, tenir els ossos plens d'aire i la major part de les coses que hem comentat els representarien un problema perquè els faria flotar més. Així que necessiten pesar més, ser més compactes, reduir superfície de cos i "apretar-se" molt més. I, efectivament, els pingüins no tenen ossos buits, el plomatge és compacte i molt més semblant a una pell de foca, amb qui comparteix, hàbitat i mode de vida submarí. Si els seus ossos fossin buits i pesessin proporcionalment poc, els pingüins flotarien massa i no serien tan àgils sota l'aigua. Només necessiteu veure algun dels excel·lents documentals amb filmacions subaquàtiques de pingüins per veure l'agilitat i rapidesa amb la que es mouen per sota l'aigua, amb un estil "torpede" que sembla que vagin propulsats amb hèlices ultrapotents. Per tant, el què és vàlid pels ocells voladors no és vàlid pels ocells que neden per sota l'aigua.

Però hi ha ocells que fan totes dues coses: volar i capbussar-se. És el case de corbs marins, cabussons, becs de serra, calàbries i ànecs capbussadors. Aquests ocells necessiten pesar poc quan volen i pessar molt quan neden per sota l'aigua. En conseqüència, han adoptat estratègies que els ajuden en totes dues coses, tot i que en realitat estan desequilibrades a favor de la pesca subaquàtica. Els seus ossos estan farcits de moll de l'os i el plomatge és dens i pesat de tal manera que podríem dir que la seva relació superfície-massa corporal és més semblant a la d'un pingüí que a la del típic ocell volador. La selecció natural i l'evolució han solucionat el problema a lo bèstia, donant més potència muscular a tot, sigui per volar, sigui per nedar.

Alguns capbussadors, com les calàbries, tenen una adaptació molt especial: la cresta cnemial, que és una mena de palanca darrera al genoll que, degudament connectada al múscul, permet a l'ocell adquirir una força extraordinària a les potes quan se submergeix (o sigui, que si una calàbria et pega una patada deu fer molt de mal!).

La cresta cnemial és com una palanca darrere el genoll que dóna una potència extraordinària a la "palada" de la pota quan l'ocell neda sota l'aigua (font: www.birdwatchingdaily.com)
Els músculs de les potes són, a més, molt més forts (i pesats) que en altres grups d'ocells per tal de fer el màxim de força sota l'aigua. Els peus tenen unes membranes intersticials per donar molta més força al cop de la pota però, a més, quan l'ocell retira la pota cap endavant per agafar impuls, el peu es plega automàticament per oferir la mínima resistència en direcció contrària al moviment. Tot molt ben dissenyat.

Peus amb membranes d'una au aquàtica. Les membranes ofereixen màxima resistència en el moment d'anar endavant però es pleguen quan la pota retorna a la posició per fer la següent palada.
Es podria pensar que aquests ocells que necessiten enfonsar-se en lloc de ser lleugers i flotar, com la majoria d'ocells, serien poc voladors ja que totes aquestes adaptacions penalitzen el vol. Doncs no. Molts d'ells són grans migradors, capaços de volar milers de kms entre els seus llocs de nidificació i hivernada. Els corbs marins grossos que veiem a l'hivern a Catalunya, per exemple, procedeixen majoritàriament de la costa atlàntica centre i nord-europea. Els anelladors del GACO (Grup d'Anellament Calldetenes-Osona) ho saben molt bé, ja que han marcat centenars de corbs marins grossos a Osona amb anelles de PVC de lectura a distància i han pogut determinar la procedència atlàntica de molts corbs marins que trien Osona com a lloc d'hivernada.

No cal dir que per poder fer aquests vols de grans distàncies, els músculs pectorals d'aquests ocells també són potentíssims perquè han d'aguantar un pes proporcionalment superior al que han d'aguantar la majoria d'ocells. Total, que són uns campions!

I mentre preparava aquesta entrada del blog, he ensopegat amb un enigma que m'ha deixat de pedra.

Imaginem que tenim un camió ple de coloms. El pes total del camió serà el seu pes més el dels coloms que transporta. I llavors ens preguntem: què passaria si els coloms es posen a volar? Si els coloms volessin en la mateixa direcció que el camió i a la mateixa velocitat, pesaria menys tot el conjunt? Suposem que els coloms no xoquen entre ells, no cauen, no toquen les parets, etc. Pesaria menys el camió si els coloms deixen de recolzar-se en ell? Reflexioneu, companys. La resposta en la propera entrada del blog...

Bon birding!






Comentaris

  1. Bona reflexió aquesta... Continuaré pensant perquè encara no tinc una resposta ben clara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tinc temps, espero avui el vespre o demà desvetllar el dilemma ;-)

      Elimina
  2. He estat fa poc a Namíbia i he pogut veure unes quantes vegades el kori bustard (Ardeotis kori), l'anàleg al nostre pioc però Africà i l'au més pesada d'aquest continent que pot volar. Ha estat impressionant veure'l com des d'un posició erta, només fent dos o tres passos pausats s'alça com un parapent ingràvid. Sembla impossible en un bitxo que arriba al 1.70...i una vegada fent snorkeling es va creuar davant les meves ulleres de busseig una corb marí, serpentejant amb una agilitat prodigiosa i mantenint-se estàtic fins i tot per explorar cavitats de la roca, buscant peixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, ha de ser tota una experiència compartir una capbussada amb un corb marí! Ha de ser extraordinari veure la seva agilitat i domini de la situació sota l'aigua.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars