Aturem Àtila, el rei dels Huns!

Diu la llegenda que per on passava Àtila, el rei dels Huns, no tornava a créixer l'herba. No sé si hauríem de fer extensiva aquesta frase a la política de "neteja" de solars, boscos i altres llocs "bruts" que sembla que agrada molt a ajuntaments, particulars, pagesos i jardiners. Sembla que hi ha una autèntica biofòbia vers les plantes ruderals, bàsiques per a la salut de les poblacions de molts ocells, tant en època de nidificació com a l'hivern.

Ja vaig escriure sobre aquest tema en aquesta entrada al blog sobre marges i rostolls. Reconec que hi ha dues coses que m'obsessionen i m'exasperen:  1) l'eliminació d'allò que en diuen males herbes i 2) la neteja ètnica d'arbres morts al bosc, fonamentals per a multitud de fauna. En aquest segon cas, en el que el motiu sol ser la prevenció d'incendis, ja m'agafen tots els mals perquè veig que no tenen ni idea de quina és la dinàmica d'un incendi ni de què significa un incendi en el medi. Al final, el que predomina són purament impressions, sentit de l'estètica i la prevenció innecessària. En aquest últim cas, quan tallen arbres i netegen boscos per si de cas, em recorden a un acudit que explicava el meu pare, en pau descansi.

Un tio va pel mig de la Gran Via amb una escopeta pegant tiros. Pum! Pum! i un li diu:

- Estàs boig? Què fas fotent tiros aquí?

- Estic espantant elefants.

- Què? Però si aquí no hi ha elefants!

- Exacte! Veus com funciona?

Doncs això. Arrasen tot el que poden per si de cas, encara que no hi hagi perill o que la probabilitat d'un incendi sigui aproximadament la mateixa que caigui un meteorit sobre nostre.

Però en aquesta entrada al blog volia anar cap a una versió més positiva del problema o, al menys, suggerir solucions a petita escala que si molta gen les posa en pràctica, passar a una escala més gran.

Davant de casa meva hi ha diversos solars en els que no s'hi ha construït. En una terra fèrtil i rica com la de Palau-solità i Plegamans, com podeu suposar, quan arriba la primavera les herbes creixen a plaer. I quan aquestes herbes estan precisament a la mida ideal per produir invertebrats, llavors i refugi per la fauna, resulta que els veïns, l'ajuntament i la gent en general, comença a veure que allò està brut, que s'hi faran rates, que s'incendiarà i morirem tots carbonitzats, etc., etc. Llavors van i les seguen completament o les llauren, per tal de deixar-les completament fora de combat.

Immediatament es deixen de veure molts ocells que dies abans campaven com a reis per la zona, des de pardals a caderneres, passant per tot bitxo mínimament afeccionat a les zones obertes. De cop allò es converteix en un desert ornitològic, això sí, molt net.

Resulta que conec el propietari dels solars -una persona implicada en la vida cultural local i amb curiositat per al medi natural- i li truco per dir-li si podríem trobar una solució a mig camí entre deixar que les herbes creixessin a plaer (com seria la meva opció) i fer passar Àtila arrasant tota la vegetació. Li proposo llaurar una franja d'uns quants metres per tal que la gent no ho vegi lleig però deixant una bona zona en el seu estat original per tal que hi romangui una part suficient per a la fauna. Haig de dir que vaig estar dubtant de trucar-li perquè, malgrat que sé que ell ho entendria i ho veuria raonable, potser pensaria que no es volia posar en lios, que algú li donés la tabarra o similar. Doncs res més lluny de la realitat. Resulta que li va semblar una idea excel·lent i estava més que disposat a posar-ho en pràctica! I el resultat va ser aquest:

Vam deixar sense llaurar les zones marcades amb les fletxes, de tal manera que tot tingués aquest aspecte més polidet que tan agrada al personal però deixant una part substancial per als ocells i altres animalons. Cool.

Òbviament, no tinc dades empíriques que puguin demostrar que això va ser beneficiós per als ocells però sí que puc assegurar que vaig continuar veient ocells amunt i avall, a diferència del què havia passat altres anys. Encara menys científic pot ser que el meu habitual niu de pardal xarrec de la caixa niu del meu jardí aquest any tirés la niuada endavant mentre que altres anys sempre havia fracassat. Però... quina casualitat, no?

Els solars, marges i racons de ningú en els que es deixa créixer la vegetació natural són illes de biodiversitat o restaurants de primera categoria que desapareixen per un concepte de l'estètica que només es basa en impressions. Una veïna cada any truca a l'ajuntament pel descampat que té a tocar de casa perquè el desbrossin d'això que anomenen males herbes perquè, segons ella, s'hi fan rates. No perdré el temps aquí argumentant que les rates urbanes van a les clavegueres i no a les herbes. Els lectors d'aquest blog ja esteu prou formats com per perdre el temps llegint arguments per a nens de parvulari (ho sento per la veïna, que és bona persona, però és així).

Aquest és el solar amb les herbes que, segons la veïna, fa rates...

Aquest és el solar que hi ha a tocar de casa. Tot d'herbes la mar de xules, incloent-hi uns deliciosos cards a l'esquerra que estan dient "cómeme" (a les cadernes, és clar). Aquest vaig demanar que millor ni tocar-lo. Total, a l'únic a qui pot molestar tanta herba és a mi.

M'imagino una cadernera veient això i dient "mhhhh...."

L'Hostal del Fum quan creix tot l'herbei. S'entén per què és un hot spot local?

No em puc creure que hi hagi gent que prefereixi això pelat.

La lliçó, però, que hem de treure d'aquí és que si actuem, podem tenir èxit. Un pensament bastant simple però que a vegades deixem que la filosofia del "no hi ha res a fer" predomini sobre l'acció en positiu. Això és el que em va passar amb els solars del Sr. Tomàs Castells, a qui agraeixo la seva bona predisposició per actuar en favor de la biodiversitat. Per cert, Tomàs, et tornaré a trucar d'aquí a poc.

Bon Birding!